Barcelona és bona si la bossa sona

Ens traslladem!

2010-11-24T22:30:00.003+01:00

Com que Blogspot no acaba de ser una plataforma prou flexible ni té la més mínima intenció de dotar-se d'unes estadístiques decents, he decidit moure el bloc cap a Wordpress. S'hi han traslladat tots els articles que he escrit durant aquests 3 anys. El bloc de blogspot però, romandrà obert per no perdre els enllaços que existeixen a altres webs. L'enllaç al nou bloc és aquí:

BARCELONA ÉS BONA SI LA BOSSA SONA

Fins aviat blogspot!

Per què les filles tenen un impacte més positiu sobre els pares que els fills?

2010-10-25T21:50:00.000+02:00

No sé si us hi heu fixat mai, però els anuncis d’institucions educatives o d’assegurances, si hi apareix un menor d’edat, gairebé sempre mostren a una nena. És que les nenes porten a prendre decisions més sàvies per al futur? Doncs resulta que si tens una filla augmentarà la teva aversió al risc, per exemple en termes de consum d’alcohol, drogues o tabac.

Nattavudh Powdthavee, Wu Stephen i Andrew Oswald han fet servir dades britàniques i nord-americanes per arribar a aquesta conclusió al seu estudi “The effects of daughters on health choices and risk behaviour”. Tothom sap que les dones són més adverses al risc i aquest comportament està en part heredat o ensenyat pels pares. Aquest estudi demostra que també va en sentit contrari: el sexe del fill influeix en la reticència o no al risc. Per què passa això? Segons els autors perquè els nens, especialment a edats molt joves, són molt més estressants que les nenes. De fet, les dades demostren que els pares de nens tenen un estrès major que els pares de nenes. I aquest estres els portaria a “auto-medicar-se” amb alcohol, tabac i drogues, assolint així conductes de risc. Si més no, curiós.

Font:

N Powdthavee & S Wu & A Oswald, 2010. "The Effects of Daughters on Health Choices and Risk Behaviour". Discussion Papers 10/03, Department of Economics, University of York.

Bones notícies sobre la crisi

2010-10-14T20:30:00.002+02:00

No seré jo el que doni la crisi per acabada o el que parli de la recuperació de l'economia espanyola... Però avui m'han sorprès tres gràfics. Són aquests (cliqueu a la imatge per augmentar):

Tòpics sobre Administració Pública i les declaracions d'Artur Mas

2010-09-28T19:57:00.004+02:00

Definició de "tòpic": és un tema o motiu comú ja prefixat (a causa del seu ús reiterat). És a dir, allò de "una veritat repetida mil vegades esdevé una realitat" que deia Goebbels. I una de les més escoltades d'ençà uns anys és la de que "tenim molts funcionaris". Aprofitant aquests tòpics, molts polítics tracten de sumar vots en temps de crisi apel·lant a l'austeritat, concretament Artur Mas va afirmar fa uns dies que si surt escollit President "reduirà un 25% l'Administració Pública".

Entenc que les declaracions polítiques requereixin molts matisos per als que molts cops no existeix temps o que els periodistes hi ha moments en que no sempre transmeten el que el seu interlocutor volia expressar. Per sort, Artur Mas va explicar-se millor en unes declaracions posteriors, per molt que l'oposició no s'ho acaba de creure. Tot i així, encara hi ha gent, partits polítics o mitjans de comunicació que continuen afirmant que cal reduïr l'Administració Pública, probablement amb la voluntat d'afavorir la creació de més escoles concertades o d'augmentar els beneficis de les empreses asseguradores. No cal dir que les dades apunten precisament el contrari (quan aprendrem a guiar-nos per les dades i no per fanatisme?).

És cert que l'Administració té problemes, però aquests no són pas de volum, si no d'organització. Tenim problemes amb organismes obsolets, excessiva divisió funcional i els problemes de comunicació interna que això suposa, excessius comandaments intermitjos, falta de supervisió i un llarg etcètera. Però no pas excès de funcionaris. El que li cal a l'Administració és una re-estructuració enlloc d'una reducció. Al cap i a la fi l'augment de l'Administració Pública en aquests darrers mandats s'ha degut bàsicament al gran creixement de l'ensenyament, els cossos de seguretat i la sanitat. Voleu dir que algú voldrà reduïr el 25% de mestres, Mossos d'Esquadra o metges de Catalunya?

A qui hem de votar?

2010-09-16T17:07:00.001+02:00

S'acosten les eleccions catalanes i això vol dir que comencen a ser més comuns les discussions entre amics i coneguts sobre qui votarem i en què ens basem per emetre aquest vot. I cada cop que sorgeixen aquests temes recordo les dues raons per les que no milito a cap partit: el fanatisme (de debò el partit en el que milites SEMPRE ho fa tot bé?) i els tòpics (hi ha temes recurrents que haurien de deixar de repetir-se com si fos un dogma).

És evident que els ciutadans no podem estar pendents de tot ni dominar tots els temes -per això escollim representants polítics-. Jo no tinc la més mínima idea de com construir el clavegueram d'una ciutat, del recorregut que ha de seguir un autobús, de la reforma que li cal a un carrer o com organitzar un nou Centre d'Atenció Primària. Així, admeto que el meu desconeixement sobre el que fan o deixen de fer els polítics és bastant gran. De fet, exceptuant els polítics i els tècnics que treballen amb ells, ningú sap gaire cosa del que passa en política. Els ciutadans doncs, prenem les decisions de vot en funció de la intuïció més que no pas basant-nos en un coneixement fonamentat. I per acabar d'arrodonir aquest cacao mental només ens falta afegir l'acció dels mitjans de comunicació.

Per evitar aquests comportaments (parlo de fanatismes partidaris i adhesions intuïtives) el que ens cal són elements que ens permetin valorar l'acció d'un govern en funció de criteris racionals. Em refereixo a indicadors que permetin fer comparacions entre ajuntaments, diputacions, comunitats autònomes i tot organisme públic que ho requereixi (les llistes d'espera per una operació són majors o menors que abans?, la seguretat ciutadana ha augmentat o disminuit?, tenim més ciutadans en risc d'exclusió social o menys? destinem més a sanitat o menys? ...). I no només això, també hem de saber el que ens costa cadascuna de les polítiques dutes a terme per garantir l'eficiència de les Administracions Públiques. Aquesta falta d'informació és la que el votant substitueix per la seva intuïció a l'hora de determinar si les coses van millor o pitjor del que anaven abans.

Perquè és un dret. Els ciutadans tenen el dret de saber en què s'inverteixen els seus diners i si la inversió és realment eficient. Tot això presentat en forma d'indicadors quantitatius (la política de partits peca massa de qualitativa i poc de quantitativa) per comparar de forma racional i científica qui ha estat o pot ser millor gestor de la res publica. N'hi ha que d'això en diuen Open Government.

Els autobusos del futur

2010-08-05T01:55:00.000+02:00

A la 13ena Exposició Internacional d'Alta Tecnologia de Pekin s'ha presentat un invent d'allò més interessant: els autobusos del futur. Els embotellaments a la Xina, com a gairebé tota gran ciutat europea, són un problema. Per reduir el trànsit s'han provat moltes solucions, des d'incentius al transport públic fins a la imposició de taxes per circular. Si bé alguns d'ells han tingut resultats positius -altres no- no han acabat de solucionar el problema totalment. Aquest cop però, sembla que han trobat la solució.

L'empresa xinesa Shenzhen Hashi Future Parking Equipment ha dissenyat un vehicle que, segons ells mateixos, és més un metro que un bus. Té sis metres d'alt i circula sobre uns rails o vies col·locats a ambdós costats de la carretera. L'autèntica novetat és que la part de sota està buida, és a dir, funciona com un túnel. Permet a vehicles de menys de dos metres circular-hi per sota. I per si això no fos prou, l'autobús funciona amb energia solar o elèctrica i té capacitat de transport per a unes 1400 persones.

Solució al problema de la Diagonal? Potser si, això s'ho hauran de mirar els tècnics urbanístics. Aquí us deixo el vídeo de presentació del projecte:

Si no veieu bé el video podeu entrar a aquest enllaç: AUTOBUSOS DEL FUTUR.

Curses de braus i la forma de la candidatura

2010-07-29T23:47:00.001+02:00

Diu Xavier Torrens, professor de Ciència Política a la Universitat de Barcelona, que "la forma de la candidatura crea els llaços entre els votants i els candidats i entre els candidats i els partits". Aquesta, al seu torn, pot ser unipersonal o de llista. Les candidatures unipersonals les trobem a sistemes majoritaris com el nord-americà, mentre que les candidatures amb vot de llista són aquelles on hi ha un seguit de candidats ordenats per llistes de partits. I perquè parlo de candidatures, llistes i representativitat? Doncs per que llegint les reaccions a la prohibició de les curses de braus a Catalunya m'ha sobtat una cosa. Ningú ha parlat d'un dels aspectes més importants de la reforma. Ningú ha parlat d'acció col·lectiva, associacions d'interessos o disciplina de vot.

La idea general que regeix la Ciència Política és que un sistema electoral ha de mantenir l'equilibri entre la representativitat del partit, és a dir de la societat, i la representativitat del candidat, és a dir d'una comunitat concreta. Inclinacions cap a una o altra banda produeixen resultats subòptims. En el cas d'Espanya (excepte a les eleccions pel Senat), les llistes són tancades i bloquejades, pel que l'elector vota una llista presentada per un partit i bloquejades en tant en quant l'ordre d'aquestes llistes no pot ser alterat. Així doncs, és un sistema que no té gaire en compte les preferències dels electors i en canvi prima les del partit, podent afegir a la llista persones que segueixin criteris aliens a l'interès general o de comunitat que pretén representar.

Però la història canvia si parlem de la votació per tal d'abolir les curses de braus. En aquesta votació diversos partits han optat per permetre la llibertat de vot, el que significa que la funció dels parlamentaris catalans esdevenia semblant a la dels senadors o congressistes americans. Passaven a exercir la seva feina com si es tractés d'un sistema majoritari. Això ha permès la intervenció d'una forma de fer política molt i molt interessant per a tots els politòlegs: els grups de pressió o lobbies. I dic interessant per que és una de les fonts més importants d'empleabilitat per a llicenciats en Ciències Polítiques als Estats Units, Europa i, en menor mesura, Espanya. Es tracta d'establir contactes entre organitzacions que promouen o defensen els interessos de determinat grup de ciutadans i les institucions de l'Estat. La voluntat d'aquestes organitzacions, guiades per politòlegs, és exercir tota la influència possible sobre els àmbits de l'esfera pública que afectin als seus interessos.

Així doncs, la unió entre una major disponibilitat dels parlamentaris a escoltar diverses veus (ja que aquests no tenien el vot determinat pel partit) i l'exercici dels grups de pressió o lobbies (pro-taurins i anti-taurins) han donat a llum una nova forma de participació més democràtica. De totes formes, i sense tenir en compte la posició dels politòlegs a favor de models anglosaxons per la seva major oferta de treball, hem de vigilar amb aquest debat. Què és el que hem de primar en un càrrec electe? Que aquest defensi els interessos de la comunitat més propera (territori, grup ètnic, sexe, edat, religió...) o bé els interessos generals? De totes formes una cosa està clara: el que va començar amb una signatura feta amb un boli Bic ha acabat amb una llei parlamentària i això és un èxit innegable de la democràcia.

Catalunya ja és una mica més civilitzada

2010-07-28T20:18:00.001+02:00

Fa uns quants dies em trobava a Pamplona celebrant les festes de San Fermín. És una festa que no em perdo mai des de fa 5 anys. Aquesta però, té una part que no m'agrada. Aquest any però, una escena em va quedar gravada. De bar en bar i de festa en festa vàrem anar a parar a un local que a priori era semblant a la resta: poca llum, música comercial, cervesa i algun personatge en un estat etílic bastant elevat. Tot això a les 6 de la tarda (si, allí la festa és non-stop, 24 hores). A aquella mateixa hora i a la mateixa Pamplona però uns centenars de metres més endavant s'hi produïa un fet que es retransmetia per les televisions del local. El canal sintonitzat era Canal + Toros (es veu que fins i tot hi ha un canal dedicat exclusivament a aquesta temàtica) i no cal dir que ningú hi prestava la més mínima atenció, la gent prefereix parlar/lligar/ballar a veure un "espectacle" així. Jo m'ho vaig quedar mirant uns 10 minuts, suficient per veure l'aberració a la que molts gosen anomenar "art". Ni art ni històries, d'això se'n diu tortura i crueltat. La superioritat amb la que el torero senyalava als ulls al brau ferit de mort i agonitzant a la sorra tot cridant "muere! muere!" era grotesca. Avui però, podem estar contents: Catalunya ja és una mica més civilitzada.

Això si, el tema sembla no estar tant clar a la resta d'Espanya i entre alguns sectors de Catalunya. La veritat és que no ho entenc, pel que m'agradaria fer un parell de comentaris:

1. Les curses de braus són una tradició o cultura. Soberana absurditat. Els romans tenien com a tradició llençar cristians als lleons o fer lluites a mort de gladiadors. I fins no fa gaires anys (en realitat menys de 50) eren els pares qui escollien els marits per a les seves filles o els mateixos marits qui decidien el que podia o no podia fer la seva esposa. No sé si cap dels defensors de les curses de braus estaria disposat a defensar aquestes tradicions. D'aquí 50 anys ens sorprendrem de com es podia permetre aquesta festa sanguinària.

2. Els drets humans estan per sobre dels drets dels animals. Si i no. És així si haguéssim d'escollir entre la vida d'un animal i la d'un humà, però no pas en una situació on l'animal no ha demanat pas ficar-s'hi si no més aviat al contrari, l'han obligat. Els animals també tenen drets i entre aquests drets hi apareix en primer lloc el dret a la vida i posteriorment a no ser torturats. El dret humà a gaudir del propi cos o de la pròpia imatge està per sobre del dret d'un animal a no ser usat per testar cosmètics? Permeteu-me dubtar-ho.

3. Els animals de granja viuen pitjor i no se'ls defensa igual. Mentida. Les mateixes organitzacions que van impulsar la ILP tenen demandes per garantir una ramaderia i una pesca sostenible i sense tortures. No totes les granges tenen 40 gallines per metre quadrat o porcs que amb prou feines poden caminar. De fet, us convido a acostar-vos als Pirineus on la ramaderia és d'allò més natural proveint beneficis més que satisfactoris. La ramaderia intensiva no és la única que existeix.

4. És un tema de nacionalisme. Fals. De fet, les curses de braus porten molts més anys a Catalunya que no pas a Espanya. Fins i tot es podria dir que són més catalanes que espanyoles, però això no treu que hagin estat, siguin i continuaran sent una forma de tortura animal. M'és igual si és tradició catalana, espanyola o grega; els punts 1 i 2 són suficients per acabar amb aquesta tradició catalana, espanyola o grega.

Jo no tinc absolutament res contra algú que vulgui posar-se davant d'un brau i torejar-lo. Al contrari, desprès de cinc anys de San Fermines ho trobo d'una valentia increïble. Això si, no entenc per quina estranya raó ha de matar al brau desprès de torejar-lo. De la mateixa forma que els "recortadores" o els "saltadores" no sacrifiquen a l'animal desprès dels seus espectacles tampoc ho hauria de fer un torero. I ja posats, afegeixo que un espectacle de "recortadores" és molt més impressionant que una cursa de braus normal i corrent.

Per cert, tot escrivint aquest article he vist les primeres reaccions dels pro-taurins. Tot un exemple del que segons quina gent entèn per "civilització": un grup de pro-taurins liderats pel torero Enrique Guillén han assaltat una seu d'Esquerra. Avui però, i deixeu-me dir-ho de forma més contundent desprès de la noticia, podem estar contents: Catalunya ja és una mica més civilitzada.

Els comunistes independentistes

2010-07-21T21:07:00.000+02:00

Multidimensional Poverty Index

2010-07-20T20:05:00.000+02:00

Una de les discussions que més es donaven a classe durant la carrera de polítiques (i que s'han continuat donant durant el màster) era la poca fiabilitat dels indicadors agregats. Com mesurem la felicitat? I la pobresa? Hi ha tantes variables que hi influeixen que el càlcul es fa complicat.

Tot i així, la Oxford Poverty and Human Development Initiative (OPHI) en col·laboració amb la United Nations Development Programme (UNDP) han desenvolupat un nou indicador que permet detectar la pobresa de forma més eficient des d'una perspectiva multidimensional. Es tracta del Multidimensional Poverty Index (MPI). El MPI té en compte diverses privacions, des de deficiències a la llar fins a la salut dels individus o l'accés a serveis. Es tracta doncs d'una mesura més acurada que el dòlar-per-dia i més eficient que l'Índex de Desenvolupament Humà.

Si xafardegeu per la web del MPI trobareu totes les característiques, com es calcula i una relació dels Working Papers que ja han començat a fer-lo servir.

Deixeu a les vostres filles que beguin

2010-06-28T18:08:00.000+02:00

Un dels malsons més grans dels pares de joves adolescents és que s’emborratxin i tinguin relacions sexuals “inesperades”. Si ets pare i has pensat que la teva filla s’emborratxa amb aquest objectiu en ment t’equivoques, l’alchol no l’afecta.

Glen Waddel (2010), de la Universitat d’Oregon ha publicat un estudi titulat “Gender and the influence of peer alcohol consumption on adolescent sexual activity”. Per realitzar-lo ha fet servir el National Longitudinal Study of Adolescent Health i, finalment, ha determinat que l’activitat sexual no depen de la beguda ingerida. A més, afirma que l’activitat sexual femenina no depèn del que ella hagi begut, si no del que l’home hagi begut. És a dir, deixeu que les vostres filles beguin el que vulguin, això si, eviteu que surtin amb nois que beuen.

Font:

Waddell, Glen R., 2010. "Gender and the Influence of Peer Alcohol Consumption on Adolescent Sexual Activity". IZA Discussion Papers 4880, Institute for the Study of Labor (IZA).

Nou descobriment

2010-06-14T19:22:00.001+02:00

Fa uns dies que la gent em comenta que Barcelona és bona si la bossa sona està prenent un caire molt "familiar" amb la publicació d'articles de temes molt planers. No ho negaré i tot té una explicació. Fa un parell de setmanes que he descobert una mina d'or.

Durant el meu temps lliure m'agrada xafardejar estudis i publicacions, així que navegant i navegant vaig anar a parar a una web titulada "IDEAS: Economics and Finance Research". Es tracta d'una web creada pel RePEc (Research Papers in Economics), un grup de voluntaris de més de 70 països amb la voluntat de fer accessible a tothom l'economia. Destaca per tenir més de 775.000 working papers gratuïts sobre una grandíssima varietat de temes. I jo, per no avorrir al personal, anava publicant (i així seguiré fent) els estudis més curiosos.

No deixeu de donar-hi un cop d'ull, hi ha MOLT material.

L’economia de les tasses de vàter

2010-06-10T16:44:00.002+02:00

No, no és un article sobre la indústria del vàter (per molt interessant que us pugui semblar aquesta indústria), sinó més aviat sobre l’hàbit dels homes de deixar la tapa de l’urinari aixecada. Però, quina és la forma més eficient per deixar la tapa? Tenim raó els homes o la tenen les dones? Tenen raó les vostres parelles quan us renyen per no deixar la tapa baixada? Vegem-ho.

El problema de la tapa del seient més preuat de la casa el podem estudiar mitjançant teoria de jocs. Es tracta d’un joc de 2 jugadors que no cooperen. Partim també de que el fet de deixar la tapa del vàter baixada és ineficient (de fet, per això els homes tendeixen a deixar-la aixecada inconscientment). No obstant això, per a consternació de la masculinitat, trobem que la norma de deixar la tapa abaixada és la més acceptada socialment entre els jugadors, per molt que “acceptada” no vulgui dir “eficient”.

Però què en diu la literatura científica sobre això? (Sí, hi ha literatura científica sobre el tema). Jay Phil Choi té un estudi titulat “Up or Down? A male economist’s manifesto on the toilet seat etiquette”, on afirma que la norma egoista de deixar el seient com cadascú prefereix és la més eficient. Qualsevol altra norma (sempre amunt o sempre avall) té perjudici doble (abans de fer-lo servir i desprès per tornar-lo a deixar com la norma indica) per a un dels membres de la parella. I aquest perjudici cal multiplicar-lo per cada viatge al bany que es realitzi. Amb la regla de l’egoisme proposada per Jay Phil Choi pot donar-se el cas de que no faci falta ajustar la tapa, doncs dependrà de qui hagi visitat abans el vàter, i tampoc caldrà ajustar-la al final, ja que es deixarà en la posició que a un mateix li convingui. Us recomano que doneu un cop d’ull a aquest estudi, és increïble com, matemàticament, demostra la inutilitat de la norma de “la tapa sempre avall”.

Però aquest argument deixa de banda un concepte bàsic: el conflicte, o el que és el mateix, la teoria de jocs. Així, tenim altres estudis (sí, n’hi ha més d’un...) com el de Richard Harter (2005). Aquest, assumeix que els membres d’una casa tendeixen a minimitzar el cost del moviment de la tapa per un factor de repartició de la tasca. Però què passa si els individus decideixen actuar estratègicament i jugar al joc de forma racional?

Dins d’un joc no cooperatiu, com és el cas, els individus poden castigar als altres. En el nostre cas, la penalització es tractaria de les dones escridassant als homes per haver deixat la tapa aixecada. Mentre que en els estudis anteriors deixar la tapa sempre abaix era ineficient (degut a la inexistència de penalitzacions via escridassades), ara ens trobem amb un equilibri de Nash (l’home tractarà d’evitar la penalització fent un esforç i abaixant la tapa). En qualsevol joc, o en la majoria, sempre hi ha més d’un equilibri diferent, així que tampoc és determinant l’equilibri de Nash. És per això que si els fem entendre a les noies, basant-nos en els estudis de Jay Phil Choi i Richard Harter, que deixar la tapa sempre avall és del tot ineficient deixaran d’escridassar-nos i podrem negociar una estratègia millor. Encara hi ha esperança.

Fonts:

Jay Phil Choi, 2002. “Up or Down? A male economist’s manifesto on the toilet seat etiquette”. Department of Economics, Michigan State University

Richard Harter, 2005. “A game theoretic approach to the toilet seat problem”.

Entrevista a ATTAC a la CNN+

2010-06-01T12:55:00.002+02:00

Interessant:

Entrevista a ATTAC en CNN+ from AttacTV on Vimeo.

El suïcidi polític i diplomàtic d'Israel

2010-05-31T19:18:00.007+02:00

Aquesta matinada l'exèrcit israelià ha atacat un comboi en aigües internacionals. El comboi estava format per sis vaixells carregats amb 10.000 tones d'ajuda humanitària (medicines, material hospitalari, educatiu, esportiu i de construcció). S'hi trobaven a bord dos catalans de Vic i membres de la ONG "Cultura, Pau i Solidaritat", un periodista espanyol de TeleSur, 12 parlamentaris d'Alemanya, Bulgària, Irlanda, Noruega i Suècia, un premi Nobel de la Pau, supervivents jueus de l'holocaust nazi a favor de la pau amb Palestina, i així fins a un nombre de 700 persones entre cooperants i periodistes. Destí del comboi? La zona bloquejada de Gaza. Resultat de l'assalt? 16 cooperants morts i 70 ferits.

L'exèrcit d'Israel ha optat per saltar-se la legalitat internacional i assaltar els sis vaixells en aigües internacionals tintant, finalment, la Mediterrània de vermell. Però, què significa aquest atac?

1. Assalt d'un vaixell en aigües internacionals. La legalitat internacional de nou queda en paper mullat mentre la ONU es reuneix amb caràcter d'urgència per tractar de solucionar l'enèsima trepitjada a la llei per part d'Israel. Segons l'article 101 de la Convenció de les Nacions Unides sobre el Dret del Mar (pàgina 72) això té un nom: pirateria.

2. Les armes i la desproporcionalitat. La gravetat és monumental. La desigualtat de la batalla és escandalosa, el que em dificulta entendre els defensors de l'actuació de les forces d'Israel. L'exèrcit israelià mateix ha publicat el vídeo de les armes amb les que han estat atacats. Aquí el teniu:

Les armes són bàsicament tiradors (tirachinas en castellà), pals, una fregona i cadires de plàstic. No vull fer broma amb aquest tema, però no estem parlant precisament d'armes de destrucció massiva. L'exèrcit d'Israel en canvi, gaudeix de l'armament més modern del món.

3. La premsa internacional ha estat expulsada de la zona. Tot i que a tots els vaixells hi havia presència de periodistes i personalitats (inclosos parlamentaris i premis Nobel) per garantir la legalitat del comboi , l'Estat d'Israel ha expulsat a tots els periodistes internacionals del port d'Ashdod on els vaixells han estat traslladats. De què tenen por?

4. Hem assistit al suïcidi diplomàtic d'Israel. El vaixell que ha rebut l'assalt més violent té bandera turca. Turquia va ser el primer país musulmà en reconèixer l'Estat d'Israel, l'únic país de la zona que comercia amb els israelians, i l'Estat que disposa de les bases de la OTAN des de les que es defensaria a Israel en una possible invasió. Ara és el pais més cabrejat de tots.

5. Es tracta d'un acte de guerra contra un país de la OTAN. L'assalt d'un vaixell per part de militars i en aigües internacionals és en tota regla un acte de guerra, el que pot considerar-se una declaració de guerra contra Turquia, que ja ha demanat explicacions urgents. I la declaració de guerra contra un país de la OTAN significa una declaració de guerra contra tota l'Aliança: els Estats Units, França, el Regne Unit i un munt d'Estats entre els que s'inclou Espanya.

Solucions alternatives que tenia Israel? Atenent-nos a la legalitat internacional i nacional, si Israel creu que un vaixell amb bandera d'un país de la OTAN transporta armes al seu territori ha de:

1. Exigir al país que l'abandera que aturi el vaixell emparant-se en les lleis internacionals de cooperació internacional. En cas que l'Estat que abandera el vaixell no ho ordeni aquest serà jutjat per la justícia internacional per l'incompliment de la legalitat internacional.

2. Si tot i les indicacions dels dos Estats (en aquest cas Israel i Turquia) el capità decideix continuar amb la ruta prevista cal aturar-lo tan aviat entri en aigües territorials.

