En primer lloc he de dir que estic content per la seva nominació. És cert que haguès preferit en John Edwards com a presidenciable, però el fet que un afroamericà es presenti als EUA em crida molt l'atenció i me'l fa sentir proper, més planer. Per altra banda tenim a la histèrica de la Clinton. I dic histèrica perquè en té tota la pinta, no perquè jo sapiga res que no sabeu o hagi protagonitzat algún escàndol relacionat amb el seu temperament nerviós. No em va agradar que no es retirès a temps i continuès devilitant la imatge del Partit Demòcrata durant tota la campanya. Els seus atacs personals cap a Obama no han fet més que sembrar una llavor que potser passarà factura al partit. I que a hores d'ara encara no hagi reconegut la seva derrota també és d'escàndol. Aquesta dona té un ego que no s'acaba mai.
Tornant al tema d'Obama, si finalment és ell qui guanya les eleccions els canvis no només seran a nivell estatal, sinó que significarà un canvi a les relacions internacionals. Quan Barack diu que els americans no han de tenir por a parlar amb l'Iran està fent allò que la majoria del poble americà proposa. Asseure's a una taula i parlar és gratis, així que per intentar-ho que no quedi. Obama pot suposar un canvi per a moltes zones del món: les relacions amb l'Iràn i l'Orient Mitjà, el conflicte palestino-israelià, les relacions tenses amb Europa, l'embargament cubà, el respecte al Dret Internacional, un apropament a la ONU... en definitiva, una nova forma de fer política deixant de banda la crispació que ha vingut sent la tònica nordamericana fins ara. Si qui guanya és el candidat republicà... "que Dios nos pille confesados".
Entrades
3 comentaris:
Iee!! Bé nano, les veus d’ultratomba que incitaven a la meva participació en aquest blog han resultat efectives i crec que potejar el blog avui publica tés obligació.
No hi ha cap dubte que si Obama arriba a la casa Blanca, avant posant-se a “Mr.Potato” haurà de fer front a un dels panorames més desoladors als quals el país mai hagi hagut de fer front. La gestió econòmica de l’administració Bush ha aconseguit eliminar el superàvit del que el país gaudia al 2001 i deixar-lo en una recessió econòmica que es farà notar, sobretot en les properes generacions. Una situació econòmica gairebé similar a la de la Gran Depressió dels anys 30. I és en aquesta situació on Obama hauria de planificar l’estratègia econòmica en la base del que va ser el New Deal de Roosevelt: Cal establir un seguit de programes econòmics que passen per la reforma del sistema fiscal estadounidenc, el qual va ser objecte de diverses modificacions per part de l’Administració Bush que, més concretament, va establir una retallada brutal dels impostos per a les classes més riques de la societat estadounidenc; reforma del sistema d’assistència sanitària, tot i que el programa d’Obama no preveu cap mesura massa alentidora en aquest àmbit en concret i es quelcom que urgeix al país ja que hi ha més de 50 milions de persones sense assegurança mèdica; i cal també una contundent desvinculació del poder dels lobbies i de les pressions per part de la corporació empresarial, entre moltes altres mesures que, en definitiva passen per una potenciació del paper del govern federal a fi i efecte de poder sufragar el malestar del país i, sobretot, el malestar del ciutadà mitjà estadounidenc, al qual, massa sovint obliden o ignoren la major part dels debats i guerres de xifres i de marcadors econòmics.
Bueno nano, em quedo amb gabes de més, però crec que ja es suficient per avui. Apali, s’espera amb candaletes la crítica a petardas! (A petició expressa del Guillem)
Molt bon dia i bona hora Chuck Norris. Em quedo amb algunes de les cosetes que has dit:
- Necessitat d'abordar un nou New Deal. Potser fer-ho de forma dissimulada no sigui que l'establishment s'enfadi.
- Desvinculació dels lobbies i grups empresarials. M'agradaria que realment fos així, però ho veig molt complicat. És un tema inherent al sistema americà mentre continui amb una financiació privada de la política.
Tot i que sempre hi ha l'esperança de que una cosa sigui la campanya, molt més calmada, i una altra sigui el mandat d'Obama, amb una possible radicalització de les polítiques. Déu m'escolti.
Doncs com ben bé a dit l'estimable paisà (recordar que chuck norris és, com nosaltres, de Funkystan)procedirem a la críica diària de petardas: Avui bastant fluixet ja que han sortit poques asiàtiques buenorras que són les que animen el cutarro i tenen el veritable recolzament popular. Una llàstima.
Pel que fa a Obama... (aquest no mola perquè no és camarada de país) em sap greu però únicament canviarà les etiquetes i la imatge internacional dels EUA ja que qui mana al país són els jueus i les seves megaempreses. El poder econòmic es massa gran perquè vingui un barriobajero i ho vulgui fer canvis importants en el país, recordem també que amb prou feines podriem catalogar a Obama de reformista.
Visca el Funky!!!
Publica un comentari a l'entrada