3. Bloquejar-lo al port un cop ha amarrat, posar a disposició judicial al capità i procedir a l'escorcoll del vaixell.

El que MAI es pot fer és assaltar-lo en aigües internacionals, causant 16 morts i que a Tel Aviv no rodin caps. I que quedi clar, no defenso en cap cas als integristes musulmans ni soc anti-jueu ni anti-semita. Odio profundament qualsevol fonamentalisme o fanatisme religiós (i d'aquests n'hi han musulmans i jueus). Però les cartes i els morts ja són sobre la taula. Ara ens diran que entre els cooperants hi havia terroristes. El mateix argument que a l'any 1939 va portar els nazis a exterminar als jueus ja que creien que tots ells, sense excepció, eren responsables de portar a la misèria a Alemanya. Si l'argument nazi no era acceptable, el jueu tampoc ho pot ser. Si un argument no justifica l'holocaust, tampoc l'altre justifica l'assassinat de persones innocents. Perquè això és el que ha de quedar més clar: el centre de tota la discusió no és que Israel es salti a la torera les regles internacionals, allò veritablement important és que avui hi ha 16 cooperants que no tornaran mai més a casa seva. Hi ha línies que ni tan sols Israel pot travessar i aquesta matinada ho ha fet.

¡Israel! ¿No oyes las voces de tus muertos que te recriminan que te comportes como hicieron sus verdugos? ¡Qué triste destino el del pueblo judío, asesinar o ser asesinado! ¿Por qué le negáis, involucionistas del Estado de Israel, el derecho a ser un pueblo amable, respetado y admirado como se merecen muchos, muchísimos ciudadanos judíos dispersados por todo el mundo?

Casar-se engreixa

2010-05-30T12:05:00.001+02:00

Per una d'aquelles coses de l'observació natural (la que es dóna amb els ulls, no l'empírica basada en dades) tothom confirmaria la hipòtesi de que les persones casades tendeixen a tenir un pes més elevat que les solteres. Però les dades (aquest cop si, observació empírica) confirmen la hipòtesi? Ahir a la nit, tot veient Buenafuente, xafardejava els estudis publicats sobre aquest tema. La conclusió era semblant a tots els que vaig consultar.

Jeffrey i Rick (teniu l'enllaç de l'estudi al final de l'article) van realitzar un estudi fent servir la informació recollida durant 2 anys de 2528 treballadors per tractar d'estimar l'efecte del matrimoni i el divorci sobre l'obesitat. Les conclusions són bàsicament aquestes:

- Casar-se incrementa l'Índex de Massa Corporal en un 0'70 per als homes i un 0'96 per a les dones. És a dir, uns 2 quilos per als homes i uns 3 quilos per a les dones. I aquest increment augmenta amb el temps.

- Divorciar-se redueix l'Índex de Massa Corporal. Els coeficients estimats són de -0'27 per als homes i -0'63 per a les dones.

A més, l'estudi també conclou que els matrimonis tendeixen a pesar el mateix que la seva parella a mesura que passa el temps, el que demostraria la importància dels factors ambientals (tipus de vida, d'alimentació...) a l'hora de determinar l'obesitat. De fet, a Salus Populi Suprema Lex Esto també he parlat d'aquest fenòmen: els països que dediquen més temps a menjar són països amb menys obesitat.

I això per què és així? Doncs la hipòtesi que defensen Uri Gneezy i Jason Shafrin (també teniu l'estudi al final) és que les persones casades tenen menys incentius a mantenir-se sans donat que es troben fora del mercat de parelles. Aquest altre estudi a més, mostra com les dones que conviuen amb les seves parelles sense casar-se guanyen menys pes que les dones casades. És a dir, sembla que a mesura que augmenta el compromís també augmenta el pes. O, com afirmen els autors, la probabilitat de que una parella es separi és un dels determinants del pes. Així, les dones en relacions molt estables guanyen molt més pes que les dones solteres.

Si voleu consultar les fonts i no voleu pagar podeu fer servir el servei Troia de la UPF, això si, n'heu de ser estudiants. Si no, us tocarà pagar per veure els estudis.

Fonts:

Jeffery RW, Rick AM. (2002) “Cross-sectional and longitudinal associations between body mass index and marriage-related factors.” Obesity Research 2002 Aug;10(8):809-815.

Gneezy U, Shafrin J. (2009) "Why does getting married make you fat? Incentives and appearance maintenance" University of California, March 25 2009

L'adulteri NO és desitjable

2010-05-28T16:50:00.013+02:00

Ahir jugava una mica amb la polèmica i les trampes lògiques per defensar l'adulteri de forma científica, fent servir l'òptim de Pareto. Però no patiu, era un article escrit en to d'humor, de fet, aquest segon article l'escric tot just acabar d'escriure l'anterior i serà publicat de forma automàtica per Blogspot a la mateixa hora que la primera part. Així doncs, quins son els errors de l'argumentació que vaig fer servir ahir? Els següents:

(1) L'òptim de Pareto no acostuma a ser usat en casos d'informació asimètrica. És a dir, en teoria de jocs, hom només pot comparar A i B si tots els jugadors tenen la mateixa informació, imperfecta o no, però idèntica. És a dir, tots dos necessiten informació perfecta o informació imperfecta.

(2) El criteri de Pareto no té en compte la dimensió del benestar dels individus, en el sentit que només està interessant en les conseqüències dels actes, no en els actes mateixos. És a dir, el criteri de Pareto entendrà que l'adulteri és bo perquè la vida del marit no canviarà el més mínim (tant si finalment es consuma l'adulteri com si no) i en canvi la dona haurà complert la seva preferència (tot allò que deia sobre la indiferència entre A o B i la preferència de la dona per A sobre B). El que no té en compte el criteri de Pareto és que l'adulteri (o robatori, assassinat, estafa...) és una activitat col·lectivament no desitjable pels valors de la nostra societat, per tant, fos quina fos la preferència de qualsevol dels individus (robar, matar, estafar...), la conclusió no hauria de ser mai òptima en el nostre context cultural.

(3) Estem parlant d'una situació teòrica. Efectivament, no estem tenint en compte un munt de variables: remordiments, errors de la dona, suspicàcia de l'home, possibles rumors que arribin a l'home... En resum, que es tracta d'un supòsit teòric molt simple.

Així que no patiu, l'adulteri no és desitjable ni justificable via òptim de Pareto.

L'adulteri és desitjable

2010-05-27T16:50:00.004+02:00

Per aquells que no hagin estudiat ciències socials cal que, abans d'entendre per quina raó l'adulteri és desitjable, sàpiguen què és l'òptim (o eficiència) de Pareto. Es tracta d'un sistema per medir situacions òptimes on el resultat és Pareto-eficient quan no és possible que algú obtingui un benefici major sense que hi perdi algú altre. És a dir, si tothom prefereix la opció A a la B, llavors la situació A és preferible a nivell col·lectiu que la situació B. Aquest és el model simplificat ja que, com veurem, no podem oblidar els casos on els individus són indiferents entre dues opcions.

Ara imagineu-vos una parella. En aquesta parella la dona està dubtant entre mantenir-se fidel o enganyar al marit amb un company del gimnàs. Suposem que aquesta dona és força subtil (a diferència dels homes) i pot anar a passar-s'ho bé sense que l'enganxin. També suposem que la dona no té prou valor per deixar al seu marit; prefereix ser infidel argumentant que "l'explotador del cap l'ha fet quedar fins tard a la feina fent hores extres".

Així doncs, tenim dos opcions: (A) la dona continua sent fidel i (B) la dona és infidel però sense que el seu marit ho sàpiga. D'acord amb la nostra hipòtesi, la dona prefereix B sobre A. Però, i l'home? Què respondrà a la pregunta: "Què prefereix: que la seva dona li sigui fidel o que li sigui infidel i vostè no ho sàpiga mai?". Suposo que l'home respondrà que espera que la dona li sigui fidel i, per tant, prefereixi A sobre B.

Tanmateix, aquesta opció és problemàtica, ja que l'home és incapaç de distingir entre la opció A i B i per tant, en realitat és indiferent a qualsevol de les opcions. La raó és senzilla: té informació imperfecta. La única opció doncs, és que l'home es posi en la situació d'un observador exterior que vegi totes dues opcions i determini quina és bona i quina no.

On vull arribar amb tota aquesta història? Doncs que si l'home és indiferent entre la opció A i B i la dona prefereix B sobre A... aplicant el criteri de Pareto es dedueix que, col·lectivament, es prefereix B a A. És a dir, l'adulteri és la opció desitjable.

Però abans de que la meva futura muller comenci a llençar la meva futura roba i la meva futura Play Station 5 per la finestra de la nostra futura casa... ja aviso que tinc preparada la segona part de l'article. Tot el que he escrit és una trampa lògica. Algú sap per què?

Edició a divendres 28 de Maig. Aquí està la segona part de l'article: L'adulteri NO és desitjable.

A per el Triatló Olímpic!

2010-05-21T15:09:00.001+02:00

Hi havia un temps en que sortir de casa lleuger de roba i amb ganes de córrer no era gaire habitual. Però ara som legió. Som més d'un milió de corredors en actiu els que fem servir la cursa a peu per solucionar els nostres deutes amb l'exercici aeròbic, desembussar el cos i la ment desprès d'una jornada laboral o per posar a prova els límits de la nostra capacitat com a éssers humans.

I arriba el punt en que enllaçar passos veloços de forma repetitiva ja no és suficient. Desprès d'assolir el somni d'acabar una Marató arriba el punt en que vols anar més enllà. Vols descobrir els límits del cos i de la ment. Perquè no hi ha res noble en ser superior a la resta, la veritable noblesa consisteix en ser superior al nostre antic "jo". Per això em plantejo un nou objectiu: el triatló olímpic.

Bogeria o passió? Per quina raó hauria de posar algú el seu cos contra les cordes i colpejar-lo un cop i un altre? Son preguntes que amics, familiars i coneguts m'han fet molts cops. La resposta és l'assolida en finalitzar la Marató de Barcelona: mai cap prova m'havia brindat tal sensació de felicitat interior. I me la va brindar perquè la victòria no va ser física, va ser mental. El factor psicològic té un paper tant (o més) important que el físic. Per molt que entrenem com animals no ho aconseguirem si la nostra ment no és capaç de suportar la intensa fatiga i els pensaments adversos que ens assaltaran durant el nostre camí a la recerca dels límits. I enfrontar-te a aquests límits t'ensenya una cosa que fins llavors potser no tenia tan clara: tot està al nostre cap. Nosaltres som els únics responsables de qualsevol barrera que ens posem a la vida. Una marató et demostra que la ment pot amb tot i que les nostres cames la seguiran.

Així que ara espero que em segueixin durant els 1'5 Km de natació en mar obert, 40 Km de bicicleta i els 10 Km de cursa a peu del Triatló de Barcelona. Només així es pot assolir el cim: quan ja no queden més forces, quan un creu que ha arribat al seu límit, és llavors quan ha de continuar endavant.

HiT Barcelona 2010

2010-05-13T18:13:00.001+02:00

Per a tots aquells interessats en el tema de l'emprenedoria teniu una cita a la que no podeu faltar:

Més informació a la web de HiT Barcelona 2010.

Resposta a les crítiques contra la reforma de la Diagonal

2010-05-12T14:19:00.002+02:00

Desprès de l'article d'ahir sobre la reforma de la Diagonal, es va iniciar al Facebook un bon enrenou. No només al meu mur, si no al mur d'altres amistats que comentaven, enllaçaven i em mostraven suport o criticaven via xat. La veritat, mai hagués dit que una reforma urbanística tingués interès per a tanta gent. Aquest cop però, no vull parlar dels que em van donar suport (ja fos penjant enllaços al seu mur o comentant-m'ho pel xat). Avui parlaré dels principals arguments que fan servir els contraris a la reforma i els arguments pels que no tenen raó.

Crítica 1: No és una reforma necessària. No cal ser un gran geni de l'urbanisme per veure que la Diagonal no funciona. De problemes de circulació n'hi ha un munt: els semàfors duren poc, els laterals són plens de vehicles carregant i descarregant, si vas a peu mai saps quan et pot passar per sobre una bici, en hores puntes és un caos, els vianants es veuen obligats a caminar per voreres de 90 cm, hi ha acumulacions de busos (no és estrany veure dos 33 seguits quan la freqüència de pas hauria de ser de 6 minuts)... I no només això, l'autèntic problema és que les coses empitjoraran. Aquesta és la previsió feta pels tècnics urbanístics sobre la situació al 2018:

(Podeu clicar a la imatge per fer-la més gran)

Crítica 2: La circulació amb la reforma serà més lenta. Fals. Anem per parts. En primer lloc facilitarà l'entrada de vehicles: l'Avinguda Sarrià, en el seu tram entre Francesc Macià i Av. Terradelles, així com Urgell, entre Diagonal i Av. Sarrià, canviaran de sentit. Resultant alguna cosa d'aquest estil:

Altres canvis significatius són:

- El pas de Diputació i Castillejos per la Diagonal.

- La construcció d'un túnel de dos carrils a l'entrada per Glòries a Cartagena.

- Connexió de Diputació amb Gran Via des de Creu Coberta (evitant així la fatal Plaça Espanya).

- Còrsega tornarà a creuar la Diagonal.

A més, hi haurà canvis als semàfors. En cruïlles senzilles (com ara Muntaner) es guanyaran 19 segons (un 50% més de temps) i en cruïlles més complicades (com la de Roselló-Llúria-Diagonal) se'n guanyaran 4 (un 15% més). Aquests canvis permetran majors i millors "onades verdes", que són aquells moments que tant agraden a tothom on tots els semàfors van canviant-se a verd a mesura que circulem, de forma que no parem a cap d'ells.

Crítica 3: Els cotxes que deixin de circular per la Diagonal saturaran l'Eixample. De nou, fals. Podeu tornar a mirar el primer mapa que he penjat, l'Eixample té capacitat per absorbir més vehicles (es troba en zona groga clara). A més, com les obres del carrer Mallorca han demostrat, la circulació es reparteix al llarg i ample de tota la xarxa quan un carrer deixa de ser transitable. És a dir, la circulació no es traspassa al carrer de dalt i al de baix. Amb la reforma els cotxes es distribuiran al llarg de l'Eixample i guanyaran temps per l'efecte "onada verda" (com ja he comentat a la crítica número 2).

Crítica 4: Ara no és el moment o cal discutir-ho més. En primer lloc, les obres no començarien demà. L'Ajuntament elabora pressupostos basats en legislatures, és a dir, la reforma estaria pressupostada com a mínim a partir de l'any 2011 (inclosa al pressupost 2011-2015). És a dir, i això és MOLT important, si no fem ara la reforma no la podrem fer fins al període 2016-2020. I perquè és important això? Doncs perquè els tècnics han previst la saturació de la Diagonal per a l'any 2018. Si ara no us sembla el moment, però creieu que es podrien començar les obres a l'any 2014 o 2015 la vostra opció no és la C, és A o B. És ara o mai.

Crítica 5: Qui és l'Ajuntament per dir-me si puc o no puc fer servir el cotxe. Argument perillós. I dic perillós perquè ens acosta als NIMBYs americans (Not In My BackYard). Aquells que per sobre de tot volen fer el que els hi doni la gana sense tenir en compte les necessitats de la resta. Barcelona és una ciutat superpoblada, ja no pot créixer més en extensió, així que ho fem en alçada o mitjançant la vivenda en pobles de les rodalies, però al final, l'activitat central s'acaba donant a la capital. I l'ús del vehicle privat en una ciutat superpoblada, ens agradi o no, és egoista. Podem veure un munt d'exemples d'Europa amb el mateix problema i les solucions que han aplicat: fixeu-vos en Londres, Amsterdam o Berlín.

Circular per l'interior d'una ciutat superpoblada amb cotxe ha de ser car i fatigós. I no parlo d'un tema d'ecologisme, que també. Els carrers d'una ciutat com Barcelona són béns escassos, hi ha unes places limitades, i fer-los servir amb vehicles grans, que ocupen un espai enorme i ineficients és una estupidesa. Les externalitats negatives de fer servir el vehicle privat per moure's per Barcelona són fàcils de veure: es roba espai a transports infinitament més eficients (bus, tramvia), fas que tothom circuli més lent, generes caos... i per si això no fos suficient, contamines.

I ja per acabar, aquí teniu el mapa número 1 i la situació un cop realitzades les obres per a l'any 2018. El canvi és més que significatiu:

(Podeu clicar a la imatge per fer-la més gran)

Reforma de la Diagonal: raons per defensar-la

2010-05-11T02:12:00.002+02:00

Desprès de veure que un grapat de les meves amistats del Facebook s'unien a grups en defensa de la opció C a la votació per a la reforma de la Diagonal -alguns d'ells fins i tot fent-ne una activa campanya en contra- em vaig preguntar si realment sabien del que parlaven. Tots ells però, tenen una característica comuna: són votants o simpatitzants de CiU o del PP, cosa que ja em va fer sospitar. Com que tampoc volia ser massa incisiu i tocar-los el crostó directament vaig pensar que la millor opció era escriure un article sobre què és la reforma i quina és la opció que considero millor per a la ciutat.

El que ha de quedar clar amb aquesta votació és que ens trobem davant de dues formes d'entendre la ciutat: una que prima el transport públic (opció A i B) i una altra que pretèn mantenir la vigència del vehicle privat per sobre del transport públic (opció C). Dos característiques que, ja posats a dir-ho, coincideixen en molts altres posicionaments en política d'aquests dos partits.

És cert que qualsevol de les dues opcions suposaria una afectació notable del trànsit durant el temps que triguessin en acabar-se les obres, però la reforma és necessària. Tota acció té un cost. Però aquesta afectació sobre la mobilitat es veuria àmpliament superada pel benefici un cop duta a terme la reforma. Per les següents raons que podeu consultar a l'informe de movilitat de la Diagonal:

(1) Es dobla la mobilitat del tramvia. La unió del Trambaix i el Trambesós suposa passar de 24 milions de desplaçaments anuals a 50 milions. És a dir, se'n doblaria l'ús. Al meu parer, la raó principal per a la reforma: qualsevol que miri el mapa de Barcelona veurà que és INDISCUTIBLE que aquests dos tramvies han d'estar conectats. Aquest mitjà de transport a més, és més sostenible que el cotxe o el bus.

(2) S'augmenta la capacitat d'absorció d'usuaris de 400.000 diaris a 470.000. La reforma d'aquest tram de la Diagonal permetria augmentar en gairebé 100.000 persones el nombre d'usuaris diaris de la via.

(3) Canvis en la proporció dels desplaçaments. La situació actual permet un desplaçament de 400.000 usuaris diaris amb la següent distribució: 34% en cotxe, 33% caminant, 22% en transport públic i 11% en bicicleta. Amb qualsevol de les dues reformes i l'augment de la capacitat d'absorció la proporció seria aquesta: 43% en transport públic (24% en tramvia i 19% en bus), 36% caminant, 14% en bicicleta i 7% en cotxe.

(4) No suposaria el caos a l'Eixample ni altres zones dels voltants. La reforma significa un transvassament de vehicles cap a la resta de l'Eixample d'uns 11.000 vehicles. Aquest nombre de vehicles és el que admet qualsevol carril de qualsevol carrer de Barcelona amb un flux continu de vehicles.

D'altra banda, la Plataforma pel Transport Públic ha publicat també una llista de les necessitats i beneficis de la reforma en un decàleg a favor de la reforma de la Diagonal:

(1) La Diagonal ja es troba actualment saturada. Només cal passejar-se a determinades hores per la Diagonal, si no creieu oportú que faci servir dades subjectives podeu donar un cop d'ull a l'anàlisi més profund de l'informe de mobilitat. No reformar una cosa que no funciona té un nom: estupidesa.

(2) Els busos no donen a l'abast. Actualment la velocitat del servei és d'uns 8 Km/h. La solució és un carril segregat per a bus i la posada en marxa de la xarxa ortogonal d'autobusos d'alta capacitat que ja s'està discutint.

(3) La combinació del bus d'alta capacitat amb el tramvia suposa un transport públic d'alta eficiencia. Es tracta d'apropar-se a les capitals europees capdavanteres en transport públic. Actualment gaudim d'un sistema de metro de primer nivell i estudiat a tot el món, ara només falta que també liderem el transport de superficie.

En definitiva, els problemes que suposaria no reformar la Diagonal (votar la opció C) són molt més grans que els que suposarien les molèsties ocasionades per les obres. Ara bé, apart de la saturació i altres històries, quina és la posició dels opositors a la reforma?

a) La oposició del PP. Primer faré la cítica a la posició del PP ja que aquesta és més directa. No tinc res a criticar al PP, va de cara i la seva proposta és clara: prefereix la llibertat de moure's en vehicle privat. És una opció totalment legítima, per molt que inviable en termes d'absorció d'usuaris, però ja sabem quins interessos defensa cada partit.

b) La oposició de CiU. Si bé poden compartir interessos en quant a votants, la oposició de CiU a la reforma s'ha fet de forma covard i fosca. A dia d'avui jo encara no sé quina és l'alternativa que ells proposen, si és que en proposen alguna més enllà de deixar la cosa tant desastrosa com està ara. Els seus arguments van anar des de perquè es tal·laven massa arbres (ara CiU són els nous verds?) fins a que ells s'hi oposen perquè aquesta és la feina de l'oposició: oposar-se. De fet, han proposat quelcom amb el que a mi se'm cauria la cara de vergonya com a polític: un cop feta la consulta ells donaran a conèixer la seva proposta.

Ah! Fantàstic! Bona tàctica: si surt la opció A en presenten una de bàsicament igual amb un marge de vorera 5 cm més ample, si finalment guanya la opció B poden presentar un projecte on el carril bici pugui absorvir 3 bicicletes més per hora i si finalment surt la opció C bombardejaran a l'alcalde venent la moto de que la ciutadania de Barcelona ja no el vol. Vaja, que passi el que passi CiU surt guanyant.

Molt cobard tot plegat. Com a mínim el PP no s'amaga en la seva defensa del vehicle privat, però els senyors de convergència (per variar) no es mullen. On s'és vist això d'oferir una proposta un cop feta la consulta? Soc l'únic a qui li sembla insultant i ridícul per a la ciutadania de Barcelona?

Eleccions a Espanya i EUA: procès electoral, elecció de candidats i representativitat

2010-05-11T00:24:00.000+02:00

El reconeixement de la voluntat popular pel que fa als afers polítics el trobem a les eleccions dels sistemes democràtics que, de fet, són una condició indispensable per a poder parlar de democràcia. Es tracta a més, un dels moments en que el ciutadà, en condició d'elector, exerceix com a actor polític central. Podem així, prendre la definició sobre el concepte de sistema electoral que ens ofereix Xavier Torrens: és un instrument situat entre les preferències polítiques dels votants reflectides en els resultats electorals i la seva concreció en les institucions polítiques.

Les eleccions produeixen representació, govern i legitimació. Estem parlant doncs, de proporcionar representació mitjançant una elecció, produir govern influint així en les polítiques públiques, atorgar mandats amb legitimació agregada i també influir en els partits. Segons el professor Xavier Torrens, podem observar les següents funcions de les eleccions democràtiques:

1) Generar participació
a) Expressar en vots les preferències polítiques de l'electorat.
b) Elegir entre programes polítics diferents.
c) Exercir influència política.

2) Produir representació
a) Seleccionar i elegir elits polítiques i els seus líders.
b) Atorgar un mandat representatiu fundat sobre una base electiva.
c) Reflectir el pluralisme de la societat en el si de les institucions polítiques.

3) Proporcionar govern
a) Crear un recolzament polític que sostingui el govern.
b) Crear una oposició parlamentària que controli el govern.
c) Establir l'orientació general de les polítiques públiques.

4) Oferir legitimació
a) Contribuir a la socialització política i a la formació de la cultura política de l'electorat.
b) Establir comunicació política mitjançant la interacció entre l'opinió pública i l'elit política.
c) Legitimar el sistema política, el sistema de partits i el govern.

A més, aquest vot sempre ha de complir una sèrie de requisits, ha de ser: universal, lliure, igual, directe i secret.

Pel que fa al procès electoral podem trobar diferències entre els nostres dos casos d'estudi. El cos electoral és la totalitat de ciutadans que, sempre que compleixin els requisits jurídics establerts per cada Estat, poden votar. Com veurem més endavant, en països on la inscripció és voluntària al cens electoral cal que, a més de poseeir el dret de vot, han d'estar inscrits en el cens. És a dir, no podem concloure que l'electorat és el mateix que el concepte de població resident. La diferència rau en les condicions jurídiques per exercir el sufragi. D'altra banda, la participació vindrà donada per la voluntat individual d'exercir el dret a vot o no fer-ho, per tant, l'electorat tampoc és igual a la participació en una votació. Parlem doncs, de la diferència entre elector i votant. Si bé això escapa al nostre anàlisi, existeixen països on el sufragi és obligatòri, com ara Grècia o Bèlgica, el que fa que si que existeixi una paritat entre cos electoral i votants.

Tornant a les condicions juíridiques per exercir el dret a vot en trobem de dos tipus: en primer lloc els requisits positius (allò que l'elector ha de complir) i les de tipus negatiu (aquelles capacitats legals negatives que impedeixen al ciutadà formar part de l'electorat).

Entre els requisits positius podem trobar aspectes com l'edat (generalment la mateixa que la majoria d'edat civil), la ciutadania (aquest requisit genera problemes de representativitat, ja que reforça la desigualtat social que suposa la restricció de participació política entre persones d'origen estranger, obstaculitzant així la seva integració) o el domicili de residència (això vincula el poder votar en una ciscumscripció determinada a l'àmbit territorial on es fa l'elecció i que posteriorment determinarà el colegi electoral on el ciutadà haurà d'anar a exercir el seu dret de sufragi).

Pel que fa a les condicions negatives estem parlant de la privació del vot a ciutadans amb discapacitats psíquiques o les persones en privació de llibertat.

Les llistes electorals o cens electoral és el registre públic del que disposa l'Estat per organitzar les eleccions. En el cas d'Espanya, com en la majoria de països, la inscripció al cens és automàtica en el moment en que s'assoleix els requisits positius abans esmentats. Per contra, a l'altre cas que ens ocupa, als Estats Units la inscripció al cens es fa de forma voluntària, el que fa recaure sobre el ciutadà la responsabilitat d'inscriure's per poder participar en el procès electoral i comporta la probable disminució de la participació electoral, afectant així de forma negativa la participació dels nivells mitjans-baixos i baixos de l'estructura social. La inscripció voluntària de fet, pot esdevenir una forma de restricció discriminatòria cap a certes classes socials impedint-ne o dificultant-ne la participació.

Pel que fa al procés electoral, aquest es compon de diferents etapes que varien segons el país. La convocatòria d'eleccions és el tret de sortida d'un nou procés electoral; per molt que alguns considerin que el procés s'inicia amb l'elaboració del cens electoral. Estem parlant de la vessant jurídica, ja que si ens centrem en la vessant política és més que probable que el procés electoral hagi començat molt abans que no pas la vessant jurídica. Ja sigui amb la precampanya, amb l'elecció de candidats o la confecció de les candidatures de cada partit.

Desprès de fixar la data per a les eleccions (en el cas d'Estats Units aquesta es troba fixada al primer cap de setmana de novembre mentre que a Espanya va variant), s'obre el termini per a la presentació de candidatures que finalment ens portarà a la proclamació oficial de cada candidat.

a) El cas d'Espanya. Posteriorment, el següent pas és iniciar la campanya electoral, es tracta d'un espai de temps on podem apreciar una alta intensitat pel que fa a la comunicació política en el que es pot demanar explícitament el vot dels ciutadans. Al mateix temps l'Estat s'encarrega de designar els membres de les meses electorals i s'obre el procès d'acreditació dels integrants de la resta de representats a les llistes de les candidatures. Un cop ha passat el dia de les eleccions es procedeix a l'escrutini dels vots, separant els vots vàlids, els vots en blanc i els nuls. Els vàlids són aquells que acompleixen tots els requisits, els blancs aquells que no s'han decantat per cap de les candidatures i els nuls els que incompleixen algun dels requisits. En alguns casos, com en l'espanyol, els vots en blanc també es consideren vàlids.

b) El cas d'EUA. El cas americà però, segueix un tràmit una mica més elaborat. Es produeix en primer lloc una fase on l'aspirant a candidat explica el seu pla d'actuació i tanteja la possibilitat de ser escollit candidat. Posteriorment s'inicia la promoció personal i la elaboració del programa que presentarà l'aspirant a candidat del partit a les eleccions primàries. En aquest moment es produeix un debat intern dins del partit per tal que els votants vegin la diferència entre els diferents aspirants. Un cop arribats aquí s'inicien el que entenem com a eleccions primàries o caucus, segons l'estat. En aquestes eleccions o caucus cada estat escull els seus delegats que enviarà a la Convenció Nacional del Partit, sent proporcional el nombre de delegats i d'electors. Un cop realitzades les primaries arriba la Convenció Nacional del Partit on es reuneixen els delegats per determinar el candidat del partit que es presentarà a les eleccions presidencials.

Escollits els candidats es dóna inici al que entenem com a campanya electoral, aquest cop competint contra l'adversari del partit polític contrari i no pas contra un altre aspirant del mateix partit. Desprès d'aquesta campanya s'arriba al dia de l'elecció on els votants escullen al colegi electoral que té la funció d'escollir al president i al vicepresident. D'aquesta forma, el president dels EUA no és escollit directament, si no de forma indirecta.

Pel que fa a Espanya s'utilitza una divisió per cirscumscripcions i un mètode matemàtic, la llei d'Hondt, per repartir-se els representants. En el cas espanyol cada provincia és una cirscunscripció a la que li correspon un nombre determinat de representants en funció de la població que hi habiti. Com passa en el cas americà, els ciutadans voten al representant de la seva cirsuncripció i no pas al president de forma directa, es vota a les llistes de cada partit polític a la provincia determinada. A més, mentre que les llistes al Congrés són tancades, les del Senat són obertes.

Així, podem veure com amb un mateix resultat electoral, l'aplicació de diferents sistemes electorals crearà diferents composicions en la cambra de representants. L'existència de diferents sistemes electorals ens mostra doncs, que aquests no són pas neutrals sinó que són determinats per interessos polítics que, en el cas espanyol, van dominar la transició política. A més dels aspectes tècnics del sistema electoral (la conversió de vots en representació) també té efectes psicològics. La implantació durant un temps de llarga durada d'un sistema determinat indueix als votants a l'aprenentatge de comportaments estratègics per donar més utilitat al seu vot individual.

D'aquí que Sartori exposi dues lleis de tendència. En primer lloc que els sistemes uninominals o majoritaris, com el dels Estats Units, afavoreixi el format bipartidista. Per altra banda, els sistemes proporcionals facilitarien el multipartidisme. Així doncs, els sistemes majoritaris acostumen a afavorir els partits més grans i a produir resultats no gaire proporcionals fet que, finalment, acaba desanimant als votants desincentivant-los a l'hora d'anar a votar per la falta d'alternatives i la disolució de polítiques públiques de marcat caràcter clasista.

El 69% de les empreses de l'Ibex operen a paradisos fiscals

2010-05-06T18:13:00.002+02:00

L'Ibex-35 està format per les 35 empreses espanyoles amb més liquidesa, el que vindria a ser les 35 empreses més grans del país. I ara resulta que el Observatorio de Responsabilidad Social Corporativa (RSC) publica que 24 de les 35 empreses opera en paradisos fiscals.

I què implica que aquestes empreses estiguin operant en paradisos fiscals?

1. No hi ha obligació d'informar de les operacions y activitats a les que es dediquen. Les entitats bancàries presents a l'Ibex-35 poden estar, per exemple, comerciant amb armament.

2. Es neguen a proporcionar aquesta informació tot i el recolzament amb fons públics per a aquests bancs. Desprès de les ajudes multimilionàries rebudes per evitar la seva desaparició continuen negant-se a proporcionar la informació que l'Estat -i la societat- els hi requereix.

3. Aquesta opacitat permet amagar les donacions o aportacions a partits polítics de diferents països o les organitzacions que els reben. Això té dos vessants: en primer lloc dificulta la investigació de casos de corrupció o tracte de favors a Espanya i, en segon lloc, el possible finançament a règims afins a l'exterior. No serà el primer cop que un dictador és finançat per grans corporacions.

4. Permet evadir impostos. Evidentment, si bona part de l'activitat d'una empresa es dona en territori de paradís fiscal estarà lliure d'impostos. I lliure d'impostos vol dir que està evitant pagar la sanitat, les escoles, les llars d'infants i d'ancians, les carreteres i resta d'infraestructures, i un llarg etcètera que, finalment, són els ciutadans del carrer els que ho acaben pagant.

5. Són països amb els drets dels treballadors sovint inexistents. Exceptuant els paradisos fiscals europeus, algú creu que els drets dels treballadors estan gaire garantits a Aruba, Libèria o Brunei?

En absència d'un marc legislatiu que obligui a informar sobre les seves activitats de responsabilitat social corporativa o sobre els impostos que paguen, les empreses informen del que volen o directament no informen. Però, si no tenen res a amagar... per quina raó no informen de totes les seves activitats? O és que si que hi ha alguna cosa a amagar?

No ipmotra el odren en el que las ltears etsen ecsritas

2010-05-04T15:19:00.000+02:00

Sgeun etsduios raleziaods por una Uivenrsdiad Ignlsea,no ipmotra el odren en el que las ltears etsen ecsritas.La uicna csoa ipormtnate es que la pmrirea y la utlima ltera esetn ecsritas en la psiocion cocrreta.El retso peuden etsar ttaolmntee mal y aun pordas lerelo sin pobrleams pquore no lemeos cada ltera en si msima snio cdaa paalbra en un contxetso.

Vía Raimundo Viejo.

Quant temps dediquen els estudiants a estudiar?

2010-05-04T13:41:00.003+02:00

L'any 1961, un estudiant d'una universitat americana tenia una mitja de 40 hores de feina, entenent feina com a tasques de la universitat, no com a feina remunerada al mercat laboral. A l'any 2003 la mateixa mitja era de 27 hores. Aquesta és la conclusió que s'extreu del paper de Philip Babcok i Mindy Marks titulat "The falling time cost of college: Evidence from half a century of time use data". Per realitzar-lo s'han fet servir enquestes dutes a terme durant el període de temps que avarca l'estudi.

La primera hipòtesi que ens pot venir al cap és que els estudiants que hi ha a les universitats no són els mateixos que a l'any 1961. Pot ser que, gràcies a la democratització de la universitat, els estudiants de mitjans més escassos hagin augmentat la seva presència a centres d'estudis superiors y que aquests estudiïn menys. L'estudi però, desmenteix aquestes dues hipòtesis. Cap de les variables observables (sexe, edat, origen ètnic, classe social, estudis dels pares...) pot explicar la diferència entre les hores dedicades a l'estudi: la disminució del temps de treball la podem observar a tots els grups demogràfics.

El més curiós de tot és que desprès de tractar de buscar errors a la mostra d'estudiants, a la qualitat de la representativitat d'aquesta mostra, a possibles errors a les enquestes o en alguna part de la informació, els autors arriben a una conclusió: no saben la raó per la que actualment s'estudia menys que a l'any 1961.

Apunten però, un parell d'hipòtesis que també són prou factibles: possiblement els estudiants són més eficaços. Per exemple, l'arribada dels processadors de textos ha reduït considerablement el temps de redacció d'un assaig o d'un treball. Potser el mercat laboral ha evolucionat de tal forma que han alterat les decisions dels estudiants, que prefereixen adquirir més experiència pràctica que dedicar hores a l'estudi. Malauradament, amb les dades de l'estudi no ha estat possible confirmar aquestes hipòtesis. Potser és degut a la presència de massa Pompeus Farres, que Sutton brilli amb llum pròpia el dijous o que la millor festa de l'Apolo caigui en dilluns. Alguna altra idea?

Europa i els Estats Units

2010-04-30T18:18:00.000+02:00

Europa necessita un somni; un somni que sigui fonamentalment diferent del somni americà. El problema és que la Unió Europa està fundada sobre el desig d'evitar un malson: cap gran guerra més.

Kjell A Nordström y Jonas Ridderstråle

Artur Mas guanyarà les properes eleccions per guapo

2010-04-29T17:24:00.002+02:00

Avui, xafardejant una mica per internet he trobat un estudi molt graciós. Els economistes Berggren, Jordahl i Poutvaara van mostrar 1900 fotos de polítics finlandesos a una mostra de 10.000 persones amb la intenció de que els puntuessin sobre cinc aspectes: bellesa, competència, la confiança que inspiraven (trustworthiness), intel·ligència i amabilitat. Tot això tenint com a referència tan sols les fotografies, ja que la mostra no coneixia prèviament als polítics finlandesos.

Els resultats van ser curiosos. Les dones puntuen millor a les polítiques de sexe femení (com a conjunt de les 5 característiques) del que ho fan els homes. Els homes troben que els polítics de sexe masculí tenen una imatge més intel·ligent i més competent que les seves companyes femenines, però troben que les polítiques són més belles, més amables i que inspiren més confiança. De fet, els autors també assenyalen l'absència d'un síndrome de "la rossa estúpida": la bellesa i la intel·ligència tenen una correlació positiva.

Vol dir això que la bellesa ajuda a la carrera política? Sembla ser que si. Segons l'estudi publicat al Journal of Public Economics, un candidat que té un punt més de bellesa en una escala de 1 a 5 té un 20% més de possibilitats de sortir escollit que l'anterior. La bellesa però, sembla tenir més importància per a les polítiques que per als polítics.

Serà doncs, Artur Mas el proper president de la Generalitat?

Font: Niclas Berggren, Henrik Jordahl, Panu Poutvaara, The looks of a winner: Beauty and electoral success, Journal of Public Economics, Volume 94, Issues 1-2, February 2010, Pages 8-15

Sant Jordi

2010-04-23T17:00:00.000+02:00

Feliç Sant Jordi!

Com la Bíblia ens ajuda a millorar l'Administració

2010-04-22T22:01:00.003+02:00

"Jetró, sogre de Moisès, amb els fills i la dona del seu gendre, anà a trobar-lo al desert on estava acampat, a la muntanya de Déu. (...). L'endemà, Moisès es va asseure per fer de jutge del poble. Davant d'ell hi havia gent des del matí fins al vespre. El sogre de Moisès va veure tot el que feia amb el poble i li digué:

- Com és que fas això amb el poble? Per què t'asseus tot sol a judicar fent així que la gent s'hagi d'esperar des del matí fins al vespre? (...) No està bé això que fas. Acabareu tots esgotats, tu i el poble, perquè aquesta feina és massa pesada i tu no la pots fer tot sol. Ara escolta el meu consell i Déu t'ajudarà." (Èxode 18:1-19).

Aquest és un petit resum del que s'explica al capítol 18, del versicle 1 al 23, de l'Èxode. Bàsicament hi ha un problema d'organització que pot traslladar-se a un Estat dels nostres dies. L'administració pública neix amb la voluntat d'oferir serveis als ciutadans (en el nostre exemple, només justícia) pel que es dota d'una estructura administrativa que serà l'encarregada de fer arribar als ciutadans les competències estatals.

Donat que el poble d'Israel ha fugit d'Egipte i es troba vagant pel desert no té cap organització que faci d'Estat, així que el mateix Moisès n'assoleix les funcions. Moisès doncs, és el nostre Estat. Com que els israelians es passen el dia amunt i avall a la recerca de la terra promesa tampoc es poden dotar de grans infraestructures com sanitat, educació o habitatge, així que suposarem que aquest Estat només té la capacitat d'impartir justícia.

El problema és que aquesta potestat està saturada. Només imparteix justícia Moisès i els casos a resoldre són molts. Tants que li ocupen el dia sencer, impedint que ell tingui temps per altres coses, i els ciutadans s'emprenyen ja que veuen com l'espera s'allarga i s'allarga. Per sort, Moisès té un sogre d'aquells que donen bons consells al seu gendre. Així que Jetró proposa:

" Tu, sigues el representant del poble davant de Déu i presenta a Déu els seus assumptes. (...) Però tria entre el poble homes de vàlua, que reverenciïn Déu, homes de confiança, que no es deixin subornar, i fes-los caps responsables de mil persones, de cent, de cinquanta i de deu" (Èxode 18:19).

Jetró el que proposa bàsicament és delegar. Parla de la creació d'una administració pública, la qual estarà formada per homes de confiança que no podran ser subornats. I la millor forma de fer que algú no pugui ser subornat, especialment en judicatura, és convertir-lo en funcionari. Ja tenim doncs, una primera part solucionada: Moisès delegarà el seu poder a altres homes. La segona part és, a quants homes haurà de delegar?

En una realitat organitzativa amb una alta responsabilitat, com és el cas de l'administració pública, cal una bona gestió. Si tenim una bona gestió evitarem l'aparició i propagació de poders informals aliens a l'estructura formal. És a dir, evitarem que, per exemple, el conserge mani per sobre del gerent. La forma d'aconseguir una bona gestió és tenir un ràtio de "cap/treballador" equilibrat. Equilibrat perquè n'hi hagi prou com per controlar a tot el personal però tampoc tants com per buidar de poder la figura de "cap". I quin és el ràtio més eficient? 1/50? 1/30? 1/15? La Bíblia ens en dona la resposta.

Segons Jetró, el sogre de Moisès, s'hauria d'establir una estructura semblant a aquesta:

Cadascun dels quadres es dividiria tants cops com apareix a la nota en cursiva al seu costat, amb el que obtindríem l'arbre complet de l'organigrama organitzatiu. Per calcular-ne el ràtio tan sols cal fer una senzilla operació. Si suposem que la població total és de 3.000 persones seria aquesta: (3 caps de 1.000) + (30 caps de 100) + (60 caps de 50) + (300 caps de 10) = 393. És a dir, tindríem 393 persones amb un càrrec de control (més alt o més baix, des de directors generals i gerents fins a delegats i encarregats). En una població -qui diu població diu empresa, organització o administració- com la de l'exemple, de 3.000 persones el ràtio seria de 7'7 (3000/393=7'7). És a dir, per garantir un bon control ens caldria una organització on cada responsable controlés a uns 7 o 8 treballadors. Si el rati és superior estem caient en el que es coneix com a inflació orgànica, si el rati fos inferior correríem el risc de patir les conseqüències de l'aparició d'estructures i poders informals que entorpirien la feina per la qual la organització va ser creada.

No em pregunteu si és casualitat o no -més que res perquè no ho sé- però la xifra de 7'7 que apareix a la Bíblia és més o menys la que es recomana a qualsevol manual d'Estructura de l'Organització. Casualitat? Intervenció divina? Potser en Carles Ramió -qui em va parlar de tota aquesta història- en té la resposta.

El Rap de Keynes i Hayek

2010-04-15T18:49:00.001+02:00

Màster en Polítiques Públiques i Socials

2010-04-08T21:45:00.001+02:00

El Màster en Polítiques Públiques i Socials ha estat nomenat com el segon millor màster en política d'Espanya, tan sols superat pel de Democracia y Gobierno, seleccionat entre 250 màsters. La classificació remarca especialment la inserció del 100% que ofereix aquest postgrau i la col·laboració amb The Johns Hopkins University.

Més informació, altres classificacions de màsters (economia, dret...) o criteris de puntuació a: Màsters del año 2009.

Yes We Did

2010-03-22T23:06:00.000+01:00

Finalment hi haurà reforma. Desprès de lluitar contra els membres del seu propi partit -curiositats del sistema legislatiu americà- Barack Obama ha aconseguit convèncer als seus companys de votar a favor de la reforma de la sanitat. No m'estendré en la importància que té la reforma -que la té- o el moment històric que ha suposat la seva aprovació -que l'ha suposat-, parlaré directament de què és aquesta llei.

Una cosa ha de quedar clara: no es tracta ni d'un sistema universal ni d'un sistema públic. El que en termes europeus seria una bogeria per a la tradició liberal dels Estats Units és un grandíssim pas endavant. De fet, el sistema resultant no serà millor que cap dels sistemes sanitaris del vell continent, ni per raons d'equitat ni per raons d'eficiència.

Quins canvis veurem, doncs? Bàsicament quatre:

(1) Una nova regulació

(2) Canvis a la obligatorietat

(3) Creació d'un mercat centralitzat

(4) Establiment d'un sistema d'ajudes

(1) Una nova regulació.

El sistema seguirà sent de provisió privada, és a dir, no desapareixeran les asseguradores. Això si, aquestes tindran les mans bastant lligades a l'hora d'exercir la seva activitat per diverses raons:

(1.1) No podran denegar la cobertura a clients amb patologies prèvies. Això vol dir que a partir d'ara serà il·legal denegar la cobertura a algú per ser diabètic o haver patit un càncer prèviament (si, abans podien fer-ho, el Nobel Paul Krugman ho explica molt bé).

(1.2) Quedarà totalment prohibit expulsar algú per posar-se malalt. Per molt que sembli ridícul que una empresa et pugui fer fora per reclamar els serveis pels que estas pagant, funcionava així fins ara. És com si pagues l'assegurança del cotxe cada mes fins que arriba algú, t'hi dona un cop i l'assegurança decideix fer-te fora dient que no et pensa arreglar el bony.

Ara bé, com tot en aquesta vida, si es canvia la llei es canvien els incentius dels ciutadans. Amb una regulació així la ciutadania tendiria a assegurar-se tan sols quan estiguessin malalts, al cap i a la fi les asseguradores estarien obligades a acceptar-los. Per evitar-ho s'han previst els canvis a la obligatorietat.

(2) Canvis a la obligatorietat

La nova llei obligarà a tots els ciutadans a tenir una assegurança de la mateixa forma que a nosaltres ens obliguen a adquirir una assegurança per al nostre cotxe. En cas de no estar assegurat es pagarà una multa de 750$/any per evitar la proliferació de free riders. De fet, com en tota assegurança, quanta més gent s'asseguri més barat serà el sistema.

(3) Creació d'un mercat centralitzat

Les empreses majors de 49 treballadors seran obligades a contractar assegurances per als seus treballadors, però què passa amb les petites empreses i els autònoms? Per evitar que pateixin els abusos de les asseguradores que podrien obligar-los a acceptar els seus preus, es crea un mercat centralitzat d'assegurances.

Es crearà el Health Insurance Exchanges. En aquest mercat les empreses presentaran una sèrie de paquets que oferiran als clients. Amb el sistema tothom sortirà guanyant: els usuaris rebran preus més baixos donat que la competència entre asseguradores així ho determinarà i les asseguradores aconseguiran molts milions de nous clients.

Veurem si la no-inclusió de la opció pública no acaba propiciant pactes entre asseguradores per augmentar els preus. Els americans són molt donats a això de confiar en grans corporacions -i ja veiem com els hi ha anat-. Va ser una de les grans renúncies d'Obama per tal que la part més conservadora del seu partit acceptès la reforma.

(4) Establiment d'un sistema d'ajudes

Fins ara els canvis han estat bàsicament d'organització, tot i que el punt clau serà la creació d'un sistema d'ajudes per a famílies de renda baixa que marcarà la diferència amb el sistema actual. La nova llei crea una barrera de 88.000 dòlars per família a l'any i 43.000 dòlars per a individus sols; qualsevol persona per sota d'aquesta línia rebrà ajudes en funció de la seva renda. El finançament es farà, atenció, via impostos.

Conseqüència 1: La reducció del dèficit

Un dels problemes més grans del model que els americans tenien fins ara és la barbaritat en termes del PIB que els costava mantenir el sistema sanitari. Concretament un 18% del PIB, el doble que la mitjana de la OECD i a anys llum del segon Estat amb un sistema més car. Es tractava d'un monstre terriblement ineficient que ara haurà de canviar. Els metges passaran a cobrar per pacient i no pas per tractament (fins ara el metge es dedicava a fer proves i més proves per tal d'inflar la seva factura), augmentarà la gent assegurada (més gent = sistema més barat) i altres reformes encaminades a retallar despeses. Aquest retall de les despeses unit a un augment dels impostos farà reduir el dèficit considerablement.

Conseqüència 2: La pujada d'impostos

Es gravaran bàsicament tres activitats: les assegurances pagades per l'empresa passaran a tributar com a part del salari dins de la declaració de la renda, pel que les grans empreses ja no quedaran lliures d'impostos. S'augmentarà la quota a la Seguretat Social de les rendes superiors a 200.000$ l'any, incloent-hi -atenció, donat que parlem d'Estats Units- les rendes de capital. Els tercers impostos que pujaran seran aquells que graven la cirurgia estètica no terapèutica (és a dir, no recomanada per un psicòleg/psiquiatra), bronzejats, líftings i demès històries a l'estil Carmen Lomana.

Conseqüència 3: Sanitat universal?

Doncs no. Queden fora de la reforma tots els immigrants il·legals. El nou sistema assegurarà a 32 dels 45 milions que actualment no tenen assegurança, la resta són il·legals que no gaudiran de sanitat. No podem oblidar que estem parlant dels Estats Units. Malauradament no existeix la consciència europea de que la salut és un dret inherent a l'ésser humà, de forma que és de responsabilitat pública garantir-la.

Com veieu, el sistema s'allunya bastant de la imatge que pretenen vendre els republicans de que es tracta d'una nacionalització de la sanitat. De fet, tot i que cal admetre que la millora és grandíssima comparada amb la situació anterior, continua sent un sistema de sanitat poc recomanable que pocs -per no dir cap- Estat europeu acceptaria. No es tracta d'un sistema de sanitat pública. De totes formes i, repeteixo, tractant-se dels Estats Units, és una victòria que farà història. Felicitats a tots els americans que a partir d'ara podran anar a l'hospital sense por de que els embarguin la casa.

Who are you fighting for?

2010-03-19T02:29:00.001+01:00

Aquest és el títol de la campanya dels seguidors d'Obama a favor de la reforma de la sanitat americana.

WHO ARE YOU FIGHTING FOR?

"Your photos bring the case for reform home. I am here for my mother, and for all the Americans who are forced to spend time arguing with insurance companies instead of focusing on getting well."

B. Obama.

Palestina - Israel

2010-03-17T15:49:00.002+01:00

Via The Economist. Cliqueu a la imatge per veure-la millor.

Oferta i demanda

2010-03-11T20:24:00.000+01:00

Aquí teniu un bon exemple del que és la llei de l'oferta i la demanda:

Marató de Barcelona 2010

2010-03-08T15:03:00.000+01:00

Si fa un any algú m'hagués dit que acabaria corrent una marató la meva reacció hauria estat posar-me a riure. I molt. És veritat que un cop a l'any corria la Cursa del Corte Ingles o la de la Mercè, però en acabar-les sempre acabava baldat, el que em feia sospitar que aconseguir una marató era una fita impossible.

Però una tarda qualsevol em va donar per sortir a córrer. Vaig enfilar la Diagonal i poc a poc vaig adonar-me que feia molt temps que no tenia un moment per a mi sol. Portava 30 minuts corrent i 20 d'aquests minuts me'ls havia passat pensant sense prestar atenció al córrer. No notava el cansament perquè, de fet, no estava pendent de les meves cames. Des d'aquell dia tot ha estat una evolució.

Quatre hores, i trenta dos minuts és el número que marcarà un abans i un desprès. Sempre ho recordaré com el temps en que vaig acabar la meva primera marató, la Marató de Barcelona el 7/03/2010. Desprès de molts dies i nits entrenant, quedant amb un amic o amb un altre per córrer, desprès de moltes sortides a entrenar tot sol, fins i tot sota la pluja. Desprès de tot aquest esforç la recompensa ha estat molt més gran que el sacrifici per assolir-la.

La cosa va començar relativament bé. Un ritme suau, gaudint de la gent que t'acompanya i que no coneixes de res. De fet, un dels punts claus d'una marató és el factor psicològic. No només has d'estar fort físicament, cosa que t'aporta l'entrenament, si no que també has de ser fort mentalment. I has de ser-ho perquè, com a mi em va passar, quan portes 30 km (a l'alçada de Diagonal Mar) comences a patir dels turmells, dels genolls i dels peus. És un dolor que es va intensificant poc a poc i, sabent que anirà a més, no pots desistir. Comences a veure els primers desmais, la Creu Roja retirant gent de la pista. Però t'has marcat un objectiu i has d'assolir-lo. Has d'acabar la marató i només et queden 12 km.

És en aquests moments quan te n'adones que no estas sol. Veus que la resta també pateixen, cadascú amb el seu objectiu o amb la voluntat de dedicar l'esforç a algú, tant se val. El que més impressiona és com amb una sola mirada els corredors en tenen suficient per comunicar-se. "Ànims, ja ens queda menys" pots llegir al teu cap mentre comparteixes mirada amb el corredor del costat. I somrius. Mentrestant la gent no deixa d'animar. Pots veure l'admiració i la felicitat de tots aquells que es troben al marge del recorregut i que tenen un paper tant important: canviar-te la cara de patiment per una d'alegria. Aquesta és la gent que et fa oblidar l'intens dolor que sents en arribar als 40 km. I en aquest punt de la cursa, agonitzant al kilòmetre número 41, se m'acosta un home d'uns 60 anys, també corredor, i em diu: "Som-hi! Que el patiment és el camí cap a la glòria!".

No cal dir que el darrer kilòmetre és apoteòsic. La gent crida com boja, t'aplaudeixen com a recompensa desprès de més de 4 hores corrent, t'animen cridan-te "valent!" o "heroi!". Comences a veure l'arribada, enfiles els darrers 150 metres i veus com les mares passen els seus fills per sobre les tanques del públic i els deixen a la pista. Ells corren a buscar els seus pares que arriben exhaustos. I tots dos junts, agafats de la mà, travessen la línia final. He vist poques coses més emocionants. Quan passes per sota el cronòmetre que marca la fi de la cursa la felicitat més absoluta t'ocupa completament, el que et fa saltar les llàgrimes. Perquè això també és un fet: al final de la marató ploren els corredors, les seves dones, els seus fills i els seus amics. Ha estat un esforç brutal i no s'han rendit.

Així, arriba un dia en que t'adones que córrer et canvia la mentalitat. Et transforma en algú a la recerca de reptes, algú preparat per a l'esforç. T'ensenya a oblidar la rendició, perquè quan corres rendir-se no és una opció. I poc a poc te n'adones que aquestes coses que has après corrent les vas aplicant a la vida del dia a dia. Marcar-se nous reptes, anar sempre amunt, esforçar-se, cultivar la força de voluntat i no rendir-se mai. Al cap i a la fi córrer no és de covards; jo corro per ser feliç, per sentir-me lliure. Corro per viure.

Quatre professors de la UPF estan entre els deu investigadors espanyols més influents en ciències socials

2010-03-03T18:21:00.003+01:00

L'Institut Lauder de Gestió i Estudis Internacionals de la Universitat de Pennsilvània (EUA) acaba de publicar la primera edició de la classificació anual dels científics espanyols més citats en ciències socials. Es tracta d'un rànquing que mesura l'impacte mundial de la productivitat investigadora en l'àmbit de les ciències socials a nivell internacional.

L'ordre de citació és el següent:

1.    Manuel Castells (UOC)
2.    Juan Linz (Yale University)
3.    Andreu Mas-Colell (UPF)
4.    Jordi Galí (UPF)
5.    Vicenç Navarro (The Johns Hopkins University - UPF)
6.    Manuel Arellano (CEMFI)
7.    Xavier Sala i Martín (Columbia University - UPF)
8.    Juan J. Dolado (Universidad Carlos III)
9.    Xavier Vives (IESE)
10.    Mauro F. Guillen (Wharton School, University of Pennsylvania)

Podeu llegir la notícia completa aquí.

Ha arribat l'hora de passar reformes

2010-03-01T14:57:00.001+01:00

No escapa a ningú que la sanitat als Estats Units és un dels desastres més grans que pateix un dels països més desenvolupats del món. És un sistema deficitari, amb una despesa en sanitat que dobla la mitja de la OECD (els EUA gasten un 18% del PIB en sanitat, una barbaritat). Barack Obama però, va prometre iniciar una reforma per solucionar els problemes humans i econòmics que genera aquest sistema. El resum de la seva proposta el podeu trobar al meu altre bloc: La reforma sanitaria en Estados Unidos.

El Partit Republicà, no gaire donat a això de defensar les millores en la qualitat de vida dels seus ciutadans, no ha dubtat en boicotejar el pla des del principi. Per tal de desbloquejar les negociacions Obama s'ha vist obligat a rebaixar les exigències de la seva proposta -ja de per si no del tot ambiciosa- i retallar algun dels seus punts claus. Partint de la explicació que faig a Salus Populi Suprema Lex Esto, veiem com està el tema avui.

El primer que cal dir és que la reforma no avança i el culpable té un nom: Partit Republicà. La democràcia americana -complicada, lenta, conservadora i profundament obsoleta- obliga a obtenir una supermajoria al Senat per aprovar la reforma, fet que desprès de la mort del senador Kennedy i la seva substitució per una senadora republicana no pot dur-se a terme. Això dota d'un poder absolut al Partit Republicà que no té cap mena d'incentiu en recolzar la reforma, ja que d'aquesta forma bombardeja una de les principals propostes del president Obama durant la campanya i en danya el seu govern.

Segon, el Partit Demòcrata no està lliure de pecat. Si la reforma de per si ja era poc ambiciosa des del punt de vista europeu, ara ho és encara més: Obama ha renunciat a la opció pública. Com explicava al punt número 3 del resum sobre la reforma sanitària, es crearà un mercat centralitzat d'assegurances on les asseguradores competiran entre elles per oferir el millor servei al preu més baix. Per evitar que les asseguradores pactessin entre elles els preus i els serveis es pretenia crear una opció pública que també competís en aquest mercat, forçant així una millora per als usuaris del sistema. Sense aquesta opció pública -executada pels republicans i defensada amb poca força pel partit demòcrata- ningú pot garantir que les asseguradores no pactin entre elles els preus als que oferiran els seus serveis.

Via Carlos Durán, descobria una cita de Ronald Epstein a La Contra de la Vanguardia: "La reforma sanitaria no saldrá adelante porque los estadounidenses creen que los pobres son culpables de su propia pobreza y por ello consideran que la sanidad no es un derecho universal, sino que cada uno tiene derecho sólo a lo que puede pagar". Espero que s'equivoqui.

Petit reportatge sobre la flexiseguretat

2010-02-24T21:44:00.001+01:00

Reportatge sobre la política laboral que impulsa la UE basada en el concepte de 'Flexiseguretat', un model que combina la flexibilitat i la seguretat en l'àmbit laboral.

Aznar i la seva elegància

2010-02-18T17:48:00.000+01:00

Doncs això.

Què fer amb les pensions: estructura bàsica de les reformes

2010-02-04T19:17:00.002+01:00

Donat que ni la meva mare ni la meva germana han entès la meva proposta a l'apartat (2) de l'entrada anterior sobre les pensions de jubilació he decidit fer-ho de forma esquemàtica i senzilla. Sense tanta paraula. No és culpa seva, és culpa meva que no em sé explicar com cal. Evidentment es tracta d'un model, absolutament imperfecte (em deixo moltes variables pel camí), però crec que prou il·lustrador de com haurien d'anar les reformes.

PROBLEMA 1:

Argument liberal:

- El PIB del 2007, del que partim, és el 100%.
- L'any 2007 gastem el 8% del PIB en pensions
- Si restem el 8% dedicat a les pensions del PIB obtenim el 92% del PIB, que és el que ens resta per invertir en altres activitats (prestacions d'atur, llei de dependència, inversió en educació, sanitat...)
- Segons les previsions a l'any 2060 la despesa en pensions serà del 15% del PIB.
- Si restem el 15% dedicat a les pensions del PIB obtenim el 85%
- El 85% del PIB és insuficient per fer-se càrrec de la resta de prestacions de l'Estat del benestar. Crisi del sistema i es produeix una revolució anarquista o una dictadura.

Rèplica:

- Actualment gastem el 8% del PIB en pensions
- Si restem el 8% dedicat a les pensions del PIB obtenim el 92% del PIB, que és el que ens resta per invertir en altres activitats (prestacions d'atur, llei de dependència, inversió en educació, sanitat...)
- Segons les previsions a l'any 2060 la despesa en pensions serà del 15% del PIB.
- Per diverses raons (millora del nivell educatiu, millores tecnològiques, nous models de producció, especialització en àrees d'alt valor afegit...) el PIB haurà augmentat. La meva proposta era a un 1'5% anual.
- Hi ha un PIB més gran, al 2060 serà de 225 (2'25 cops més gran que al 2007 si es manté un creixement de 1'5% anual) això vol dir que hi ha més diners (més pastís) a repartir entre tots els ciutadans.
- Tornem a la previsió d'una despesa del 15%. El 15% de 225 és 33'75.
- Si restem el 33% dedicat a les pensions del PIB obtenim el 192%
- El 192% del PIB és suficient per fer-se càrrec de la resta de prestacions de l'Estat del benestar

PROBLEMA 2.1:

Argument liberal:

- Any 2007. Tenim 10 ciutadans a un país imaginari (2 estudiants, 3 treballant, 2 aturats i 3 pensionistes).
- Any 2060. Tenim els 10 ciutadans anteriors, aquest cop però, es distribueixen així: 2 estudiants, 2 treballant i 5 pensionistes. (Els 3 pensionistes han mort, ha aparegut una nova generació de 2 ciutadans, els 3 treballadors i els 2 aturats han passat a ser pensionistes)
- Els 2 ciutadans que treballen no poden fer-se càrrec dels 5 pensionistes. Crisi del sistema i desapareix l'Estat. La gent retorna a les coves i es transformen en caçadors-recol·lectors.

Rèplica:

- Any 2007. Tenim 10 ciutadans a un país imaginari (2 estudiants, 3 treballant, 2 aturats i 3 pensionistes).
- Any 2010. Duem a terme una reforma laboral (acabant amb les rigideses del mercat laboral i enfocant-lo a la creació de béns d'alt valor afegit). Disminueix l'atur.
- Any 2030. Tenim els 10 ciutadans anterior, distribuits així: 2 estudiants, 4 treballant, 1 aturat i 3 pensionistes). Per tant, tenim més gent cotitzant que augmenta el superàvit de la Seguretat Social.
- Any 2060. Tenim els 10 ciutadans anteriors, aquest cop però, es distribueixen així: 2 estudiants, 2 treballant i 5 pensionistes. (Els 3 pensionistes han mort, ha aparegut una nova generació de 2 ciutadans, els 3 treballadors i els 2 aturats han passat a ser pensionistes)
- La Seguretat Social pot fer front a les pensions ja que degut a les reformes del 2010 tenim molts més cotitzants, el que fa augmentar la bossa de reserva.
- Any 2080. La generació del baby boom mor. L'estructura demogràfica passa a ser: 2 estudiants, 2 treballant, 2 pensionistes. No hi ha problema amb el manteniment dels pensionistes ja que, com he explicat en el PROBLEMA 1, la productivitat ha augmentat. Cadascún dels treballadors a l'any 2080 produeix el triple que un treballador de l'any 2007. No és ciència ficció, fixeu-vos en la productivitat d'algú del 1910 i la productivitat actual.

PROBLEMA 2.2:

PROBLEMA 2.3:

Argument liberal:

- Any 2007. Tenim 10 ciutadans a un país imaginari (2 estudiants, 3 treballant, 2 aturats i 3 pensionistes).
- Any 2060. Tenim els 10 ciutadans anteriors, aquest cop però, es distribueixen així: 2 estudiants, 2 treballant i 5 pensionistes. (Els 3 pensionistes han mort, ha aparegut una nova generació de 2 ciutadans, els 3 treballadors i els 2 aturats han passat a ser pensionistes)
- Els 2 ciutadans que treballen no poden fer-se càrrec dels 5 pensionistes. Crisi del sistema i apareix Godzilla que destrueix el món.

Rèplica:

- Any 2007. Tenim 10 ciutadans a un país imaginari (2 estudiants, 3 treballant, 2 aturats i 3 pensionistes).
- Any 2010. L'Estat duu a terme una reforma encaminada a lluitar contra l'evasió fiscal. Es declara la república i la laicitat de l'Estat (es retiren els milions d'euros destinats a la monarquia i a l'Esglèsia). Es crea l'exèrcit de la UE i es redueix la despesa militar. S'augmenta la presió impositiva sobre les grans rendes del capital, els beneficis bancaris i s'estableix un impost als mercats de capital per evitar les especulacions a curt plaç. L'Estat disposa de més ingressos.
- Any 2060. Tenim els 10 ciutadans anteriors, aquest cop però, es distribueixen així: 2 estudiants, 2 treballant i 5 pensionistes. (Els 3 pensionistes han mort, ha aparegut una nova generació de 2 ciutadans, els 3 treballadors i els 2 aturats han passat a ser pensionistes)
- Els 2 ciutadans que treballen no poden fer-se càrrec dels 5 pensionistes.
- L'Estat injecta els diners extra dels que disposa a la Seguretat Social.
- Any 2080. La generació del baby boom mor. L'estructura demogràfica passa a ser: 2 estudiants, 2 treballant, 2 pensionistes. No hi ha problema amb el manteniment dels pensionistes ja que, com he explicat en el PROBLEMA 1, la productivitat ha augmentat. Cadascún dels treballadors a l'any 2080 produeix el triple que un treballador de l'any 2007.

Un cop discutides totes les reformes una per una, és evident que no totes tindran un èxit del 100% ja que intervenen moltes més variables de les que jo he escollit. Ara bé, si totes les reformes es convinen la possibilitat d'èxit s'acostarà molt més al 100% ja que, el que no solucioni una política ho solucionarà una altra.

A favor o en contra de jubilar-se als 67 anys?

2010-02-04T11:56:00.002+01:00

Aquest article va dedicat a la meva germana, que avui mateix tot sopant m'ha defensat augmentar la jubilació als 67 anys. Els seus arguments eren bàsicament els que apareixien a un article del diari Expansión però que també he pogut llegir a molts altres mitjans, així que anem punt per punt veient de què es tracta.

La viabilitat de les pensions públiques està en joc? No ho tinc gens clar, de fet m'inclino més a pensar que no és així. M'explico. És evident que hi ha un envelliment demogràfic per una qüestió de nombre de futurs ancians provinents de la generació del baby boom. Això farà que tinguem molts més pensionistes a qui dotar d'una pensió. Donat que assumim que no apareixerà un altre baby boom que ens tregui les castanyes del foc, tenim diferents opcions per solucionar el problema: (1) augmentar les contribucions a la Seguretat Social, és a dir, augmentar els impostos, (2) augmentar la productivitat dels treballadors en actiu, (3) augmentar el nombre de treballadors en actiu i disminuir-ne els inactius, fent pujar d'aquesta forma la recaptació via impositiva, (4) augmentar la fecunditat i (5) destinar noves figures impositives (o d'altres ja existents) a la Seguretat Social. Donat que no trobo econòmicament viable augmentar els impostos per raons d'eficiència, passo directament a parlar de les altres vies:

(2) Augmentar la productivitat dels treballadors en actiu. S'addueix sovint que a l'any 2060 no hi haurà recursos per als no pensionistes. Des de les institucions liberals s'adverteix que hi haurà manca de recursos per oferir prestacions públiques a aquelles persones no pensionistes (aturats, llars d'infants, sanitat, educació...), advertència que, d'altra banda, no recolzen les dades. Segons aquestes mateixes organitzacions, a l'any 2007 es gastava el 8% del PIB en pensions i, mitjançant prediccions d'aquestes organitzacions, a l'any 2060 es gastarà el 15% del PIB. Ens defensen doncs, que no es pot assumir una despesa del 15% del PIB ja que aquesta seria a costa dels no pensionistes. La raó per la que l'afirmació és falsa? Ignora la productivitat.

Posem que la productivitat creix a Espanya un 1'5% anual. Si aquest creixement es manté així fins a l'any 2060, el PIB serà 2'25 cops el de 2007 (el càlcul és senzill, agafar el PIB de l'any 2007 i anar-hi sumant 1'5% 53 cops). És a dir, si el PIB de l'any 2007 va ser de 100, a l'any 2060 serà de 225 (2'25 cops més), sempre corregint els càlculs amb el diferencial d'inflació. Si a l'any 2007 Espanya es va gastar un 8% en pensions, li restava un 92% per invertir en no pensionistes (100% - 8% = 92%). D'altra banda, segons les previsions més catastrofistes ens gastarem un 15% del PIB en pensions, això vol dir el 15% del PIB de l'any 2060, és a dir, calculant-ne l'equivalència un 33% (15% de 225). Si repetim l'operació anterior, veurem que 225% - 33% = 192%, per tant, ens quedarà una xifra equivalent al 192% del PIB de 2007 per invertir en no pensionistes. De fet, fa 50 anys Espanya es gastava el 3% del PIB en pensions i ara el 8%, sense que això representi menys recursos per als no pensionistes, ans al contrari, actualment els diners disponibles per a inversió pública en prestacions d'atur, sanitat o educació supera àmpliament els disponibles fa 50 anys. La raó és clara: la productivitat ha augmentat i ho continuarà fent si es prenen les mesures necessàries. Així doncs, no suposarà cap problema, ja que el pastís (el PIB) a repartir serà molt més gran, concretament més del doble de l'actual (2'25).

(3) Augmentar el nombre de treballadors en actiu i disminuir-ne els inactius. Aquí parlem bàsicament de fer una reforma laboral i de la integració de les dones al mercat laboral, el que va profundament lligat amb l'argument número 4. Segons les dades de l'Observatorio Social de España, si l'estat espanyol tingués el mateix percentatge de dones treballant que Suècia hi hauria 2'6 milions més de treballadors. Això són 2'6 milions de contribuents més a la Seguretat Social i no només això, si no que serien 2'6 milions amb una productivitat més elevada degut a tot el que heu pogut llegir al punt (1). Una de les solucions doncs, passa pels serveis d'ajuda a les famílies. En situacions on els ancians passen a ser persones dependents és la dona la que abandona el mercat laboral per fer-se càrrec dels familiars més desvalguts. Això és degut a un desenvolupament molt feble dels serveis domiciliaris, que a Espanya tan sols representen un 2%, a la UE-15 un 18% i a Suècia un 23%.

(4) Augmentar la fecunditat. Tots els estudis que es realitzen a Espanya apunten en una mateixa direcció: els fills desitjats per les famílies espanyoles com a mitja és de 2. Actualment la taxa de fecunditat és de 1'3 fills per dona. De raons n'hi ha moltes, bàsicament econòmiques i determinades pel poc desenvolupament de l'Estat del benestar a Espanya. Degut a la dualitat del mercat laboral espanyol, a una dona se li fa profundament complicat trobar una feina amb contracte indefinit que li permeti assolir la tranquil·litat necessària per formar una família. D'altra banda, un cop assolit el contracte indefinit, aquesta es veu obligada a deixar de treballar quan queda embaraçada ja que les alternatives de les que disposa (mainaderes, llars d'infants privades...) suposen una despesa massa gran com per poder ser assolida. Això impedeix compaginar feina i fecunditat. Els nens escolaritzats a llars d'infants públiques (de 0 a 2 anys) a Espanya és tan sols un 10%, la mitjana de la UE-15 és de 28% i en el cas de Suècia del 58% (Si voleu més informació sobre tota aquesta temàtica la podeu trobar al capítol " Tiempo para cuidar, tiempo para trabajar. Análisis del uso y la duración de la licencia parental en España" inclós dins de la publicació La situación social en España III, ed. Biblioteca Nueva, 2009). No cal que esmenti també la importància de la corresponsabilització de l'home en aquesta tasca. I per si això no fos poc, el problema de l'habitatge també juga un paper molt important a l'hora de determinar la seguretat necessària per crear una nova família.

(5) Nous impostos o redirigir-ne altres ja existents. Al cap em venen un bon munt de diners que farien molta més feina a la Seguretat Social. Podria començar a parlar dels diners públics destinats a l'Esglèsia, a mantenir la monarquia o l'adquisició de nou material militar. En cap dels tres casos té gaire sentit continuar invertint milions i milions d'euros per raons obvies. També podriem parlar en aquest punt de la lluita contra l'evasió fiscal (un problema molt greu a Espanya), la falta d'imposició a les rendes més altes o establir nous impostos com ara, així a primer cop d'ull, gravar els beneficis estratosfèrics dels grans bancs i caixes. A cap lloc està escrit que la Seguretat Social hagi de ser finançada exclusivament amb les cotitzacions dels treballadors, l'Estat també hi pot fer transferències sempre que vulgui.

Així doncs, no serà necessari l'augment de l'edat de jubilació sempre que: (1) fomentem l'augment de la productivitat invertint en la producció de béns d'alt valor afegit. Fa falta més creació de super-ordinadors o biotecnologia i menys construcció de xalets. (2) Reformem el mercat laboral per acabar amb la dualitat de contractes, flexibilitzant-lo tot el que faci falta sense descuidar el més mínim la protecció del treballador. I si, la flexiguretat és possible. (3) Fomentar la incorporació de la dona al mercat de treball alliberant-la de les càrregues familiars i de les persones dependents. En aquest sentit la llei de dependència és un bon pas endavant, si bé el seu finançament no s'ha dissenyat gens bé. (4) Fomentar la fecunditat aportant incentius a les parelles. Em refereixo a creació de llars d'infants públiques, educació pública de qualitat o polítiques d'habitatge (en propietat o lloguer) per afavorir l'emancipació. Si tinguéssim un govern valent, disposat a posar les dades sobre la taula i sense por al debat es durien a terme aquestes reformes i no faria falta augmentar l'edat de jubilació dels 65 als 67 anys. Malhauradament el PSOE no sembla tenir gaires intencions de fer el més mínim esforç.

T'he convençut Ana?

Despesa pública i polítiques socials a Espanya: Quin paper juguen a la situació actual?

2010-02-03T22:58:00.000+01:00

Video de la conferència duta a terme pel professor Vicenç Navarro:

La corrupció no és culpa dels corruptes

2010-02-02T21:29:00.001+01:00

No ens enganyem, l'altíssima corrupció a l'Estat espanyol no té res a veure amb factors culturals, històrics o geogràfics que determinin un comportament diferent al de la resta d'Europa. Però, si no és la cultura, el caràcter o el tarannà d'Espanya el que l'empeny a la corrupció... Quina n'és la causa? Doncs el disseny institucional i els incentius que aquest crea.

Imaginem-nos un mercat, un amb una economia molt bàsica basada en dos actors i dos factors que determinen llurs accions. Parlo de: (1) una oferta (els polítics), (2) una demanda (particulars que necessiten favors, normalment empresaris); i, d'altra banda, els factors que els influeixen: (3) un preu d'equilibri (en un principi marcat pel polític) i (4) un factor de risc (la possibilitat de que es destapi la trama de corrupció).

(1) Per part de l'oferta. Els polítics han de ser capaços d'oferir un bé que resulti atractiu. Si tenim un sistema burocràtic com l'espanyol, lent, el poder del polític augmenta, doncs el seu bé es fa més preuat. Suposant que l'adjudicació d'una obra o d'un permís triga al voltant d'un any en ser autoritzada, el polític tindrà una bona oferta de cara al constructor si li ofereix un "procés abreviat" que sigui, per exemple, d'un mes. Si, per contra, aquesta adjudicació es tramités legalment en un parell de mesos a l'empresari no li sortiria a compte arriscar-se a ser caçat per ficar-se en un "procés abreviat".

(2) Per part de la demanda. En un principi no hi ha cap problema amb el tema de la demanda, bàsicament perquè si l'Estat ha legislat sobre un tema vol dir que hi ha demanda i aquesta ha de ser regulada. I, com tots sabem, la fiebre del ladrillo a Espanya ha estat un dels temes amb més probabilitat de generar demanda i, per tant, corrupció per evitar la legislació.

(3) Sobre el preu. El preu normalment vindrà determinat pel polític, al cap i a la fi és ell mateix qui fa l'oferta o qui decideix si els regals rebuts mereixen o no mereixen que el demandant pugui accedir al "procés abreviat".

(4) Sobre el risc. El risc de la transacció ha de ser baix. En aquest punt intervé el control judicial però, sobretot, el control polític. Un sistema polític amb poca alternança i una oposició desapareguda és una màquina de generar corrupció. Els dirigents del PP valencià no es preocupen pels costos electorals, al cap i a la fi competeixen contra el poc efectiu PSV, ni tampoc pels temes de burocràcia comptable, ja que aquesta és propietat de la Generalitat valenciana. A més, i relacionant-ho amb la demanda, un partit polític que sempre guanya les eleccions és un bon "soci" a l'hora de comprar favors, ja que tens la seguretat que el tracte de favor continuarà existint passades les eleccions. Com a exemple tenim Partido Revolucionario Institucional (PRI) mexicà, governant entre 1929 i 1997 o els casos de corrupció al PP valencià.

En aquest mercat -negre, però al cap i a la fi un mercat- tothom participa en un intercanvi on surt guanyant. Per això deia que no es tractava tant d'un tema de maldat individual, cultura o falta de valors, si no d'un tema d'incentius. Si ens trobem amb la combinació de victòries electorals fàcils, inexistència d'una oposició real que exerceixi un control democràtic, un sistema burocràtic extremadament lent i unes administracions poc vigilades... el resultat és la corrupció. No és sorprenent doncs, que els casos de corrupció a Espanya s'hagin donat a comunitats autònomes governades durant moltes legislatures per un mateix partit: el PP al País Valencià, CiU a Catalunya o el PSOE a Andalusia. Però no ens enganyem, el mateix model de mercat és aplicable a municipis sense alternança de governs.

En aquest mateix sentit llegia avui un article a El País titulat ¿Por qué hay tanta corrupción en España? escrit per en Víctor Lapuente Giné, professor de Ciencia Política al Quality of Government Institute de la Universitat de Gotemburg, a Suècia. Us el recomano.

Dont worry, Vic happy

2010-01-29T23:46:00.001+01:00

Una feina excel·lent dels amics de Polònia:

Alguns dels problemes del mercat laboral espanyol

2010-01-28T14:03:00.001+01:00

En aquest article tractaré de fer una llista sobre els problemes més comuns amb els que ens trobem els joves a l'hora d'interactuar amb el mercat laboral. Ara bé, no faré judicis sobre si això és degut a determinats incentius conseqüència de la regulació laboral; això ho deixo per un altre dia. Senzillament parlaré d'alguns (no tots) dels problemes amb els que ens trobem els joves -i no tan joves- tant des de dins com des de fora de les empreses.

- Els salaris són negociables. Això és un problema: les empreses ja no publiquen els salaris, a l'entrevista et pregunten el que esperes o creus que hauries de guanyar. Evidentment és un fet que juga a la contra de l'entrevistat, doncs tendirà a rebaixar-se el sou per tal de fer-se més atractiu a ulls de l'entrevistador.

- Eventualitat dels contractes. Teòricament els salaris augmenten en funció de l'IPC, si bé això és cert en la gran majoria dels casos, hi ha un problema: l'eventualitat. Si cada poc temps canviem de feina tornem a estar a la part baixa de l'empresa, pel que l'increment de l'IPC no l'hem gaudit ja que aquest només es dona en contractes superiors a un any. Aquest fet fa que la barrera del mileurisme sigui pràcticament infranquejable.

- La figura del becari. El becari és el treballador per excel·lència de principis del segle XXI. Treballa molt i cobra poc (o res), el que suposa un gran estalvi per a l'empresari... o no? Doncs no. Per dues raons. En primer lloc els incentius per a treballar bé d'un becari són més aviat nuls. La seva jornada es reduirà a fer la feina que li toca de forma ràpida i poc cuidadosament. Al cap i a la fi, no té cap incentiu a esforçar-se. En segon lloc donat que l'empresari no inverteix en la seva formació ni li permet estar a l'empresa el temps suficient per adquirir experiència la productivitat d'aquest treballador es veu reduïda.

- Les hores extres. Tinc un amic que és esclau de les hores extres i això que és un noi extremadament vàlid amb les llicenciatures d'Economia i ADE a la seva esquena. Hom paga per 8 hores de feina però s'exigeix una dedicació i uns resultats que tan sols poden ser assolits treballant més de 8 hores al dia. A més, donat que s'entén que ho estàs fent per "voluntat pròpia" no es comptabilitzen com a hores extres, el que finalment és una baixada del sou encoberta.

I les conseqüències? Les seguents:

- Estancament dels salaris. Quan els nostres pares eren joves i es van incorporar al mercat de treball amb 20 i pico anys també cobraven malament. Als 30 ja cobraven una mica millor i als 40 no estaven gens malament. Aquesta tendència però, ha canviat. Als 20 cobrem malament (si és que cobrem), als 30 seguim cobrant malament i als 40 exactament igual. Abans s'entenia l'existència d'un principi dur per assolir un futur millor; avui dia el futur és exactament igual de penós que el present.

- Moltes hores i poc rendiment. Us en parlava a un article que vaig escriure fa temps. La gent és perfectament conscient de la feina precària que té i de tot el temps que li ha de dedicar, el que fa que la producció decaigui. Com deia aquella pintada de Berlín: "mentre vosaltres feu veure que ens pagueu, nosaltres farem veure que treballem".

- Falta de compromís amb l'empresa. És evident que tota aquesta situació porta a una falta de compromís amb l'empresa, el que finalment acaba sent-ne la més perjudicada. No hi ha res pitjor per a la teva productivitat que un treballador que t'odiï.

I tot això és culpa de la cultura empresarial -incentivada o no per la regulació laboral- que tenim a casa nostra: brutalment avariciosa i profundament encegada en els beneficis a curt termini. Es tracta d'una cultura on es fa la vida impossible als treballadors, "convidant-los" a no fotre ni brot on, torno a repetir, la víctima més gran és la pròpia empresa.

Paul Krugman, Greg Mankiw i Xavier Sala Martín

2010-01-25T02:34:00.003+01:00

Per enèssima vegada em veig obligat a citar a l'amic Sala Martín com a inspirador d'un nou article per a aquest bloc. L'economista català ens recomana llegir un article d'en Greg Mankiw abans d'extreure conclusions sobre el darrer escrit de Paul Krugman que publica El País sota el títol "Aprender de Europa" (aquí en teniu la versió original al NY Times: "Learning from Europe"). No cal que us digui com de d'acord estan amb el professor de Harvard i amb en Sala Martín tots els seguidors del dogma liberal que tenim a casa nostra.

L'article d'en Mankiw no fa res més que recordar-nos els PIBs per càpita d'alguns països abans de convidar-nos a llegir l'article d'en Paul Krugman, com si això desacredités o refutés el que defensa el professor de Princeton. Evidentment, ni el desacredita ni el refuta. Les raons són les següents:

(1) En primer lloc, el PIB per càpita no té en compte la distribució d'aquests ingressos. Es tracta d'una ponderació, pel que s'està deixant de banda una tesi totalment acceptada en economia: una distribució equitativa dels ingressos té com a conseqüència un millor benestar de la població. D'aquí que els Estats Units puguin tenir un PIB per càpita molt alt sense que això signifiqui que els seus ciutadans gaudeixin d'una vida millor que la europea. M'oloro que aquest PIB per càpita tant alt té més a veure amb les grans fortunes derivades del capital que no pas del benestar del nord-americà mitjà.

(2) Com bé apunta Krugman -i tal i com vaig apuntar fa temps- la diferència no és tant que els Estats Units tenen una productivitat major, si no que a Europa es treballa menys. Això no és intrínsecament dolent, de fet és un bon indicador de que al vell continent hi ha moltes coses que es fan millor que als Estats Units. Les dades de les que us parlaré les podeu consultar en aquesta taula de la OECD. Podem trobar països amb treballadors relativament productius que treballen moltes hores (Japó o Korea), països amb treballadors molt productius que treballen moltes hores (Estats Units) i països amb treballadors molt productius que treballen poques hores (França, Holanda, Alemanya o els nòrdics). Això finalment s'acaba reflectint al PIB, ja que les hores treballades és una de les variables que s'utilitzen a l'hora de calcular-lo (a més hores treballades major PIB).

Mentre els nord-americans treballen 1703 hores a l'any els francesos ho fan 1544, el que finalment són 159 hores de diferència, o el que és el mateix: 19'87 dies menys treballats a l'any, gairebé un mes de feina extra respecte als europeus. En el cas d'Alemanya o Holanda la diferència és encara més gran. Així doncs, l'argument d'en Mankiw a l'hora de criticar l'article d'en Krugman no és vàlid, ja que aquest PIB tant elevat pot ser explicat per (1) una distribució poc equitativa i (2) una diferència pel que fa a les hores treballades. Paul Krugman té raó i, com bé diu, només cal tenir ulls per veure que a Europa és viu millor que als Estats Units.

El dèficit sanitari d'Espanya

2009-12-31T16:07:00.000+01:00

Desprès de suplicar durant molt temps a la UPF que es fes amb la darrera versió del software OECD Health Data 2009, les meves pregaries han estat escoltades. Tal com va arribar de Paris (desprès de mesos d’insistència) el vaig anar a recollir per començar a xafardejar i jugar amb les dades que proporciona el programa. I el dèficit sanitari a Espanya és una de les coses que més ganes tenia d’actualitzar.

Una de les mesures més comuns per mesurar l’amplitud dels sistemes de salut són (1) quin percentatge sobre el PIB del país –o regió- es destina a la despesa sanitària pública i (2) quina és la xifra de la despesa sanitària pública per habitant (mesurat en dòlars per càpita estandaritzats per Poder Paritari de Compra). Però, tot i que amb aquestes dades ens podríem fer una idea de l’abast del sistema de salut espanyol, no en tindríem prou. Per filar encara més prim cal que calculem el dèficit sanitari en relació als països amb un desenvolupament semblant a Espanya, això és la UE15.

Pel que fa a la despesa pública sanitària a Espanya (1), aquesta representa el 6’1% del PIB per al 2007, l’últim any disponible de l’OECD Health Data. Es troba doncs, molt per darrera de països com Dinamarca amb un 8’2%, Alemanya amb un 8,0% o Suècia amb un 7’4%, sent un dels més baixos de la UE15, promig de la qual és un 7’06% del PIB. Si parlem de la despesa sanitària pública per habitant (2) ens trobem amb que Espanya té una de les inversions més baixes en salut pública per càpita, concretament 1917 US$ ppc, de fet només supera a Grècia que compta amb 1646 US$ ppc per habitant. La resta d’Europa es troba a molta distància de la inversió espanyola: Dinamarca destina 2968 US$ ppc (1.000 dòlars per habitant més que Espanya!), França 2844 US$ ppc o Suècia 2716 US$ ppc per càpita. El promig de la UE 15 és de 2464 US$ ppc, és a dir, Espanya es gasta 547 US$ ppc menys per habitant que la UE15.

Un cop vistes les dades relacionades amb el PIB i la despesa pública sanitària per habitant podem calcular el dèficit d’Espanya en sanitat. Per fer-ho hem d’utilitzar la següent fórmula:

Dèficit sanitari = despesa Espanyola – despresa Espanyola ajustada al nivell de PIB

És a dir, Dèficit sanitari = què ens gastem – què ens hauríem de gastar.

Segons les dades de l’Eurostat, a l’any 2007 Espanya tenia un PIB de 23500 US$, mentre que el promig de la UE15 era de 29200 US$, això vol dir que Espanya representa el 80’5% de la mitjana europea. Així doncs, l’Estat espanyol hauria de representar també el 80’5% de la despesa pública en sanitat respecte a la mitjana europea. Ara bé, si agafem les dades abans esmentades, veiem com calculant la despesa sanitària pública per habitant i actualitzant-la amb el nivell del PIB ens trobem que Espanya es troba a un 70% de la mitjana europea. Aplicant la fórmula:

Dèficit sanitari = 70 – 80’5 = -10’5%.

En resum, encara manca un 10’5% d’inversió per assolir el nivell que correspondria a un Estat amb el PIB d’Espanya i un 30% per assolir el nivell de la mitjana europea.

* Totes les dades relatives a sanitat han estat extretes de l'OECD Health Data 2009.

* Totes les dades relatives a indicadors econòmics han estat extretes de l'Eurostat a 31/12/2009.

* L'article també ha estat publicat a Salus Populi Suprema Lex Esto.

Reforma de l'Administració Pública: el funcionariat

2009-12-30T16:19:00.006+01:00

A Espanya existeix la creença més o menys estesa de que la massa funcionarial està assolint nivells obscens. En aquest article no vull parlar sobre si això és veritat o no ho és, de fet hi ha poca cosa a discutir si analitzem les dades. El que vull tractar és un altre tema: el problema de la funció pública no és que tingui un nombre massa elevat de treballadors, és que els té desincentivats.

Existeix una evidència clara que des del neoliberalisme es tracta de desprestigiar tot allò públic sota els arguments de la ineficiència i la ineficàcia. En molts casos tenen raó, però la solució no es tracta tant de privatitzar si no d'organitzar bé els incentius. Abans però, cal parlar sobre què i qui és un funcionari.

El funcionari es pot definir per dos característiques bàsiques: té la plaça en propietat i accedeix a la funció pública per oposició. Això és així des de la culminació de la Il·lustració amb el Codi Napoleònic per una senzilla raó: si la estructura de l'Estat, la Justícia o la de Hisenda depèn d'un polític o empresari la independència amb la que aquestes estructures han de prendre decisions no serà mai independent. Al cap i a la fi, qui seria el valent que investigaria els comptes del jefazo? Sense independència del funcionariat la llei no serveix de res.

Ara bé, un altre tema és QUI ha de ser funcionari. Atenent-nos a la definició anterior podem afirmar que ha de ser funcionari tot aquell que hagi de prendre decisions. El funcionari no ha de ser una peça de l'engranatge de la gran burocràcia. En aquesta definició no hi encaixen, entre d'altres: funcionaris de correus, personal de finestreta, administratius o fins i tot l'arxiconegut PAS de les universitats. I perquè no hi encaixen? Doncs per la senzilla raó de que no tenen cap mena d'incentiu en fer bé la seva feina si són funcionaris.

Les persones, ens agradi o no, responem a incentius, bons o dolents. N'hi ha de molt romàntics (realització personal, compliment del deure...) i de més pràctics (bàsicament incentius econòmics). Així doncs, hi ha cert tipus de funcionariat que, per evitar incentius maliciosos, han de continuar sent funcionariat:

- Cossos de seguretat. És evident que els cossos de seguretat de l'Estat han de ser funcionaris per evitar arbitrarietats.

- Personal de l'ensenyança. Donada que la ensenyança és pública i els alumnes consumeixen recursos públics, aquests han d'anar destinats a aquells que així ho mereixin. La decisió de qui entra a una universitat o no -determinada per la nota de selectivitat i la del batxillerat- no pot estar sotmesa a la voluntat d'un professor.

- Personal d'hisenda. Aquesta potser és la més evident de totes. Un inspector d'hisenda ha de ser absolutament lliure d'investigar a qui sigui independentment del seu poder adquisitiu o poder polític. La independència és vital en aquest cas.

- Notaris i membres de la judicatura. També un cas prou evident. La gent que pren decisions en dret té tots els números del món de rebre maletins ben plens d'incentius per inclinar la seva decisió cap a una banda o cap a l'altra. Solució? Independència.

- Funcionariat amb poder decisió. En definitiva tot aquell personal de l'Administració que pren decisions diverses, ja sigui en àmbits de la mateixa administració, funció pública, sanitat o obres públiques.

Aquests incentius per a actuar de forma arbitrària o partidista es veuen reduïts si el personal és funcionari, actuant així amb independència del poder econòmic, social o polític.

Ara bé, que el funcionariat sigui una part indispensable per al bon funcionament de l'Estat no vol dir que com més en tinguem millor funcioni l'Estat. Com tot en aquesta vida, cal trobar-hi l'equilibri, en el nostre cas, un equilibri d'incentius. En aquest sentit, l'extensió del funcionariat a les capes més baixes de l'administració ha estat un error. Els únics que han sortit guanyant són els partits polítics (l'adjudicació de places públiques és una bona forma de comprar vots) i els sindicats (com més gran sigui la massa i més homogènia més fàcil és de controlar). S'ha ampliat el funcionariat a ocupacions sense poder de decisió i això és un clar incentiu a no treballar. Qui de nosaltres a la universitat hagués entregat un treball voluntari sabent que a final de trimestre, fem el que fem, ens posaran un 8?

Per solucionar-ho aquí va una primera proposta, de moltes que existeixen: convertir els grups C, D i E en personal contractat. De cap forma es poden tocar els grups B i A, i si aquests tenen responsabilitat de contractació sobre els grups C, D i E que tinguin la potestat d'acomiadar tan aviat com es demostri que algú s'està columpiant a la feina.

Sé que explicar anècdotes personals és poc científic i té poc valor a l'hora de demostrar res, però la meva temporada treballant per l'Administració Pública a la Ciutat de la Justícia va ser suficient per adonar-me com funciona el funcionariat des de dins. No eren estranys els descansos per esmorzar d'una hora --entraven a les 9 am i de 10 a 11 esmorzaven- per sortir a dinar a les 2. Això no fa més que apartar-nos del nostre objectiu: aconseguir un funcionariat d'elit seleccionats de forma transparent, amb incentius per resultats i sota mecanismes de control. I això us ho diu algú que té una oposició d’aquí uns mesos... espero que els meus futurs companys de feina –si tot va bé- no em facin bullying a la feina.

Cap a la reforma laboral

2009-12-29T19:01:00.000+01:00

Gràcies al Facebook del professor Raimundo Viejo descobria un article de Guillermo de la Dehesa publicat fa dos dies a El País sota el títol "Cómo modificar la estructura productiva española". Llegiu-lo perquè no té desperdici, de veritat. S'hi apunta una cosa que bàsicament sabem tots: a Espanya fa falta un canvi i aquest és bàsicament d'educació. Ara bé, també fan falta reformes econòmiques de les que ja vaig parlar.

La raó per la que fa falta una millor educació és senzilla, es tracta del vuitè principi de Sant Mankiw: el nivell de vida d'un país depèn de la seva capacitat per produir béns i serveis. I què és la productivitat (P)? Bàsicament la podem definir com el resultat de dividir el Valor Generat (VG) i les Despeses Operatives (DO) necessàries per generar aquest valor. Dins de les DO podem trobar totes els costos fixos, com ara els salaris dels treballadors.

La fórmula doncs, seria la següent: P = VG / DO

Si ens centrem en el món de l'empresa, quan disminuïm els costos (les DO), augmentem la P. Es tracta del camí fàcil per augmentar la P, però té un límit, ja que no pots disminuir infinitament les DO sense que la VG es vegi afectada. Sempre hi ha un mínim necessàri per produir Així doncs, el que cal aconseguir és augmentar la VG.

L'esquema també és aplicable a un país. Un Estat pot augmentar la seva P si disminueix les seves DO, això és, disminuint salaris. Aquesta però, no és una opció gaire plausible, ja que la gent es nega a que els seus salaris es vegin reduïts -excepte en països amb tradicionals pactes socials socialdemòcrates-. Per tant, ens veiem obligats a seguir la opció B: reduir les DO augmentant l'atur.

D'aquí la importància dels canvis. Fa falta un nou model laboral on: (1) s'eviti els ajustaments de productivitat via augment de l'atur i (2) afavorir el creixement del VG. I quan parlem d'afavorir el creixement del VG estem parlant de reformes en educació. Reformes, reformes i més reformes.

A favor de l'antisionisme

2009-12-25T22:46:00.002+01:00

Per una d’aquelles casualitats de la vida, la nit de nadal vaig acabar discutint a Sutton amb un israelià sobre el paper dels jueus al món. Ell es definia com un fervent sionista, defensor de les colònies jueves a territori palestí i, en jo mostrar-li la meva actitud contrària a la seva, no va dubtar a acusar-me d’antisemita, avisant automàticament als seus amics –serien del Mossad?- que també em van recriminar la meva opinió tot exaltats com si haguessin vist el mateix dimoni.

La cosa va acabar aquí, però em va cridar l’atenció la fervent fe cega de la que feia gala aquell jueu, del que he de reconèixer que no era pas un analfabet en temes de política. Ara bé, com algú tant instruït –havent estudiat a una de les millors universitats d’EUA- podia defensar una idea amb arguments tant poc científics com els que feia servir?

El que vaig tractar de fer-li entendre és que jo no soc pas antisemita, ni molt menys. Jo soc antisionista, que és ben diferent. Es tracta de dos actituds, que tot i tenir relació, són ben diferenciades. De fet, és perfectament factible ser antisionista (entenent antisionista com a aquell oposat al projecte de construcció nacional d’Israel i la seva sobirania sobre els territoris que ocupen) sense ser necessàriament antisemita (és a dir, tenir alguna cosa en contra dels jueus pel senzill fet de ser-ho). Des del punt de vista polític es tracta de dos posicions separades i perfectament contràries. Partint des d’aquí passo a explicar la meva postura envers el conflicte tot basant-me en les opinions del meu nou amic, el jueu de Sutton.

En primer lloc, estem parlant de dos fenòmens amb origen històric diferenciat. L’antisemitisme neix, probablement, fa més de dos mil anys. Si no vaig errat, els jueus són deportats pels asiris cap a l’any 722 a.C. Es tracta doncs, d’un conflicte de caràcter ètnic que posteriorment ha anat evolucionant basant-se en prejudicis religiosos (“els jueus són els assassins de Jesucrist”...), prejudicis econòmics (“els jueus són usurers, els jueus roben...”) o conspiratoris (“els jueus dominen el món des de la foscor”...). D’altra banda, l’origen històric de l’antisionisme és molt més recent, de fet, és com a màxim igual d’antic que el sionisme, i es basa en l’oposició a la política exterior que està duent a terme un Estat concret. A més, aprofito per comentar que els àrabs o els palestins també són pobles semites, pel que no sé si té gaire sentit acusar-los d’antisemitisme.

Tornant al principi, els arguments del meu amic jueu eren els següents: (1) Palestina era una “terra sense poble”, (2) arguments de legitimitat històrica, (3) arguments de legitimitat religiosa. Torno a remarcar el fet de que el jueu en qüestió havia estudiat en una de les millors universitats d’EUA i, el que més em va cridar l’atenció, un dels seus amics era llicenciat en alguna cosa com “Jewish Studies”, el que ell mateix definia com una mena de ciències polítiques a la jueva. Per tant, no era gent que no sabia del que parlava, es tractava de gent instruïda, així que anem per parts.

(1) No sé ni si els mateixos sionistes es creuen aquesta frase. De veritat algú creu que Palestina estava buida abans que arribessin els jueus? Els jueus de la diàspora van aconseguir establir-se a Palestina durant la primera meitat del segle XX sent una minoria. Fent ús de la seva influència econòmica i política, especialment a EUA i al Regne Unit, però també a França o Canadà, van aconseguir un fort recolzament internacional per als seus propòsits de crear un Estat jueu. L’holocaust nazi, un dels fets més repugnants de la història, va commoure al món i molts van veure el moment perfecte per solucionar “el problema jueu”. El món cristià volia rentar la seva consciència atorgant-los una pàtria. Però Palestina estava habitada des de feia segles, estem parlant de gairebé mil anys, per persones que en absolut eren responsables del que els havia passat als jueus. El que es va fer doncs, va ser crear un conflicte solucionant-ne un altre.

(2) La suposada legitimació històrica és inacceptable: el fet que els jueus habitessin la zona, juntament amb altres pobles, fa dos mil·lennis no pot ser mai una excusa per reclamar drets històrics al present. Si acceptéssim aquesta classe d’arguments hauríem de canviar la totalitat del mapa polític mundial. De fet, els grecs podrien reclamar Catalunya com a seva. O l’Imperi Romà. Algú s’imagina que ara es comencessin a crear una sèrie d’assentaments fenicis per tota Catalunya amb la voluntat de crear-hi un Estat fenici com fa més de dos mil anys?

(3) L’acceptació de la legitimitat religiosa -ell em parlava de la terra promesa per Yavhé- ens portaria a plantejar-nos el problema de la religió única i veritable: quines promeses i de quins déus són les vàlides i quines no? D’altra banda, molt freqüentment és l’home qui crea a Déu i no al revés i, en aquesta creació, es respon a interessos dels creadors. En un món com l’actual, organitzat segons normes civils la religió ha de passar a l’àmbit privat, no al polític. Per tant, per a la organització de la vida en comú dels pobles no pot prendre’s seriosament cap legitimació religiosa, sigui musulmana, cristiana o jueva. De fet, qui té més raó? Alà, Yavhé –quan de fet són el mateix déu- o algun dels seus intèrprets?

Existeix a més, un altre plantejament sobre la legitimitat de l’Estat d’Israel. La ONU es va crear com un organisme protector de la pau i els drets dels pobles, amb capacitat per legitimar accions internacionals. Aquest organisme va concedir l’any 1947 un territori als jueus per tal que formessin el seu Estat. Aquesta és la única legitimitat de l’Estat d’Israel. Tot i així, no podem oblidar que per aconseguir-ho, el sionisme internacional va actuar incomplint reiteradament principis de dret internacional. Els jueus van planificar i utilitzar la força per aconseguir el seu objectiu i, gràcies a això, van aconseguir una situació que els va permetre sol·licitar l’aprovació de l’Estat d’Israel. I aquest mateix Estat és el que ha estat incomplint reiteradament les resolucions de la ONU, no reconeixent la seva legitimitat i, de rebot, acabant amb la seva única legitimació possible com a Estat.

En cas d’acceptar el dret dels jueus de formar el seu propi Estat, jo encara espero algun argument seriós defensant la seva existència, aquest mai hauria d’exercir-se a costa dels mateixos drets d’un altre poble, en aquest cas el palestí. Per un altre dia deixo els temes més tècnics: els problemes amb l’aigua, les fronteres, el retorn dels refugiats, l’estatus de Jerusalem o les garanties de seguretat que exigeix Israel.

Qui ha d'escollir als gerents dels hospitals?

2009-12-24T17:11:00.000+01:00

Nou article a Salus Populi Suprema Lex Esto.

Els errors de l'informe "El coste de la administración en España" de EAE Business School.

2009-12-09T19:56:00.000+01:00

Ja fa dies vaig publicar un article merament superficial sobre l'informe que va presentar EAE Business School. En aquell moment no vaig poder contestar les crítiques tal i com m'haguès agradat per estar-se treballant en donar una resposta més seriosa a l'estudi. Aquí teniu els resultats on es plasmen tots els errors de caire científic i metodològic: El empleo público en España no es excesivo.

La nova "Ley de Economía Sostenible": pros i contres

2009-12-07T23:01:00.004+01:00

A finals del mes passat el gobern espanyol va presentar l'esborrany del que es coneix com "Ley de Economía Sostenible". Segons l'executiu es tracta de la reforma que necessita l'Estat per sortir amb empenta de la crisi actual. Ja feia temps que es parlava d'aquesta proposta i, la veritat, m'esperava una cosa pitjor. Deixant de banda el nom de la llei -en podríen haver trobat un de més impactant- es pot afirmar que és una norma no del tot dolenta, però de la que tampoc en podem esperar gaire. Sent sincers, el PSOE no ha estat prou valent aprofitant la cojuntura econòmica, la qual li haguès permés aprovar canvis molt més profunds i necessaris.

Podeu consultar els punts de la nova llei a la web que el govern ha creat a mode informatiu: http://http://www.economiasostenible.gob.es/. Les principals mesures (les que comentaré tot seguit) les podeu veure a l'apartat de Principales Medidas. Així que anem per parts:

(1) Sobre els mercats financers. Excepte les caixes d'estalvi, als bancs els hi netejaran la cara amb un parell de reformes no gaire mal encaminades.

(2) Pel que fa als organismes reguladors sectorials veurem canvis més que necessaris. Espero que aquests serveixin per garantir una competència autèntica i s'acabin els amiguismes entre reguladors i regulats. Aquesta darrera afirmació té especial importància per als sectors de les telecomunicacions i energètic.

(3) Simplificació administrativa. Una gran notícia. La reducció dels dies per crear empreses generarà nous llocs de treball impulsant l'emprenedoria i el fet de potenciar les gestions telemàtiques suposarà un estalvi important en paperassa i una disminució en la càrrega de feina del funcionariat.

(4) Límit a la morositat. Una altra gran notícia, complementarà els punts (2) i (3).

(5) Sobre la internacionalització. Una bona idea si s'analitzen bé els mercats emergents. La Generalitat ja ho porta fent bastant temps amb ACC1Ó.

(6) Formació professional. Ja era hora. Es tracta d'una reforma que fa moltíssim temps que es necessita. Cal potenciar amb força l'empleabilitat a través de la formació professional. És ridícul que un Estat com l'espanyol tingui un percentatge tant elevat de gent que es passeja pel mercat laboral únicament amb la ESO.

(7) Model energètic sostenible. Pel nom que li han posat a la norma podriem pensar que és l'apartat principal de la llei. No ho és, però de totes formes és una bona idea. Tot i així, no comparteixo el que proposen sobre energia nuclear.

(8) Impuls a la I+D+i. Vital i necessari. Prou de dedicar-nos a fer pisos i més producció d'alt valor afegit.

(9) Eliminació de la deducció per compra d'habitatge. Ja era hora!!! Desprès del caos generat pel mercat immobiliari -en part gràcies a aquestes deduccions- això s'ha acabat. A més, ja va sent hora de que convergim amb Europa en un aspecte més: comprar pisos no és intel·ligent, llogar-los si.

En definitiva, és una reforma ben encaminada però poc ambiciosa. Si Zapatero es centrés en pactar amb els partits d'esquerres podria dur a terme reformes molt més potents i valentes des del punt de vista socialdemocràta. De moment ens quedem amb aquest socialisme descafeinat. I així ens va.

El Departament de Ciències Polítiques i Socials de la UPF entre els millors d'Europa

2009-12-04T17:51:00.003+01:00

El Departament de Ciències Polítiques i Socials ha estat inclòs en el Grup d'Excel·lència de les millors universitats europees en Ciència Política. El rànquing del Center for Higher Education Development (CHE) compara un grup selecte d'institucions universitàries per a cada disciplina amb l'objectiu de proporcionar informació que permeti als futurs estudiants seleccionar el millor centre per a realitzar un màster o un doctorat. Les dimensions de comparació fan referència a impacte de la recerca, internacionalització dels programes i mobilitat dels estudiants i el CHE atorga una estrella a les institucions que es situen en els primers nivells en cada una de les deu dimensions.

El nostre departament ha obtingut 5 de les 10 estrelles possibles fet que el situa entre les millors universitats europees en l'àmbit de la ciència política. Tan sols hi ha quatre dels 52 centres inclosos en el rànquing que tinguin més estrelles que nosaltres (sis). Aquests són: EUI de Florència, TC de Dublin, Warwick i York.

Més informació i el rànking a CHE.

A favor de l'acomiadament a l'estil d'Àustria

2009-12-03T18:14:00.003+01:00

Zapatero ha dit que reformarà el mercat laboral -n'hi ha que ja ho demanàvem des de feia temps- però que no tocarà el cost d'acomiadament. Doncs, al meu parer, s'equivoca. De fet, jo crec en l'acomiadament a l'austriaca, el que és una mesura sumament progressista. Per tal de defensar les meves idees partirem de tres premises: (1) Volem que les empreses segueixin el ritme de l'economia, (2) volem que els treballadors tinguin seguretat davant la possibilitat de pèrdua d'ocupació i (3) volem que el cost de l'ajustament econòmic en moments de crisi no recaigui sobre la societat en general (mitjançant recursos de la Seguretat Social), és a dir, que no s'externalitzin els costos.

En aquest sentit, Olivier Blanchard, economista en cap del FMI, va publicar un paper on proposava una alternativa molt interessant als costos d'acomiadament i a la indemnització. Es tracta d'un impost sobre l'acomiadament.

Com he dit a la premisa (3), els pagaments dels costos d'acomiadament arriben en el pitjor moment de tots per a l'empresa: justament quan més falta fa la liquiditat, en moments de crisi o recessió. La idea de Blanchard és crear una assegurança, gestionada per l'Estat, contra l'acomiadament que protegeixi al treballador i al mateix temps permeti als empresaris ajustar les plantilles segons les seves necessitats. Això es faria mitjançant un impost de suma fixa a la Seguretat Social pagat per l'empresari, de forma que està pagant l'acomiadament del treballador poc a poc, mes a mes, sense que la indemnització arribi de cop en moments de crisi. Aquest fet permetria gaudir de més liquiditat a les empreses per continuar pagant salaris en moments de recessió, reduïnt així l'atur.

La idea és que són les empreses les que han de suportar el pes real de l'acomiadament i de l'atur, no pas la societat en general. En altres paraules, les empreses han d'internalitzar els seus costos. D'altra banda el treballador no perdria la seva indemnització d'atur, que li arribaria de la mateixa forma que amb l'ordenament actual, amb la diferència de que el sistema seria molt més flexible. De rebot, també acabariem amb el mercat laboral dual, ja que els insiders no podrien exercir poder sobre els outsiders (joves i dones majoritàriament), condemnats a contractes precaris i temporals.

Així doncs, hem de tenir clar que és una mesura necessària perquè tot acomiadament té un cost econòmic i un cost social. El que cal fer des de les institucions polítiques i aquells que les dissenyen -els polítics- és tractar que aquests costos siguin tan reduïts com es pugui (protegint al treballador) i que aquell que els produeix (l'empresari) tingui tots els incentius per tal de no produir-los. Ara bé, acomiadament lliure no és sinònim d'acomiadament improcedent. La justicia hauria de continuar tenint molt a dir sobre els acomiadaments, controlant que aquests no es donessin per tal d'augmentar els beneficis de les estratificacions més altes en detriment de les més baixes.

Foro de la Nueva Economía amb Vicenç Navarro

2009-12-02T16:52:00.001+01:00

Conferència del professor Navarro al Foro de la Nueva Economía mostrant les dades de "La situación social en España III" publicat per l'Observatorio Social d'España:

El problema de les llistes d'espera

2009-12-01T00:02:00.000+01:00

Nou article sobre les llistes d'espera en sanitat a Salus Populi Suprema Lex Esto.

La reforma sanitària als EUA

2009-11-21T18:01:00.000+01:00

Article llarg i dens sobre la reforma sanitària als EUA. Absteniu-vos tots aquells a qui no us interessi el tema. La resta esteu avisats: Salus Populi Suprema Lex Esto.

El preu dels medicaments i les patents

2009-11-14T21:22:00.000+01:00

UNITAID és una agència de la Organització Mundial de la Salut amb un objectiu clar i lloable: aconseguir preus assequibles per a la medicació del SIDA, la malària i la tuberculosi. El mercat de patents impedeix actualment que la població dels països poc desenvolupats puguin accedir a aquests medicaments. La raó és senzilla: per culpa de les patents no existeix competència, el que suposa una situació de monopoli de les farmacèutiques que poden determinar el preu que considerin oportú.

La UNITAID ha iniciat una campanya per acabar amb aquesta situació injusta, la Medicines Patent Pool Initiative. Consisteix en una fórmula per garantir la competència entre productors, creant mercat, i aconseguint així que els preus baixin pel senzill mecanisme de l'oferta i la demanda.

És evident que les farmacèutiques no són gaire amigues del projecte. L'establiment d'un organisme internacional regulador suposaria veure els seus ~~escandalosos~~ beneficis reduïts -el que no és sinònim de desapareguts-. Però la iniciativa té tota la bona voluntat i raó econòmica del món. Senzillament es tractaria de reduir beneficis de les farmacèutiques i repartir-los entre els diferents productors que en la seva tasca de produir, i posteriorment vendre, medicaments haurien de competir entre ells abaixant així els preus de la medicació.

També podeu llegir l'article a Salus Populi Suprema Lex Esto.

Tots els continguts de l'InterACC1Ó 2009

2009-11-12T22:50:00.008+01:00

Com ja us vaig comentar fa uns dies, vaig acabar molt content amb el congrés econòmic organitzat per ACCIÓ. Ara podem gaudir de tots els continguts de la jornada si visitem el web de l'Anella.

Com a mostra el video amb el recull de les respostes a diferents preguntes referents a l'economia per part de J. Rothkopf i Claude Smadja:

El ridícul de EAE Business School

2009-11-09T22:51:00.008+01:00

Una de dos: o bé EAE Business School comet errors de principiant o bé ens la intenta colar com si fóssim rucs. Recentment ha publicat l'estudi titulat "El coste de la administración pública en España" que ha estat realitzat per Mario V. González, director de l'Strategic Research Center. De la notícia però, se n'han fet ressó tots els diaris de gran tirada: l'ABC, el Mundo, Cinco Días, Libertad Digital, el Economista i el pitjor article de tots, el de el País.

Anem per parts. En primer lloc hi ha un error que s'arrossega al llarg de tots els càlculs de l'estudi. A més, es tracta d'un error bàsic: a l'hora de calcular la ocupació del sector públic (Taula 1 de l'estudi) es cita com a font l'Eurostat, així que és fàcil comprovar si les dades són correctes o equivocades. Us convido a acostar-vos a l'Eurostat i comprovar-les vosaltres mateixos a la taula Employment by sex, age groups and economic activity (1983-2008, NACE rev.1.1) (1000) (lfsa_egana), seguint el camí: Database/Population and social conditions/Labour market/Employment and unemployment (Labour force survey)/LFS Series - Detailed annual survey results (lfsa)/Employment - LFS series/. A l'hora de seleccionar les categories per ser incloses a la taula tan sols han seleccionat la opció de Public administration and defense; compulsory social security deixant fora de l'estudi les branques: Education, Health and social work i Other services. És a dir, no han comptabilitzat tota la gent dedicada a educació, sanitat i altres serveis -el que representa un volum molt important de l'ocupació pública-, pel que el quocient de l'equació que determina la despesa per empleat públic (despesa pública/nombre d'empleats) està equivocat. Per tant, a l'estudi apareix molt més car del que realment és, tergiversant així la realitat.

I això perquè ha passat? Doncs per dues opcions: (a) Ha estat un error de càlcul o (b) les dades han estat manipulades. En el primer dels casos (a) jo em replantejaria la continuitat del senyor Mario V. González com a director de l'Strategic Research Center. No es poden cometre errors tant bàsics a aquest nivell de producció científica. De totes formes, qui en surt -o en sortirà aviat- mal parat és la reputació de l'EAE Business School. La opció (b) és potser més plausible, però més greu que l'anterior, tenint en compte la conclusió a la que arriba Francisco Longo, professor d'ESADE: "El coste del empleo público en España es insostenible. Estamos en una situación económica que obliga a repensar el modelo. La sociedad debería forzar a las Administraciones a que acometiesen cambios lo antes posible". Si realment estem davant d'una tergiversació de dades per tal d'arribar a conclusions predeterminades per la ideologia de l'EAE Business School a aquesta institució se li hauria de caure la cara de vergonya.

De la mateixa forma, l'article de el País -diari suposadament poc sospitós de ser liberal- està plagat d'inexactituds, començant per les dades de creixement de nombre de funcionaris. És evident que un país més endarrerit pel que fa al nombre de funcionaris creixerà a una taxa més gran que un país on l'Estat del Benestar està més desenvolupat. El mateix passa amb el creixement del PIB: és normal que Xina creixi a més velocitat que Noruega, però això no vol dir que Xina estigui en millor posició que Noruega. De fet, el que ens hauria de preocupar no és la taxa de creixement, si no (a) el percentatge de població adulta ocupada en serveis de l'Estat de Benestar -on es veu clarament que Espanya encara no ha solucionat el dèficit social assolint el nivell mitjà de la UE-, (b) la despesa pública social com a percentatge del PIB -on Espanya continua per sota de la mitjana de la UE- i (c) la despesa pública social per càpita.

* He fet una correcció pel que fa a les paraules citades a l'article, les quals corresponen a Francisco Longo, segons el País, i no pas a l'EAE Business School.

* Actualització a 9/12/2009: Aquí teniu les conclusions i errors extrets de l'anàlisi punt per punt de l'estudi de EAE Business School: Els errors de l'informe "El coste de la administración en España" de EAE Business School.

Economia de la Salut I

2009-11-05T19:38:00.003+01:00

Existeix un mal que afecta a tots els sistemes públics de salut que són de lliure accés universal: el desajustament entre la demanda d'assistència mèdica i els recursos disponibles. El fet que la ciència mèdica avanci, aparentment sense límits, fa que les necessitats que poden ser tractades augmentin i que els pressupostos, per molt que augmentin any rere any, mai siguin suficients.

Per salvar la distància entre oferta i demanda s'han proposat diverses opcions que anaven des de reformes estructurals, noves eines de gestió o la separació entre la funció de provisió de serveis i la de finançament. El que es tracta, en definitiva, és d'assolir una major eficiència. El problema però, és si el criteri que hem de seguir per aconseguir un sistema més eficient és basar-nos en un criteri més econòmic -guiat per una relació cost-benefici- o bé hem d'aplicar altres criteris donada la importància del bé a distribuir. De fet, la solució ideal és no limitar l'assistència sanitària a un sol criteri.

La dècada dels setanta va ser un punt d'inflexió a l'economia dels Estats occidentals. El creixement experimentat des de llavors fa que actualment estiguem buscant mecanismes per limitar el consum energètic o la necessitat d'establir sistemes diferents per equilibrar l'economia. Com he comentat abans, els avenços mèdics han fet disparar la despesa sanitària, el que ha derivat en l'establiment d'un sistema de racionalització econòmica de les qüestions mèdiques. Això però, ens ha dut a un altre problema referent a la concepció d'allò "just" i la seva relació amb allò "econòmicament òptim", introduint una sèrie de problemes ètics, com ara: és rentable invertir en tecnologia que serveixi per allargar la vida de malalts crònics o preferim invertir en salvar la vida d'infants? Hem de fer trasplantaments a ancians o bé hem de donar prioritat als joves? Es tracta de problemes que no podem obviar en una situació d'escassetat de recursos i per respondre a aquestes preguntes necessitem un sistema d'elecció.

L'avaluació econòmica la podem emmarcar dins el paradigma clàssic de la teoria del benestar (welfarism) basada en tres criteris:

(a) La maximització de la suma d'utilitats

(b) La eficiència productiva-distributiva òptima Pareto

(c) El criteri de compensació potencial de Kaldor i Hicks segons el qual: un increment en el benestar social té lloc tant si es segueix el criteri paretià com si els guanys nets poden compensar les pèrdues netes.

Alguns dels elements per a l'anàlisi de les prestacions sanitàries, basant-se en l'esmentat welfarism, han estat: l'anàlisi cost-benefici (despeses i resultats clínics en unitats monetàries), l'anàlisi cost-utilitat (resultats clínics en les mateixes unitats físiques i costos en unitats monetàries), anàlisi de minimització de costos (per tal de comparar alternatives) o l'anàlisi del cost de l'enfermetat (enfocant la incidència i la prevalència de la malaltia). El problema de tots aquests criteris és que es fa necessari traduir la vida humana a unitats monetàries.

Una resposta a aquesta situació va ser l'establiment dels QALYs (Quality Adjusted Life Year) que permet comparar diferents beneficis en salut. Això va permetre establir un anàlisi de cost-efectivitat com a mètode d'assignació òptima de recursos, prioritzant així les intervencions mèdiques en funció de la seva contribució a la maximització de la salut esperada de la població.

Tot i així, la presa de decisions, especialment des del punt de vista social, requereix cada cop més una major justificació moral. Deixant de banda la necessitat d'un ús eficient dels recursos disponibles hi ha una altra sèrie de valors que tenen un pes important, com ara la igualtat d'accés o l'equilibri entre els grups socials. Així doncs, una bona política sanitària ha de tenir tres objectius:

(1) Maximitzar la salut

(2) Reduir les desigualtats en salut

(3) Afavorir aquells que més ho mereixen en funció dels seus estils de vida

Una política basada exclusivament en l'anàlisi econòmic es centra en l'eficiència però obvia factors com la gravetat o l'edat dels potencials beneficiaris de la intervenció. Podem trobar un munt d'exemples de distribucions molt eficients però que no tenen en compte els interessos d'aquelles persones que necessiten un tractament amb una eficiència baixa. Un exemple és l'assistència als recents nascuts prematurs, que exigeix una altíssima tecnologia i els resultats són més aviat escassos entre el grup comprès entre 500 i 1000 grams [1]. El mateix passa amb malalts en estat vegetatiu. Molts cops doncs, es crea una situació de conflicte entre objectius -d'eficiència i ètica- pel que caldrà establir criteris de ponderació. Aquests criteris però, els deixo per més endavant aprofitant la meva dedicació actual a les polítiques sanitàries.

[1] Walker, D; Feldman, A., i Vohr, R. Et al., "Cost-Benefit Analysis of neonatal intensive care for infant weighing less than 1000 gr. At birth",. Pedrioatics 1984, 74 (1) pp. 20-25.

Interacc1Ó 2009, congrés d'economia catalana

2009-11-01T13:56:00.001+01:00

El passat dia 28 d'octubre vaig assistir al congrés d'economia Interacc1Ó 2009 via invitació que em van fer arribar gràcies a aquest bloc. Es tractava d'un lloc de reunió per compartir idees, generar coneixement, oportunitat d'aprendre noves pràctiques empresarials i, en definitiva, renovar-se davant la situació econòmica global.

Per aconseguir-ho es van organitzar una sèrie d'activitats encaminades a optimitzar les possibilitats per fer negocis. Hi vàrem poder trobar espais de diagnosi empresarial (amb entrevistes a assessors especialitzats), trobada de comunitats de l'Anella, creació d'un mapa d'oportunitats de negoci de l'empresa catalana al món, anàlisi de la situació de la innovació a Catalunya, exposició de prototips tecnològics, speed meeting i, com no podia ser d'altra forma, conferències.

D'aquestes conferències en vull destacar dos: (a) la sessió plenària titulada "L'estratègia Obama o l'emergència asiàtica: cap a un nou model econòmic?" a càrrec de J. Rothkopf i Claude Smadja i (b) "El marc regulador internacional de l'economia: amenaça o garantia" a càrrec d'en Ramon Torrent, director de la Càtedra internacional OMC.

(A) La primera de les conferències que he volgut destacar tractava d'aportar una mica de llum al que serà el món post-crisi. Rothkopf, habitual de prestigioses publicacions com Foreing Policy, va remarcar la importància que jugarien en la nova economia les energies verdes, així com la influència decreixent dels Estats Units d'Amèrica a favor d'un augment del poder xinès. D'altra banda, Claude Smadja es mostrava d'acord amb les tesis de Rothkopf pel que fa a la imminent competició per al lideratge hegemònic del món entre EUA-Xina i convidava als assistents a enfocar els seus negocis cap a l'Àsia aportant dades per recolzar els seus arguments.

(B) Ramon Torrent va estar senzillament brillant. Va destacar la utilitat de les crisis per fer-nos veure la realitat tal com és, no pas com les ideologies ens pretenen fer creure. Es va mostrar favorable a un marc regulador internacional per evitar una altra crisi semblant a la que ens ha portat la desregulació actual. Ens va recordar també la importància del GATT, més enllà de lectures liberals que se'n puguin derivar d'aquest acord, fent especial menció al fet que no hi ha cap article que obligui als seus membres a liberalitzar.

Finalment, vull agrair des d'aquí a ACC1Ó la invitació al congrés i felicitar-los per l'organització i el bon funcionament de tot plegat. Iniciatives com aquesta són molt necessàries per a l'expansió del coneixement i fer funcionar el motor de l'economia catalana.

Apunts d'economia i fallades d'Estat

2009-10-12T20:03:00.001+02:00

Per variar no m'he pogut resistir a participar a la discusió, via Facebook d'en Sala i Martín (II i III), sobre el que el prolífic economista considera una de les 10 idees més importants de la humanitat: l'economia liberal de mercat. Entre els participants, poc crítics per cert, n'hi ha un que m'ha recomanat llegir el seu llibre, Apuntes de Economia, especialment l'apartat que fa referència a les fallades de l'Estat (pàgines 35 i 36).

Totes elles no són fallades en el sentit estricte de la paraula, de fet estem parlant d'errors que no es poden considerar "fallades d'Estat" com quan parlem de fallades de mercat referint-nos a monopsonis, trusts o càrtels. Veiem-les una per una:

- Els lobbies. Són una fallada semblant a les d'un trust, un càrtel o un monopoli, així que Estat i mercat fallen en el mateix punt. A més, el país per excel·lència dels lobbies és el mateix que el país per excel·lència de l'economia lliure. Senzillament cal vetllar per tal que no es donguin casos de negocis ocults i foscos mitjançant mecanismes institucional de la mateixa forma que es persegueix l'existència de monopolis, monopsonis i demès.

- Sobre la racionalitat de la ignorància. No es tracta d'una fallada d'Estat, en tot cas es tractarà d'una fallada de l'Estat espanyol i el seu disseny institucional. Hi ha moltes formes diferents d'Estat amb més o menys participació. Com a mostra tenim el funcionament de l'Estat suís on la participació és molt més activa que a Espanya. No podem parlar doncs, de "fallada d'Estat" en general.

- Acció governamental a curt termini. Fals. És cert que els polítics tenen incentius a actuar en consonància amb l'opinió general dels votants, però llavors com s'expliquen reformes impopulars o costoses en termes electorals? Què passa amb les reformes de Thatcher o les del PSOE als 90? No eren precisament populars i estaven fetes a anys vista.

- Proliferació del sector públic. També fals, tot dependrà del color del partit polític. Hi ha partits que tendeixen a engrandir l'Estat i partits que tendeixen a reduïr-lo. No és una fallada d'Estat, és un error de determinats partits. A més, si l'Estat augmenta en la mateixa proporció que augmenta l'economia del país, quin problema hi ha? La càrrega per al ciutadà pot mantenir-se proporcional al creixement dels seus ingressos.

Impostos i progressivitat a Espanya

2009-10-10T19:06:00.006+02:00

El fet de treballar a l'Observatori Social em permet tenir accés a dades interessants i a més, algunes d'elles em serveixen per acabar de parlar de temes que ja havia apuntat fa dies. Avui però, volia parlar de l'estructura impositiva d'Espanya.

Existeix el pensament, més o menys estès, de que Espanya ofega als seus ciutadans amb impostos. Certament les taxes són un dels aspectes que cal vigilar per no enfonsar l'economia, però tenen raó aquells que afirmen que a Espanya hi ha masses impostos? Jo els hi diria que no tenen raó. Ara bé, amb matisos. Aviso que arriba un post llarg i probablement avorrit sobre hisenda pública pura i dura, absteniu-vos tots aquells que tingueu fòbia a l'economia pública. Quedeu alertats.

Veiem una primera taula extreta de l'Eurostat:

Espanya és un dels països amb una pressió fiscal més baixa, situant-se a 6'7 punts de la zona Euro, a més de 10 de països com França o Bèlgica i superada fins i tot pel Regne Unit, paradigma de la no-intervenció econòmica a Europa.

D'altra banda, quan parlem de pressió impositiva, també resulta de vital importància diferenciar entre impostos directes i impostos indirectes per determinar la progressivitat del sistema. Entenent que els impostos directes són aquells més progressius per gravar aquells que més tenen i no pas els que més consumeixen.

Veiem com els impostos directes a Espanya obtenen una puntuació d'un 29'2%, situant-se a la mitja europea. Les conclusions doncs, són clares: tots aquells que defensen que una baixada d'impostos és necessària per tal de reactivar l'economia s'equivoquen. De fet, portem en situació de pressió fiscal més aviat fluixa durant dècades (vegeu els dos primers gràfics de pressió fiscal: Espanya 34% contra un 40% de mitja de la UE) i els resultats no són els augurats pel liberalisme econòmic. Més aviat al contrari tal i com mostra l'evidència empírica.

Així encara queda camí per recórrer en matèria de pujada d'impostos. Ara bé, quins impostos? Per aconseguir un sistema més progressiu cal que retoquem els impostos directes, com ara l'IRPF, per evitar la regressivitat.

I precisament a l'IRPF podem trobar una altra dada anecdòtica del sistema impositiu espanyol: si ens fixem en les dades del Ministeri d'Economia i Hisenda pel que fa a la declaració de la renda podrem consultar els tipus impositius per a cada tram de renda. A mi em va cridar especialment l'atenció un punt: el tipus impositiu per a les rendes majors de 600.000 euros és del 23'8% mentre que el de rendes inferiors, com ara les de 150.000 euros, tenen tipus impositius del 28%. Suposo que basant-se en la teoria liberal del tricke-down. No cal que ressalti la incongruència d'aquest fet que es desacredita per si mateix.

D'aquí que molta gent no entengui la política fiscal del president Zapatero. Hi ha reformes molt més importants a dur-se a terme que no són abordades com cal. Pujar els impostos directes a les classes mitges i baixes és un espoli en tota regla. Amb el 29% d'imposició directa i la baixa pressió fiscal n'hi ha prou per adonar-se de l'escorament que té la hisenda pública espanyola cap a postulats poc progressius.

Així que si algú us diu que a Espanya es paguen masses impostos, especialment si és algú adinerat, senzillament menteix. D'altra banda, és cert que un sistema que s'entén com "injust" fa que la gent tracti d'evadir impostos, en parlàvem a Economig. I dic tracti perquè no tothom pot. De fet, aquells que més evadeixen són els que més tenen. Però no ho fan perquè el sistema espanyol els sigui especialment asfixiant, ho fan perquè són els únics que es poden permetre una enginyeria comptable amb prou imaginació per evadir tot el possible i més. Es tracta de crear societats estranyes que no produeixen res, negocis foscos -però legals- on cauen milions d'euros que no han de ser declarats i demès tècniques imaginatives que només es troba a l'abast de les deciles superiors de la societat.

A favor de la legalització de la prostitució

2009-10-04T13:10:00.008+02:00

El primer que he fet avui tot just despertar-me ha estat agafar el Periódico que corria per casa. La meva sorpresa ha estat el titular de la portada: Més del 90% de la ciutadania és partidària de regular la prostitució. L'enquesta ha estat realitzada per GESOP sobre una mostra de 800 persones amb un error de mostra de +/- 3'5% i amb un nivell de confiança del 95%, pel que ens trobem davant d'una dada prou significativa dels barcelonins.

La legalització de la prostitució té dues vessants que han de ser analitzades. En primer lloc la guerra contra la prostitució ha demostrat ser un fracàs; les prostitutes continuen existint i la gent continua requerint els seus serveis. A més, com en el cas de les drogues, la duresa de les lleis anti-prostitució no està relacionada amb el consum. Segon; la prohibició alimenta les màfies -i com més perseguida es troba més les alimenta-. El problema doncs, només té una solució: la legalització d'una activitat que, al cap i a la fi, seguirà duent-se a terme.

Fer-ho suposaria convertir un problema d'ordre públic (màfies, tràfic de dones, extorsions...) en un problema de salut pública. Estem parlant doncs, de fer que una part dels ingressos que genera la prostitució vagin a parar a l'Estat enlloc d'anar a les butxaques dels mafiosos de torn. Els beneficis per tant, superen àmpliament els costos, tot i que també hi podem trobar alguns contres.

Probablement augmentaria el nombre de persones que requereixen els serveis de prostitutes, de fet, tots aquells que ho farien ara mateix però que no ho fan per tractar-se d'una activitat il·legal. Desprès del boom inicial la situació s'estabilitzaria en un punt de demandants superior a l'actual. Tot i així, no es tractaria d'un gran mal. L'Estat faria un transvasament de recursos del que és "la lluita contra la prostitució" cap a capmpanyes de conscienciació i cap a la Sanitat Pública. El que està clar és que el cost econòmic i social (en vides) seria molt més petit convertint el "problema d'ordre públic" en "problema de salut pública": Les prostitutes gaudirien d'anticonceptius, protecció dels cossos de seguretat en cas de problemes, afiliació a la Seguretat Social i, arribat el moment, cobrarien una pensió de jubilació. Així doncs, serien apartades de proxenetes explotadors, deixarien de ser víctimes de xantatges i abandonarien carrers insalubres o carreteres comarcals on esperen durant hores -inclòs a l'hivern- a que arribi un client del que no en saben absolutament res i davant del qual es troben totalment desprotegides.

Itziar González, regidora del districte de Ciutat Vella pel PSC, creu que a principis de l'any que ve podria donar-se llum verda a la creació de "zones acondicionades" o "zones de tolerància" per exercir la prostitució. Aquesta proposta, que en un principi venia de part d'en Joan Herrera, no va comptar amb el suport de cap partit polític, fet que torna a mostrar una gran distància entre la demanda de la ciutadania i la voluntat dels polítics.

Article publicat a Tribuna Catalana.

Ferran Requejo

2009-10-04T04:26:00.001+02:00

"Si la legalitat continua mostrant-se hostil, les institucions catalanes hauran d'anar apartant-se de la legalitat actual".

Ferran Requejo. Catedràtic de Ciències Polítiques a la UPF.
La Vanguardia, 28-09-09, pàgina 20

InterACC1Ó 2009, Congrès d'economia catalana

2009-09-28T20:41:00.002+02:00

Avui obria el correu i em trobava amb un mail d'ACC1Ó. L'objectiu era convidar-me, gràcies a aquest bloc, a l'esdeveniment que tindrà lloc el proper dia 28 d'Octubre al Centre de Congressos Internacional del Fòrum.

La voluntat del congrès serà fomentar la competitivitat del teixit empresarial català, reunint a 4.000 professionals i experts per debatre sobre innovació i internacionalització. Resulten d'especial interès algunes de les conferències proposades, entre d'altres:

- Sessió plenària “L’estratègia Obama o l’emergència asiàtica: cap a un nou model econòmic?”. A càrrec de David J. Rothkopf, reconegut especialista en comerç internacional i expert en temes d’energia i canvi climàtic, i de Claude Smadja, expert en economia global, política i món empresarial.

- El Fòrum OME Internacional de Prospectiva: ‘De la crisi a la transformació: Oportunitats i estratègies empresarials en un futur emergent’. Estructurat en dues sessions principals, al llarg del Fòrum es debatran les conclusions de l’Informe Anual que està elaborant l’Observatori de prospectiva de Mercats Exteriors d’ACC1Ó (OME).

- Presentació del mapa d’oportunitats globals per a les empreses catalanes. Elaborat per l’Observatori de prospectiva de Mercats Exteriors d’ACC1Ó. La sessió comptarà amb la participació d’experts com Joan Tugores, Catedràtic d’Economia de la Universitat de Barcelona; Ramon Torrent, Director de la Càtedra Internacional OMC/Integració Regional de la Universitat de Barcelona i Enric Fernández, Director d’Economia Internacional de La Caixa que analitzaran quines són les implicacions de la crisi per a l’economia catalana i les oportunitats que se’n deriven en diferents sectors rellevants.

Així doncs, us animo a assistir a tots aquells que estigueu interessats en veure quins són els diferents camins que pot prendre Catalunya per tal de sortir de la crisi i quins són els canvis que es perfilen per al mercat laboral català.

Oppozzzzzzzzition

2009-09-20T19:13:00.004+02:00

La inserció laboral de la Ciència Política

2009-09-17T13:52:00.005+02:00

Ja sóc un llicenciat en Ciències Polítiques i d'aquí un mes començo el Màster en Polítiques Públiques i Socials de l'IDEC i la Johns Hopkins University. Fins aquí tot pot semblar correcte... i així ho seria si no estiguès tractant de trobar feina. No enganyaré a ningú que hagi estudiat polítiques si us dic que el fet de trobar feina en aquest àmbit és més un tema de sort que no pas de qualitats individuals. Fins i tot m'atreviré a anar una mica més lluny: l'èxit professional depèn fonamentalment de la xarxa de contactes (companys de carrera, amics personals o de la família, professors, etc.).

Estem parlant d'uns estudis amb sortides no precissament escasses, però si complicades: treball social, participació ciutadana, gestió, tècnic d'administració pública, recerca, professional de partits polítics, professional de sindicats, direcció i realització de projectes europeus, mediació, ONG's, organitzacions internacionals... a més de l'auto-ocupació.

Però existeixen barreres d'accès a aquesta ocupació. Les principals són:

1) Desconeixement de la disciplina a diferents nivells:

1.1) Manca de reconeixement social: Exceptuant algun cas de politòleg especialment conegut la ciència no és tractada com cal als mitjans de comunicació. Us convido a veure qualsevol tertulia política de la televisió o la ràdio i veure quants politòlegs hi ha entre els assistents.

1.2) Manca de reconeixement científic: En aquest cas l'enemic el trobem dins de la mateixa politologia. Hi ha determinats posicionaments interns que dubten de la capacitat de la Ciència Política per regir-se per un mètode d'anàlisi i validació científics. Això dificulta la implantació a la societat.

1.3) Manca d'institucionalització de la disciplina: A diferència d'altres disciplines, la Ciència Política no compta amb institucions de referència per a la societat civil o el món polític. Tot i així, un primer pas en aquesta direcció és la proliferació de centres d'opinió i d'estudis, així com de Think Tanks.

2) Mancances en la formació.

2.1) Manca de formació en eines aplicades: Hi ha una falta d'habilitats tècniques durant la carrera, especialment pel que fa a eines com l'SPSS.

2.2) Elevats preus de la formació contínua: la formació especialitzada és poc assequible per persones sense una estabilitat laboral.

2.3) Formació allunyada del mercat laboral: Certament hem cursat assignatures orientades al mercat laboral, però també és cert que n'hem fet un bon munt que tenien més de filosofia que d'aplicació al món real. Assignatures més orientades al pensament d'autors grecs o previs al pensament científic crec que haurien de ser optatives.

3) Falta de corporativisme. Hi ha una falta de cohesió interna pel que fa a l'especialitat en ciència política, probablement degut a la feblesa d'organismes relacionats amb els estudis. També hi juga un paper important la recent implantació de la ciència política.

Però no tot és dolent pel que fa a les sortides en Ciència Política. Darrerament comença a perfilar-se un entorn laboral més atractiu: augmenten les empreses en el sector de la consultoria, augmenta el reconeixement social de la professió i es comença a entendre la importància d'uns estudis com els nostres.

D'altra banda, no puc evitar denunciar l'intrussisme professional. Fa temps us parlava de l'informe publicat per la Generalitat sobre l'ocupació pública i la relació amb les ciències polítiques que hi podiem observar. Parlo de llicenciats en dret, antropologia o filologia optant a places d'organització o de polítiques públiques en les mateixes condicions que llicenciats en ciències polítiques. Potser hem de començar a fixar-nos més en les organitzacions anglosaxones, com ara la ONU o les organitzacions polítiques americanes, on els politòlegs són els veritables protagonistes de la vida política del país.

L'estafa de l'Estatut

2009-09-16T20:11:00.004+02:00

Via elpatidescobert.cat he trobat el següent gràfic fet per araitaca.cat. Això ni és un Estatut ni és res.

És una bona idea la pujada d'impostos de Zapatero?

2009-09-14T17:21:00.005+02:00

Avui pretenia anar a Port Aventura, malauradament ha diluviat a tot Catalunya, així que m'he quedat a casa llegint, ja que per no poder, no he pogut ni anar a córrer per preparar la propera cursa de la Mercè. He aprofitat per llegir sobre un tema que tenia preparat des de fa uns dies i del que volia parlar desprès de no deixar de sentir comentaris criticant la decisió de pujar els impostos.

Comentava no fa gaire que alguns canvis són necessaris i fer una reforma impositiva és una de les opcions disponibles com a eina econòmica del govern. L'Estat espanyol es troba en números vermells, pel que necessita equilibrar-se de nou. Bàsicament té tres opcions: augmentar els ingressos, reduir la despesa o bé endeutar-se. Baixar els impostos, com proposa el PP, és una sobirana equivocació. Els efectes de l'incentiu a la inversió que suposa abaixar-los no és automàtic i, en situació de recessió, reduir els impostos -o el que és el mateix, reduir els ingressos- és empitjorar la situació econòmica.

El govern espanyol però, s'enfronta a un dilema: aconseguir pagar la factura social que han suposat totes les polítiques públiques d'estímul -per altra banda, necessàries- i al mateix temps continuar amb una política econòmica expansiva com correspon a temps de crisi.

Si una cosa ha fet bé Zapatero durant aquesta crisi és gastar, gastar i gastar. Exceptuant polítiques no gaire progressives, com la dels 400 euros, d'altres han resultat exitoses, com ara el Plan E. Pel que fa a la reforma impositiva, un augment de l'IVA no té perquè ser regressiu ni afectar al consum excessivament. Una petita pujada (parlem d'un 1%) que crei inflació en temps de probable deflació ens pot evitar un ensurt a l'estil del japonès durant els anys 90. A més, l'IVA consta de tres tipus impositius diferents; no suposarà una mesura regressiva si s'augmenta l'ordinari fent pujar els preus de PDAs, joies i altres béns de luxe, deixant igual el tipus reduït i el superreduït. Que no ens enganyin amb els impostos.

La ressaca de la consulta a Arenys

2009-09-14T11:12:00.006+02:00

L'altre dia us parlava de la incongruència d'algunes situacions que es dónen més sovint del que ens pensem. Avui afegeixo una fotografia i la crònica de la jornada al New York Times de la consulta independentista a Arenys de Munt.

Diada Nacional

2009-09-11T10:35:00.006+02:00

Al fossar de les Moreres no s'hi enterra cap traïdor, fins perdent nostres banderes serà l'urna de l'honor.

En record del General Moragues, Rafael de Casanova amb l'estendard de Santa Eulàlia i tots els catalans que van donar la vida defensant la llibertat de Catalunya. Visca Catalunya!!!

L'Informe "Spain: The hole in Europe's Balance Sheet"

2009-09-09T15:48:00.004+02:00

Aprofitant els descansos que m'agafo entre hores i hores del curs d'estiu sobre el sistema legal americà he anat a passejar pel bloc de Fresh Family Office, un dels blocs allotjats a la comunitat financera Rankia. Hi han publicat la traducció de l'estudi dels analistes anglesos Variantperception titulat Spain: The hole in Europe's Balance Sheet. És una mica llarg però molt interessant, pel que l'han dividit en dues parts: la primera i la segona.

Les conclusions són molt diferents a les que exposava avui mateix el president del govern espanyol al seu discurs sobre economia. Les dades de l'informe són clares: ni hem tocat fons amb l'atur ni els brots verds de l'economia espanyola són indicadors real de l'inici de la recuperació. De fet, no fa gaires dies que es començava a parlar de la possibilitat d'un pla d'ajustament del Fons Monetari Internacional per a l'Estat espanyol. Estem parlant doncs, de paraules majors.

En realitat, la única raó per la que aquest pla no s'ha dut a terme és, bàsicament, pel fet que Espanya esta dins de la UE i de la zona euro. Però això no és necessàriament una bona noticia, potser més aviat al contrari.

Cal que ens remetem al temps del patró-or per explicar-ho amb facilitat. Bé, més que al temps del patró-or al temps d'un sistema similar, parlo d'Argentina i el seu sistema de paritat monetària peso-dòlar. Quan es produeix una situació de recessió semblant a l'actual, el país sud-americà es va ficar en una bona deflació, víctima del patró-dòlar que va adoptar impedint així la possibilitat de devaluar la moneda o baixar els tipus d'interès.

La situació és semblant a l'Espanya actual. Ens trobem amb un país endeutat, el que no és necessàriament una mala notícia, i amb una balança fiscal profundament tocada. La teoria ens diu que per sortir d'aquest aiguamoll tenim dues opcions: (1) devaluar la moneda -impossible ja que això és competència del Banc Central Europeu- o bé (2) reestructurar l'economia per pagar els deutes mitjançant l'exportació -difícil tenint en compte la situació econòmica de la resta del món-. Donat que les solucions no són gaire factibles tan sols queda un camí: la recessió.

De moment però, la cosa esta malament, però no en un escenari apocalíptic. Encara estem a temps d'alguns canvis. Ara bé, no triguem gaire en dur a terme reformes estructurals o el Banc Central Europeu li donarà un bon toc d'atenció a Espanya.

Nuclears. Si. Nuclears. No

2009-08-13T13:16:00.005+02:00

Ja vaig parlar fa uns mesos sobre el canvi climàtic i l'economia, però aquest cop volia centrar-me en una de les possibles alternatives -l'energia nuclear- i veure si és o no una solució vàlida, deixant de banda tots els prejudicis que aquesta energia causa a la vella esquerra. La veritat és que no puc respondre amb rotunditat a la pregunta, però després de llegir molt sobre el tema durant aquests dies a la platja m'atreviria a dir que em decanto a favor de l'energia nuclear. M'explico.

Fa un parell de dies, a l'entrada sobre canvi climàtic i economia, un anònim em recomanava llegir un article -bastant llarg, per cert- d'en Joan Massoni sobre "el Ecologista Nuclear". A primer cop d'ull pot semblar un oxímoron, però aviat vaig veure que potser no és una barbaritat tant gran. Citant-lo, diu així:

Uno de los grandes objetivos de este principio de siglo XXI es conseguir reducir las emisiones de CO2 a la atmósfera para frenar el cambio climático producido por el consumo de energías fósiles (petróleo, gas y carbón). Los principales frentes de este duro combate están en el transporte y en la producción de electricidad. Se pretende conseguir tanto la mejora de la eficiencia energética como la reducción del consumo de energía.

En aquest aspecte, l'energia nuclear és neta, no emet gasos contaminants a l'atmosfera, tan sols vapor d'aigua. Certament les energies verdes tampoc emeten gasos contaminants però tenen un problema: la capicitat de produïr energia. En el cas de la solar, les plaques fotovoltaiques no estan prou desenvolupades i resulten poc productives, mentre que l'energia eòlica té el problema de que el vent no bufa sempre que ho necessitem; i no hem d'oblidar que aquesta crisi té dos vessants. Es tracta d'una crisi (1) climàtica i (2) energètica. James Lovelock, a Hipótesis de Gaia, ens diu:

“Soy un «verde», [...] pero soy, sobre todo, un científico. Por ello, invito a mis amigos entre los verdes a reconsiderar sus ingenuas creencias sobre el «desarrollo sostenible» y que este y ahorrar energía es todo lo que se precisa. Sobre todo deben abandonar su testaruda oposición a la energía nuclear. Incluso si tuvieran razón en cuanto a sus riesgos –y no la tienen–, su uso como fuente segura y fiable de energía implicaría una amenaza despreciable comparada con el auténtico riesgo de olas mortíferas de calor y elevaciones del mar que amenazarán todas las ciudades costeras del mundo. La energía renovable suena bien, pero hasta el momento es ineficiente y cara. Tiene un futuro, pero carecemos ahora del tiempo necesario para experimentar con fuentes de energía visionarias: la civilización está en grave peligro y tiene que usar la energía nuclear o sufrir el daño que le causará nuestro airado planeta”.

L'energia nuclear no ha tingut una història gaire amable. Tothom té al cap les explosions d'Hiroshima i Nagasaki, així com la guerra freda i l'amenaça de l'armament nuclear. Ara bé, aquí estem parlant de l'aplicació civil de l'energia nuclear i no pas de la militar. També contribueixen a la por el record de terribles accidents com el de Txernòbil. Val a dir que en els darrers 50 anys no s'ha produit cap accident mortal en una central nuclear de cap país desenvolupat. Algú sap el número de morts que es produeixen a les refineries de petroli? És l'energia amb un control més estricte i amb unes mesures de seguretat més grans, el que fa que, en part, per això siguin tan cares. Fumar i volar en avió també suposen un risc i ningú pretèn prohibir-ho.

No només es tracta de centrals extremadament potents a l'hora de produïr energia, sinó que els seus residus resulten més fàcils de controlar que el CO2. Efectivament, resulten cares de construïr, però la quantitat d'electricitat que produeixen és astronòmicament superior a les alternatives amb les mateixes emisions (zero), ja sigui eòlica, solar o hidràulica. Si l'energia ja és cara avui dia, imagineu-vos si les centrals de producció "bruta" (carbó, gas...) haguèssin d'ocupar-se econòmicament dels seus residus enviants a l'atmosfera, el que són externalitats negatives. Les centrals nuclears modernes generen una quantitat de residus ridícula que NO són externalitats: per primer cop, tot el cost de l'energia produïda recau sobre el productor. Els residus, al contrari que el CO2, es queden a la planta que els ha de pagar de la seva butxaca, de la mateixa forma que paga les mesures de seguretat.

Tot això ho sap prou bé l'associació Ambientalistas por la Nuclear (APEN). Es tracta d'un grup d'ecologistes favorables a l'energia nuclear, entre els que es troba l'anteriorment citat James Lovelock. Les seves tesis aporten nous elements per al debat sobre l'energia nuclear, convidant-nos a abandonar els nostres prejudicis.

Sabem que l'abastiment energètic serà la clau del desenvolupament per a les properes generacions i no podem estar pendents de les alteracions al preu del petroli. En aquest sentit, és l'energia nuclear tan sols un pedaç? És una energia de transició? Potser si, però és necessari. Evidentment no és l'objectiu -l'autèntic objectiu són les energies verdes- però ha de jugar un paper molt important a l'abastiment energètic de qualsevol país que s'ho pugui permetre fins que la resta resultin prou eficients. I nosaltres ens ho podem permetre.

Leonardo Dantes i la crisi

2009-08-12T02:07:00.001+02:00

Aquesta és la forma que té Leonardo Dantes d'explicar-nos la importància que té l'estímul de la demanda per tal de sortir de la crisi:

Jo dic NO a la limitació de mandats

2009-07-29T18:42:00.004+02:00

Aquests dies tinc el bloc una mica abandonat. No m'ho tingueu en compte, estic de vacances -i quines vacances!-. Però fa un parell de dies, entre cervesa i cervesa, va tornar a sortir el tema de la reelecció de presidents. Algun dels presents va defensar la bondat d'un sistema amb mandats limitats sota l'argument de "si algú no ha votat al president, com a màxim l'haurà d'aguantar 8 anys". Tot això amanit amb la correlació -totalment espuria- de que aquells que defensen la no limitació de mandats són gent com Chávez, Morales o Zelaya.

La limitació de mandats doncs, neix d'una visió negativa de la política. Una concepció de l'ésser humà com un perill per a la resta. Arguments tots dos propers a ideologies més aviat dretanes. I, a més, tota dos contraris a la democràcia. Per tal que existeixi un sistema democràtic-liberal calen dos parts bàsiques al joc: en primer lloc uns candidats que amb la voluntat de guanyar-se el nostre vot ens expliquin quines són les seves idees i el que volen fer; en segon lloc que el guanyador d'aquestes eleccions pugui ser castigat. La limitació de mandats elimina aquesta segona part.

Un dirigent que, per limitació de mandats, no es podrà tornar a presentar a les eleccions té tots els incentius del món a fer allò que li roti. Al cap i a la fi no haurà de rendir comptes davant ningú, en tot cas davant la història. Té via lliure per despilfarrar els diners públics, per regalar càrrecs a familiars/amics/deutors, iniciar tots els negocis pseudo-legals que vulgui o ficar el país de peus a una guerra.

Per això em molesta especialment el tractament dels mitjans de comunicació a les consultes de Veneçuela, Hondures o Bolívia. No són referèndums per perpetuar-se al poder com ens volen fer creure. Chávez, Morales o Zelaya es perpetuarien al poder, desprès d'una hipotètica consulta favorable a les seves propostes, només -i repeteixo: NOMÉS- si els electors així ho volguessin de nou. Al cap i a la fi a Catalunya hem tingut durant 23 anys el mateix president i ningú l'acusa de dictador o de voler-se perpetuar al poder. Aquells que reclamen la no limitació de mandats no fan altra cosa que reclamar el nostre mateix sistema.

Amb el menjar no s'hi juga

2009-07-09T13:09:00.006+02:00

Ahir assistia a una conferència titulada "Estalvi energètic i sobirania alimentària" on em va cridar l'atenció el parlament d'en Gustavo Duch, ex-director de Veterinaris Sense Fronteres i expert en alimentació i sobirania alimentària. Ens va recordar la crisi que patia el món sencer el primer semestre del 2008 i sobre la que ja vaig escriure. De fet, la situació no ha variat gaire segons l'informe que va publicar la FAO aquest passat febrer. Els analistes establien unes causes bàsiques que ja vaig exposar en el seu moment: augment de la demanda d'algunes economies emergents, producció de biocombustibles, pujada del preu del petroli o una mala collita. Certament són arguments que expliquen la situació alimentària mundial, però no totalment. L'especulació i el model econòmic també hi té a veure.

Pel que fa a l'argument de l'augment de la demanda d'algunes economies emergents -bàsicament la India i la Xina- la FAO ha començat a dubtar sobre la seva validesa. La FAO sosté que la producció d'aliments a l'any 2007 va tenir un augment del 4% en relació al 2006 i que el món té suficients aliments per abastir tots els seus habitants. En realitat, la taxa d'aliments per càpita no deixa d'augmentar:

Bona part de les causes doncs, tenen a veure amb el model agrícola de l'agroempresa monoexportadora així com amb l'ús intensiu i extensiu del terreny. Es tracta de grans corporacions aliades de fons d'inversió que realitzen una inversió especulativa en futurs alimentàris. A més, els governs dels països exportadors miren cap a una altra banda per no respondre a una pregunta: qui té prioritat pel que fa a les polítiques alimentàries? Aquell ciutadà que ha de satisfer les seves necessitats alimentàries o aquell que ha d'augmentar el seu benefici econòmic gràcies als aliments?

La mostra més vergonyosa del que us parlo la trobem a la web d'un d'aquests fons d'inversió anomenat DWS Investments. Es tracta d'un fons propietat de Deutsche Bank que basa la seva publicitat en la rendibilitat que suposa el descens del terreny cultibable mundial i l'augment en 80 milions anuals de la població. El que vol dir: menys oferta + més demanda = preus més alts. Ja s'ha de tenir poca ètica i moral per fer negoci amb un problema tant greu.

L'evolució humana

2009-07-03T01:59:00.002+02:00

Cliqueu a la imatge per veure-la en gran!

Entrevista al Dr. Navarro, director del Màster en Polítiques Públiques i Socials

2009-06-30T14:34:00.004+02:00

Les caixes d'estalvis es mouen

2009-06-28T13:56:00.004+02:00

Les caixes d'estalvi sempre han estat unes entitats que han gaudit d'una mirada amable per part meva. Suposo que també ha estat per formar part de la més eficient de totes: La Caixa. La idea de la seva existència a més, sempre m'ha semblat bona: entitats financeres públiques sense ànim de lucre que a més d'oferir els serveis normals té una vessant social. Però que no s'espantin els amics liberals. Que siguin públiques no vol dir que siguin dirigides pel poder polític de torn, al contrari, són una bona mostra com amb una regulació efectiva l'ens públic és d'allò més eficient.

Aquesta regulació però, és competència autonòmica pel que l'anterior paràgraf només pot ser aplicable a Catalunya i -aquí m'aventuro a donar opinió sobre temes que desconec- Madrid o Euskadi. Es tracta d'un experiment legislatiu sense precedents: cadascuna de les comunitats autònomes ha parit un sistema financer propi amb més o menys èxit segons l'habilitat dels polítics de torn. N'hi ha que han creat un bon sistema (Catalunya), altres un mal sistema (Castella la Manxa) i altres que han dissenyat una cosa estranya barreja entre patronat i sistema públic que no fa més que portar problemes (Madrid).

Sobre la salut de les caixes ja n'havia parlat, com a mínim de la de Caixa Catalunya. I el tema de la salut de les caixes d'estalvi és de vital importància: controlen el 50% del crèdit d'Espanya. De fet, fins no fa gaire, la Caixa era la tercera entitat financera del país i Caja Madrid la quarta. A més, gestionen més de la meitat dels recursos captats entre empreses i particulars liderant l'activitat del sistema financer espanyol si sumem l'activitat de les 45 caixes. Els diners que maneguen doncs, són molts.

Per sort, i regulat per llei, estan obligades a destinar part dels seus beneficis a Obra Social el que finalment marca la diferència amb els bancs. El destí d'aquests diners és bàsicament: assistència social i sanitària, cultura i lleure, educació i investigació, patrimoni artístic i natural. Estem parlant doncs, de centres de dependència per ancians, de centres de dia, centres d'assistència mèdica, programes de formació, programes anti-exclusió de població en risc, restauració de patrimoni, conservació del medi, cultura, art... i tot això finançat amb prop del 50% dels seus beneficis. Per contra, els bancs hi destinen el 3%.

Una altra de les activitats més importants -i menys conegudes- és la dels Monts de Pietat. Es tracta de concedir préstecs a un tipus d'interès per sota del de mercat per permetre l'accés al crèdit de la població amb risc d'exclusió financera.

Veurem com acaba la reestructuració de les caixes -les fusions són bones- i el tema de la invasió de competències.

La tupinada a l'Iran II

2009-06-26T11:42:00.003+02:00

La tupinada a l'Iran

2009-06-20T15:53:00.003+02:00

He de reconèixer que no acabo de dominar gaire -per no dir gens ni mica- el tema d'Iran. El poc que conec d'aquest país és el que he après llegint un còmic que em va regalar la ex-nòvia: Persèpolis. Tot i així, porto uns dies rebuscant per internet i diferents mitjans de comunicació què passa i com funciona aquest Estat. A tot arreu es respirava l'esperança de que Musavi fos el guanyador dels comicis esperant que s'obrís un procés diplomàtic esperançador. Finalment no ha estat així i sembla ser que ha estat per que algú ha fet trampa.

Tot el món esperava que Teheran girés en el mateix sentit de l'oferta que Obama va proclamar a El Caire. Si així haguès estat deixariem de banda l'etapa de hard power caracteritzada per la relació entre Bush i Ahmadinejad a la de soft power entre Musavi i Obama. Ara bé, que les relacions fossin més bones no vol dir que Iran passés a ser un aliat.

Per començar, Iran no és pas cap democràcia. No s'hi presenta qui vol, si no qui té el vist i plau de la teocràcia, el Consell de Guardians, que és qui realment governa el país. Ara bé, desprès de les manifestacions i disturbis que hem vist... estem assistint al naixement d'una nova revolució?

De la mateixa forma que es va derrocar al Sah ara es pot derrocar als aiatol·làs. I la veritat no m'estranyaria que així fos. Una farsa de democràcia és incapaç de fer una tupinada convincent, la gent s'enfada, la repressió comença a posar morts sobre la taula, la gent s'enfada encara més... i així fins que la cosa esclata: o guerra civil o revolució.

En record d'un gran home

2009-06-19T22:07:00.001+02:00

Saviesa i acció

Lectura de les eleccions europees II

2009-06-17T17:02:00.002+02:00

En Joan Coscubiela va publicar fa uns dies al seu bloc una lectura realment interessant sobre les eleccions europees. Molt recomanable. L'article aquí: Amb aquesta abstenció no hi ha transformació social possible.

Lectura de les eleccions europees

2009-06-08T21:03:00.002+02:00

No puc negar que estic decebut. En realitat acostumo a decebre’m bastant cada cop que hi ha eleccions –és igual si són locals, autonòmiques, estatals o europees-, el resultat sempre és decebedor. No entenc –o sí i em frustra que sigui així- el mecanisme intel·lectual que fan servir els votants per decidir el seu vot. Així que intentaré no ser gaire pessimista pel que fa a la lectura dels resultats.

La principal evidència d’aquestes eleccions és que el PSOE s’ha deixat perdre les eleccions. Les ha deixat perdre no per una gran campanya del PP –que ha estat nefasta centrant-se en temes que res tenien a veure amb les competències legislatives d’Europa i el partit en mig d’escàndols de corrupció- si no per la seva falta d’actuació. És cert que ha fet algunes reformes ben encaminades, però ni moltíssim menys el PSOE s’ha enfrontat a la crisi de cara i amb valentia. De totes formes, no sé fins a quin punt aquestes eleccions són significatives. Es tracta d’unes eleccions per a obsessos de la política, no per al gruix de la població.

Sobre els resultats a Europa. Resulta tristíssim que una institució TAN important com és el Parlament Europeu sigui ignorada d’aquesta forma. Té un poder grandíssim per legislar sobre la vida dels ciutadans de la Unió, afectant a gairebé tots els temes de la vida diaria. A més, es comet l’error de votar en clau geogràfica quan en realitat els partits a Europa es comporten com el que són, partits polítics europeus. No espereu que si una directiva va contra els interessos d’Espanya els socialistes o populars espanyols hi votin en contra. Mayor Oreja no defensarà millor els interessos d’Espanya que qualsevol altre. El vot havia de ser en clau de partit europeu, no espanyol, i fixant-se en les polítiques que aquests proposaven com a bloc.

Ja veurem com funciona a partir d’ara la legislació a Europa, però molt em temo que temes de reforma urgent degut a la crisi no seran regulats com cal. Realment costava tant dedicar 10 minuts a acostar-se al col·legi electoral? Resultava un suplici tant gran arribar 10 minuts més tard a la platja? Així ens va.

Aznar és més independentista que Puigcercós

2009-05-21T13:23:00.007+02:00

Sempre que discutim sobre el tema Catalunya – Espanya amb en Pau topem amb el mateix: jo defenso la idea de que com més radical és el govern de Madrid millor per a la independència de Catalunya; ell, el contrari. Soc partidari del “com pitjor, millor”. De fet, no només em baso en apreciacions subjectives, com ara que un govern de dretes a Espanya suposa un ofegament a Catalunya que posteriorment desemboca en una major autonomia un cop aquest govern passa a ser d’un altre color per tal de calmar els ànims. També hi ha dades científiques al respecte.

Ara per ara, el govern més de dretes que ha existit a Espanya és el del senyor Aznar, sobretot la segona legislatura. Per aquells temps sobre la taula política hi havia temes com el Plan Hidrológico Nacional, la Guerra d’Iraq o insults cap a Catalunya cada dos dies, especialment durant la convivència del tripartit amb Aznar l’etapa 2003-2004. Curiosament –bé, tampoc tant, ja que és el que sempre he defensat- com més espanyolista és el govern a Espanya més catalanista és el govern a Catalunya.

L’Institut de Ciències Polítiques i Socials, associat a la Universitat Autònoma de Barcelona i a la Diputació de Barcelona, realitza periòdicament sondejos sobre diversos temes, entre els que s’inclou la opinió sobre la independència de Catalunya. Aquests són els resultats de 1991 a 2007 pel que fa a la independència:

La opinió es manté relativament constant al llarg dels anys, excepte quan les relacions entre Espanya i Catalunya es tensen extremadament amb la segona etapa Aznar (de 2001 a 2004).

Aquí ho podem veure més gràficament:

Veiem com a l’any 2003 hi ha un pic on les persones a favor i en contra de la independència de Catalunya s’igualen a un 43%. Per acabar d’afegir dades a l’article penjo també un un mapa sobre la Catalunya secessionista/unionista a l’any 2001:

El color blau és la zona on els secessionistes són majoria absoluta. La groga és zona unionista però on els indecisos poden canviar d'opinió. La vermella majoria absoluta d'unionistes i la taronja una barreja entre unionistes i indecisos.

És a dir, no se m’acudeix un escenari polític millor que Esperanza Aguirre governant Espanya amb Mayor Oreja de Vicepresident i Acebes de Ministre d’Interior. En un parell de legislatures tenim Estat propi.

Petit apunt sobre el "Debate sobre el estado de la nación"

2009-05-12T23:07:00.003+02:00

Dues propostes destacades: (1) eliminar part de la deducció per la compra de vivenda i (2) subvencionar la compra de cotxes.

(1) Per fi una bona proposta! La proposta entrarà en vigor el 2011 el que farà que l'stock de vivenda sobrant baixi considerablement animant a tots aquells que dubten si adquirir o no una nova vivenda. Ara bé, té un petit error: el límit de la deducció. Que la deducció desapareixi a partir dels 24.000 euros anuals no és una mesura gaire progressiva. De fet, no és gaire difícil que una familia cobri 24.000 euros anuals: són els ingressos d'una família on tots dos cònjugues cobren 1.000 euros al mes. Ara bé, també pot donar-se el cas que jo m'hagi equivocat interpretant les paraules del senyor Zapatero i ell es refereixi a declaracions individuals, no familiars, superiors a 24.000 euros. En aquest cas ja començaríem a estar més d'acord. Més lloguer i menys compra.

(2) En Pau en parla. Jo no sé fins a quin punt l'Estat hauria de mantenir sistemes de producció agònics. És evident que els treballadors de la SEAT no poden anar al carrer, però hauríem de començar a buscar llocs de feina en altres sectors per als joves que encara hi treballen. Pel que fa als de més edat ja n'hi ha prou amb esperar la seva jubilació i llavors acabar amb les subvencions. Els cotxes es produiran millor i de forma més barata a altres països, especialment del Tercer Món, ajudant-los a sortir de la pobresa. Tothom té clar que el model de creixement basat en la construcció és un error, ara falta que comencem a adonar-nos que la producció automobilística també.

Fora d'això, pels mitjans de comunicació un ZERO, exceptuant el cas de l'honrosa TV3, com gairebé sempre. Senyors d'Antena 3: que l'acústica del sector de convidats del Congrés no sigui bona o que els diputats cridin més o menys no és noticia. Menys informar de tonteries anecdòtiques i més informar de política.

A favor de regular -si, encara més- les energies

2009-05-07T13:48:00.002+02:00

Ara m'ha donat per parlar sobre energia i la forma de regular-la. Us vaig parlar del dia de la Terra i de l'economia del Canvi Climàtic. Avui toca un altre tema que em rondava pel cap feia temps: l'energia i la forma en que està regulada.

A Espanya el senyor Aznar va decidir liberalitzar el mercat energètic després d'una organització i gestió bastant deficient de l'Estat. Ja sabeu, coses de la política del sud d'Europa: Estat mal gestionat i l'il•luminat de torn privatitzant-ho tot. Certament la energia no era eficient, de fet els preus es mantenien artificialment baixos, pel que finalment el tinglado va petar. Desprès de la liberalització els preus van començar a pujar per ajustar-se als costos reals de la producció energètica... però no del tot.

El cost de generar energia és relativament fàcil de calcular, per resumir: cost de la tecnologia emprada + cost de la matèria prima + cost de manteniment de la xarxa + cost del personal. Això ens dóna un preu determinat que, sempre, és més alt que el que paguem. I m'atreveixo a fer servir la paraula sempre per la senzilla raó de que el govern central continua fixant cada desembre la pujada del preu per al proper any. És a dir, el preu de la nostra energia està en part finançat per l'Estat central. Això és conegut com a dèficit tarifari.

Si jo soc un liberal -com ho és Aznar- defensaré que l'Estat liberalitzi l'energia i que no intervingui. Evidentment a cap govern se li ha acudit fer-ho -ni tan sols al PP-, ja que els preus es dispararien fins a nivells estratosfèrics (generar energia i mantenir una xarxa de distribució estatal no és precisament barat). Solució que van trobar? Subvencionar silenciosament el mercat mitjançant el dèficit tarifari i dissimular-ho dient que és una liberalització en tota regla. Conseqüències? Un mercat energètic profundament regressiu.

Amb l'arribada del govern de Zapatero la cosa no ha canviat gaire. Les opcions són bàsicament dues: regular de nou l'energia o bé liberalitzar totalment el mercat eliminant el dèficit tarifari. Jo entenc l'aigua i l'electricitat com a béns públics i unit al fet que la liberalització total dispararia els preus em decanto més per la primera opció. Ara bé, regular no és fer l'energia gratuïta com per art de màgia: l'energia cal continuar pagant-la, però no de forma regressiva com ara. Aquí ja començo a fer una mica d'enginyeria institucional d'estar per casa, així que tampoc us ho prengueu com la panacea al sistema energètic.

La idea seria fer una mena de IRPF de consum energètic per tal de fer la tarifa més progressiva. Caldria, en primer lloc, establir diferents nivells d'ingressos de les persones -pot fer-se servir el mateix que a l'IRPF-. Posteriorment fixar unes tarifes progressives de forma que aquell amb més ingressos pagui més. Amb això aconseguim que les persones amb més capacitat destinin part de la seva factura a pagar la factura dels més pobres. És evident que això podria portar a un malbaratament d'electricitat per part de les classes baixes. No patiu. Podem establir un mínim exempt calculat a partir de les necessitats bàsiques d'energia (il·luminació, calefacció, electrodomèstics bàsics i demés). Un cop traspassat aquest mínim la tarifa passaria a ser la normal de cada tram de la tarifa.

En resum, una persona de classe baixa fa servir l'electricitat bàsicament el mateix que algú de classe alta, el que varia són els termes (sobretot de quantitat) en que aquest consum es realitza, d'aquí que l'electricitat a preu de mercat resulti més cara, especialment pel que fa a la càrrega impositiva, a les classes baixes. Per quina raó algú amb ingressos baixos ha de pagar més -en termes reals, no nominals- que algú amb ingressos alts? Si hi ha algun liberal que m'ho sàpiga defensar que m'ho digui.

Canvi Climàtic i economia

2009-04-22T18:03:00.012+02:00

Per molt que sembli mentida, encara hi ha gent que no s'ho creu. Això sí, són els mateixos de sempre. Circulen pel món orgullosos de ser negacionistes i de la seva croada contra els apocalíptics. Sala-i-Martin recolza els seu escepticisme sobre la falta d'unanimitat que té la qüestió. Això és saltar-se el que un reconegut economista com ell hauria de saber: cal gestionar els riscos.

El primer pas és analitzar el problema. Vindria a ser, en primer lloc, determinar si existeix un canvi climàtic - que existeix- i, posteriorment, si aquest és degut a l'home -que ho és-. Un cop arribats aquí hem de donar el segon pas: (1) actuar/no actuar i (2) com fer-ho si decidim intervenir-hi.

(1) Actuar/No actuar. Es tracta d'un tema de gestió de riscos, economia pura i dura. De fet, és el que fa l'Informe Stern: aquest determina que els costos de no actuar són més alts que els d'actuar. A més, en una relació bastant contundent: costos de no actuar -20% PIB Mundial VS costos d'actuar -1% PIB Mundial. Certament el canvi climàtic no és un tema exacte, la probabilitat no és del 100%, al cap i a la fi el coneixement humà és relativament reduït, però les conseqüències poden ser catastròfiques. I si no n'estem segurs, què ens impulsa a frenar-lo llavors? La mateixa raó per la que juguem a la loteria.

Partim del punt que la ciència, i l'economia n'és una, treballa amb hipòtesis probabilístiques, mai amb seguretats absolutes. La climatologia no escapa a la falta de determinisme: formula hipòtesis sobre possibles escenaris futurs amb certa probabilitat de que es produeixin. Jo no soc físic i no tinc la més mínima idea de com funciona el planeta -per això no discuteixo si els científics tenen raó o no, cosa que si fa en Sala-i-Martin tot i ser economista- però com a politòleg alguna cosa d'economia he après. De la mateixa forma que jugant a la loteria, fent un anàlisi probabilístic de cost-benefici podem decidir si actuar o no per tractar d'aturar el canvi climàtic. Si m'acosto a una guixeta de la ONCE el raonament que faig, de forma conscient o inconscient, és el següent:

- Cost: 1 €

- Benefici (Premi): 6.000.000 €

- Probabilitat: 1/10.000.000 (aquesta dada me la invento)

Tot i la baixa probabilitat la gent continua jugant. Per què? Perquè el benefici, tenint una probabilitat baixa, és molt superior al cost. Una cosa semblant passa amb el canvi climàtic. Per molt que no existeixi unanimitat ni una seguretat del 100% del que passarà, els costos de no actuar serien massa elevats. L'anàlisi de cost-benefici del canvi climàtic és el mateix però a l'inrevés, aquí estariem pagant per tal que no ens toquès la loteria:

- Cost d'actuar: -1% del PIB Mundial

- Cost de no actuar ("Premi"): -20% del PIB Mundial

- Probabilitat: 50% de que l'IPCC tingui raó (dada inventada, de fet el negacionisme representa menys d'un 50% de la comunitat científica).

Resumint: surt més a compte gastar un 1% del PIB Mundial tractant d'evitar el canvi climàtic, per molt que finalment no es produeixi, que no gastar res i arriscar-se a reduir un 20% aquest mateix PIB. El "premi" seria massa car.

(2) I com actuem? Potser ho deixo per un proper article. No m'hi he parat a pensar, però repassaré els apunts d'Hisenda Pública, les revolucions verdes o la necessitat d'establir un impost pigouvià. Ja veurem.

Dia de la terra i canvi climàtic

2009-04-22T01:18:00.002+02:00

Avui, dia 22 d'abril, és el dia de la Terra. Pensareu que sóc una mica freak tenint coses com aquesta apuntades al calendari. No patiu, ho sé perquè ho he vist al Google, que sempre que hi ha una data significativa canvia el seu logo i ens regala uns dibuixets ben macos. I m'ha vingut com anell al dit que avui sigui el dia de la Terra.

Fa un parell de dies resulta que l'agència ambiental dels EUA, la Enviromental Protection Agency, va acceptar per fi les tesis del canvi climàtic. L'any 2007 la Cort Suprema nord-americana li va demanar a la EPA que estudiés totes les dades científiques que poguès recopilar i es pronunciés. La conclusió de la EPA és clara: La ciencia demuestra con claridad que las concentraciones de gases han llegado a niveles sin precedentes por las emisiones causadas por el hombre, y estos elevados niveles provocarán con una alta probabilidad un aumento de las temperaturas medias y otros cambios en el clima.

Recordo a més, una petita discussió que vaig tenir a un bloc -que ja posats aprofito per recomanar-vos- d'una companya de carrera, la Lidia Pelejà. Un dia d'aquests em poso a tractar els arguments dels negacionistes punt per punt.

Obama parla sobre Cuba a la CNN Espanyola

2009-04-19T16:22:00.001+02:00

Bolonya. Si. Bolonya. No. (III)

2009-04-15T01:40:00.001+02:00

Aquest és el tercer article sobre la reforma universitària. El primer responia a la pregunta sobre si les polítiques que es volen aplicar a Espanya responien a la Declaració de Bolonya i el segon començava a introduir algunes reformes que creia necessàries. Continuaré a partir del punt on ho vaig deixar l'altre dia: el malbaratament de recursos públics.

Citava els estudis de filologia hebrea o basca cursats a la UB com a exemple de carreres absurdes per fer-se a Barcelona. No és millor --i més barat- becar als 6 alumnes per any que té filologia basca i enviar-los a estudiar a Bilbao enlloc de mantenir aquí a una facultat amb tot el seu personal? El mateix passa amb l'hebrea. No els podem becar per anar a estudiar a Jerusalem o Tel Aviv? Els beneficis de la immersió a la realitat lingüística dels estudis que es cursen és impagable per a l'estudiant i un estalvi per a l'Estat que l'haurà becat. I 3 facultats a Barcelona per estudiar filosofia? Realment les dos primeres facultats es trobaven tant saturades d'estudiants com per obrir-ne una tercera? Inclús dubto que s'omplissin dues facultats de filosofia. Solució? Que siguin les universitats qui competeixin pels alumnes. Els diners públics haurien d'anar destinats a finançar els estudiants, no els centres. Això obligaria a les universitats a especialitzar-se en determinats estudis, oferint així un servei millor i al mateix temps permetent que l'Estat inverteixi en aquells que realment ho necessiten mitjançant les beques.

Les places doncs, s'han de reduir en aquelles llicenciatures i diplomatures que tenen una oferta de treballadors massa elevada un cop entrats al mercat laboral, impedint així la seva integració. En aquests casos caldria uns estudis on només s'hi pugui accedir demostrant uns mèrits elevats i enviant-los a centres altament especialitzats on primi l'excel•lència. Així resultarien més rendibles i produirien resultats millors.

Tot això no té absolutament res a veure amb mercantilització de la universitat o un complot de la Coca Cola per dominar el món. Organitzar-ho així és profundament equitatiu. Si la universitat no s'orienta cap a les sortides laborals ja em direu què en fem de tots els grups d'aturats que ja han començat a sorgir. Això suposa dos mals: en primer lloc finançar uns estudis poc eficients (malbaratar recursos públics que paguem tots) i posteriorment pagar subsidis d'atur. Espanya és un dels països amb més graduats universitaris en situació d'atur o treballant de cambrers, així que alguna cosa s'esta fent malament.

Estratègia política i remodelació de govern

2009-04-07T17:43:00.007+02:00

Una de les afirmacions més importants en Programació Neurolingüística és que "el mapa no és la realitat", per molt que sovint el nostre mapa personal de la realitat acabi convertint-se en la realitat mateixa. La política no escapa a aquesta interpretació de la realitat que fem cadascun de nosaltres de forma individual, basant-nos en premisses i prejudicis, mitjançant les nostres ulleres ideològiques. Aquests dies s'ha produït una noticia que ha permès veure com actua el component psicològic esmentat: la remodelació del govern Zapatero.

Parlar de "parálisis de gobierno" o "crisis de gobierno" és exagerat. Resulta un adjectiu més dramàtic del que realment resulta ser a la realitat un canvi així. Una renovació al govern evidencia una voluntat de canvi de polítiques, el que resulta positiu desprès de veure un executiu més aviat mandrós a l'hora d'implementar solucions. Ara bé, no esta tan clar que es tracti d'una renovació amb totes les lletres. La incorporació de Chaves -president autonòmic governant des de gairebé la prehistòria- i de Blanco -pes pesat del PSOE- no acaba d'encaixar amb el que jo entenc per la paraula "renovació". Sona més a estratègia política.

Fent una mica de política-ficció -i sent profundament optimista- podria tractar d'imaginar per quina raó Zapatero decideix moure fitxa d'aquesta forma. Espero i desitjo que es tracti d'una maniobra per emprendre una sèrie de reformes estructurals que poden ser difícils de pair però necessàries per sortir de la situació actual. Potser Zapatero ha reunit el coratge suficient. Incloent als pesos pesats del partit en aquestes reformes està donant diferents senyals: (1) Tranquil·litza al partit i als votants, demostrant que tot l'entramat del PSOE recolza l'executiu i (2) tranquil·litza als sindicats, fent-los veure que les reformes poden ser dures però són reformes des de l'esquerra.

I més val que l’executiu espavili o l'oposició farà la seva feina. Rajoy té per davant una autopista cap a la Moncloa. Més enllà dels escàndols que apareixen sobre el PP cada cert temps, la situació per al líder popular no podia ser millor. En primer lloc, desapareix en Losantos, amb pataleta inclosa. Per al sector més dur de la caverna és una pèrdua molt important. D’altra banda Garzón no deixa respirar ni a Camps ni a Aguirre, el que resta forces a la branca liberal del partit. L’estratègia dels populars doncs, si són mínimament espavilats, deixarà de ser centrar-se en eliminar el seu propi líder. A partir d’ara l’objectiu hauria de ser acabar amb sorolls distorsionadors interns i passar a llençar-se al coll del govern aprofitant els seus canvis de ministres i la crisi econòmica.

Bolonya. Si. Bolonya. No. (II)

2009-04-06T18:21:00.004+02:00

L'altre dia proposava dues preguntes. En primer lloc si la reforma universitària d'Espanya és el procés d'aplicació de la Declaració de Bolonya o és una altra cosa. La segona pregunta era si la reforma és realment el que necessita l'actual sistema universitari. Avui toca aportar la meva opinió a la segona.

Premissa bàsica: el sistema d'estudis, com tota política pública, ha de combinar eficàcia i equitat. A més, l'educació és el pilar bàsic per al creixement de l'economia i per millorar la vida dels ciutadans d'un país, d'aquí la necessitat de posar-se a fer reformes. Pel que fa al cas d'Espanya els problemes universitaris són diversos i admeto que molts dels que exposaré estan basats en la meva pròpia experiència, el que li resta rigor científic a l'article. Però resumint podríem dir que els grans mals són: la inadaptació dels plans d'estudis amb altres universitats (especialment estrangeres), una desconnexió entre la universitat i el món laboral, un malbaratament de recursos públics (què fa filologia basca o hebrea a la UB? d'això ja en parlaré al proper article), la mediocritat d'una part del professorat, el corporativisme del PAS i la mala interpretació que es fa de l'autonomia universitària.

Aquest darrer problema, el de la mala interpretació de l'autonomia, és que es creu que la universitat ha de ser gestionada pels seus interessats. I per determinada gent els seus interessats, suposadament, són el personal docent, el PAS i els estudiants. S'equivoquen. Els interessats, és a dir els que n'haurien de ser gestors, són els contribuents, és la societat. La universitat és actualment un ens endogàmic que no permet cap ingerència externa i la separa de la vida real. I la societat sovint té necessitats diferents a les d'un estudiant.

Les universitats doncs, han d'abandonar el sistema corporativista actual on els diners es dediquen a tasques amb utilitat dubtosa i on el personal es passa el dia "esmorzant". Tot estudiant de polítiques que hagi tractat d'anar a la secretaria dels seus estudis a fer un tràmit sabreu de qui parlo. La forma d'aconseguir incentius per a fer les coses bé és limitant el finançament a determinats resultats, el que faria desaparèixer les universitats menys eficients. Es podria fer de dues formes:

(I) En primer lloc caldria finançar alumnes i no pas centres. El finançament actual universitari és profundament regressiu. És ridícul que matricular-se a la universitat sigui pràcticament gratuït per a gent que es pot permetre pagar perfectament una matrícula més cara. Conec gent escandalosament adinerada que paga 600 euros de matrícula. Les universitats haurien de competir de la mateixa forma que una empresa privada, però els estudiants rebrien beques, ajuts o crèdits en funció del nivell de renda i dels seus resultats.

(II) Lligar el finançament als resultats de la universitat. Podria fer-se establint una sèrie d'indicadors, com ara la inserció laboral dels seus estudiants o els estudiants matriculats.

Evidentment el que proposo entra en conflicte amb determinats estudis o més ben dit, amb la forma d'organitzar-los. Què passa amb aquelles llicenciatures o diplomatures que no es caracteritzen especialment per la seva oferta laboral? Certament hi ha determinats estudis on el que prima és el desenvolupament intel·lectual més que no pas les sortides professionals. La universitat ha de garantir certa part de diners per destinar-los a estudis sense cap utilitat aparent, encara que resultin deficitaris però no pot mantenir-hi tantes places com ara. El contrari és malbaratament de recursos públics. En aquest sentit: cal reduir la oferta d'aquests estudis per estalviar despeses i controlar extremadament la investigació en determinats camps. Parlo d'aquelles carreres que: (1) no omplen les places que ofereixen i (2) la inserció laboral dels estudiants és més aviat escassa.

El coneixement funciona molt millor organitzat en economies d'escala, n'hi ha prou amb un parell de centres que aglutinin l'excel•lència en aquests camps, no fa pas falta una facultat de matemàtiques pures o física nuclear a cada ciutat, ni que Barcelona tingui 3 facultats de filosofia. És millor tenir 4 llicenciats brillants que un exèrcit de llicenciats en atur.

Bolonya. Si. Bolonya. No. (I)

2009-04-03T16:04:00.004+02:00

Ja sé que arribo una mica tard per escriure sobre Bolonya, però no podia acabar-me de posicionar. De fet, encara no puc fer-ho. La única cosa que tinc clara, desprès de llegir i llegir sobre la implementació de la Declaració de Bolonya, és que el govern espanyol està aprofitant per colar-nos un gol. A més, els mitjans de comunicació i especialment els sindicats d'estudiants, encara que pugui semblar contradictori, són els que més ho afavoreixen no denunciant aquesta mala aplicació i centrant-se en aspectes massa generals.

La universitat necessita una reforma urgent, això ho tenim tots clar. Ara bé, la reforma espanyola és realment el procés de Bolonya? I per altra banda, quina és la reforma que realment necessita?

A la primera pregunta m'atreveixo a dir que no. La Declaració de Bolonya no és el que s'està aplicant a Espanya. Bolonya només és una excusa per dur a terme una reforma estranya a les universitats espanyoles. El que en un principi hauria de ser l'adaptació dels estudis als crèdits ECTS, aplicació d'una nova metodologia i el suplement europeu al títol s'ha transformat en un experiment sense gaire sentit. Actualment Espanya té un sistema d'estudis de 3+2 anys -no així la Pompeu Fabra-. Resultaria doncs, summament fàcil adaptar-ho a l'espai europeu: 3 anys de bachelor i 2 de màster, l'equivalent als 3 anys del primer cicle i als 2 del segon cicle. Això milloraria la mobilitat d'estudiants ja que teòricament Europa s'haurà adaptat al 3+2 un cop aplicada la Declaració de Bolonya i tots funcionaríem igual. Però Spain is different.

Aquí el govern ha decidit que es farà servir un sistema de 4+2. Les diplomatures passarien a durar un any més i les llicenciatures es quedarien igual. Els 2 anys extres són els corresponents al màster. Això vol dir que els diplomats podran accedir als màsters -el que significa una important font d'ingressos per a la universitat- però els llicenciats amb el sistema antic veuran reduït el valor dels seus títols que, enlloc de ser grau+màster, passaran a ser senzillament de grau. En aquest sentit, l'aplicació espanyola és un pas enrera. A més, perdríem un dels aspectes més importants de l'adaptació al sistema europeu: la mobilitat.

Resumint, el govern espanyol intenta, essencialment, el següent: (1) reduir els costos dels estudis convertint-los a graus (reduir una llicenciatura de 5 a 4 anys és estalviar molts diners; reconvertir una diplomatura a un grau també és barat, només cal convertir el curs extra en un any de pràctiques) i (2) augmentar la recaptació de les universitats permetent l'accés dels diplomats als màsters i obligant als llicenciats amb l'antic sistema a cursar-los també. La queixa doncs, no és tant contra Bolonya, que només determina algunes directrius generals, si no contra l'aplicació que se n'està fent a l'Estat espanyol.

En Pau fa alguns apunts interessants i el Pati Descobert també hi té alguna cosa a dir, especialment sobre els anti-anti-Bolonya. Jo mentre vaig preparant una segona part de l'article amb les meves propostes per a reformar la universitat.

Vicenç Navarro a TV3

2009-04-02T13:17:00.001+02:00

Actualment la crisi econòmica està escampant la por i la desesperació pertot arreu. Ens en parla Vicenç Navarro, catedràtic d'Economia Aplicada i de Ciències Polítiques i Socials i actualment professor a la Johns Hopkins University de Baltimore. Video extret del programa Sense Ficció de TV3.