Amb el menjar no s'hi juga

Ahir assistia a una conferència titulada "Estalvi energètic i sobirania alimentària" on em va cridar l'atenció el parlament d'en Gustavo Duch, ex-director de Veterinaris Sense Fronteres i expert en alimentació i sobirania alimentària. Ens va recordar la crisi que patia el món sencer el primer semestre del 2008 i sobre la que ja vaig escriure. De fet, la situació no ha variat gaire segons l'informe que va publicar la FAO aquest passat febrer. Els analistes establien unes causes bàsiques que ja vaig exposar en el seu moment: augment de la demanda d'algunes economies emergents, producció de biocombustibles, pujada del preu del petroli o una mala collita. Certament són arguments que expliquen la situació alimentària mundial, però no totalment. L'especulació i el model econòmic també hi té a veure.

Pel que fa a l'argument de l'augment de la demanda d'algunes economies emergents -bàsicament la India i la Xina- la FAO ha començat a dubtar sobre la seva validesa. La FAO sosté que la producció d'aliments a l'any 2007 va tenir un augment del 4% en relació al 2006 i que el món té suficients aliments per abastir tots els seus habitants. En realitat, la taxa d'aliments per càpita no deixa d'augmentar:

Bona part de les causes doncs, tenen a veure amb el model agrícola de l'agroempresa monoexportadora així com amb l'ús intensiu i extensiu del terreny. Es tracta de grans corporacions aliades de fons d'inversió que realitzen una inversió especulativa en futurs alimentàris. A més, els governs dels països exportadors miren cap a una altra banda per no respondre a una pregunta: qui té prioritat pel que fa a les polítiques alimentàries? Aquell ciutadà que ha de satisfer les seves necessitats alimentàries o aquell que ha d'augmentar el seu benefici econòmic gràcies als aliments?

La mostra més vergonyosa del que us parlo la trobem a la web d'un d'aquests fons d'inversió anomenat DWS Investments. Es tracta d'un fons propietat de Deutsche Bank que basa la seva publicitat en la rendibilitat que suposa el descens del terreny cultibable mundial i l'augment en 80 milions anuals de la població. El que vol dir: menys oferta + més demanda = preus més alts. Ja s'ha de tenir poca ètica i moral per fer negoci amb un problema tant greu.

L'evolució humana

Cliqueu a la imatge per veure-la en gran!

Entrevista al Dr. Navarro, director del Màster en Polítiques Públiques i Socials

Les caixes d'estalvis es mouen

Les caixes d'estalvi sempre han estat unes entitats que han gaudit d'una mirada amable per part meva. Suposo que també ha estat per formar part de la més eficient de totes: La Caixa. La idea de la seva existència a més, sempre m'ha semblat bona: entitats financeres públiques sense ànim de lucre que a més d'oferir els serveis normals té una vessant social. Però que no s'espantin els amics liberals. Que siguin públiques no vol dir que siguin dirigides pel poder polític de torn, al contrari, són una bona mostra com amb una regulació efectiva l'ens públic és d'allò més eficient.

Aquesta regulació però, és competència autonòmica pel que l'anterior paràgraf només pot ser aplicable a Catalunya i -aquí m'aventuro a donar opinió sobre temes que desconec- Madrid o Euskadi. Es tracta d'un experiment legislatiu sense precedents: cadascuna de les comunitats autònomes ha parit un sistema financer propi amb més o menys èxit segons l'habilitat dels polítics de torn. N'hi ha que han creat un bon sistema (Catalunya), altres un mal sistema (Castella la Manxa) i altres que han dissenyat una cosa estranya barreja entre patronat i sistema públic que no fa més que portar problemes (Madrid).

Sobre la salut de les caixes ja n'havia parlat, com a mínim de la de Caixa Catalunya. I el tema de la salut de les caixes d'estalvi és de vital importància: controlen el 50% del crèdit d'Espanya. De fet, fins no fa gaire, la Caixa era la tercera entitat financera del país i Caja Madrid la quarta. A més, gestionen més de la meitat dels recursos captats entre empreses i particulars liderant l'activitat del sistema financer espanyol si sumem l'activitat de les 45 caixes. Els diners que maneguen doncs, són molts.

Per sort, i regulat per llei, estan obligades a destinar part dels seus beneficis a Obra Social el que finalment marca la diferència amb els bancs. El destí d'aquests diners és bàsicament: assistència social i sanitària, cultura i lleure, educació i investigació, patrimoni artístic i natural. Estem parlant doncs, de centres de dependència per ancians, de centres de dia, centres d'assistència mèdica, programes de formació, programes anti-exclusió de població en risc, restauració de patrimoni, conservació del medi, cultura, art... i tot això finançat amb prop del 50% dels seus beneficis. Per contra, els bancs hi destinen el 3%.

Una altra de les activitats més importants -i menys conegudes- és la dels Monts de Pietat. Es tracta de concedir préstecs a un tipus d'interès per sota del de mercat per permetre l'accés al crèdit de la població amb risc d'exclusió financera.

Veurem com acaba la reestructuració de les caixes -les fusions són bones- i el tema de la invasió de competències.

La tupinada a l'Iran II

La tupinada a l'Iran

He de reconèixer que no acabo de dominar gaire -per no dir gens ni mica- el tema d'Iran. El poc que conec d'aquest país és el que he après llegint un còmic que em va regalar la ex-nòvia: Persèpolis. Tot i així, porto uns dies rebuscant per internet i diferents mitjans de comunicació què passa i com funciona aquest Estat. A tot arreu es respirava l'esperança de que Musavi fos el guanyador dels comicis esperant que s'obrís un procés diplomàtic esperançador. Finalment no ha estat així i sembla ser que ha estat per que algú ha fet trampa.

Tot el món esperava que Teheran girés en el mateix sentit de l'oferta que Obama va proclamar a El Caire. Si així haguès estat deixariem de banda l'etapa de hard power caracteritzada per la relació entre Bush i Ahmadinejad a la de soft power entre Musavi i Obama. Ara bé, que les relacions fossin més bones no vol dir que Iran passés a ser un aliat.

Per començar, Iran no és pas cap democràcia. No s'hi presenta qui vol, si no qui té el vist i plau de la teocràcia, el Consell de Guardians, que és qui realment governa el país. Ara bé, desprès de les manifestacions i disturbis que hem vist... estem assistint al naixement d'una nova revolució?

De la mateixa forma que es va derrocar al Sah ara es pot derrocar als aiatol·làs. I la veritat no m'estranyaria que així fos. Una farsa de democràcia és incapaç de fer una tupinada convincent, la gent s'enfada, la repressió comença a posar morts sobre la taula, la gent s'enfada encara més... i així fins que la cosa esclata: o guerra civil o revolució.

En record d'un gran home

Saviesa i acció

Lectura de les eleccions europees II

En Joan Coscubiela va publicar fa uns dies al seu bloc una lectura realment interessant sobre les eleccions europees. Molt recomanable. L'article aquí: Amb aquesta abstenció no hi ha transformació social possible.

Lectura de les eleccions europees

No puc negar que estic decebut. En realitat acostumo a decebre’m bastant cada cop que hi ha eleccions –és igual si són locals, autonòmiques, estatals o europees-, el resultat sempre és decebedor. No entenc –o sí i em frustra que sigui així- el mecanisme intel·lectual que fan servir els votants per decidir el seu vot. Així que intentaré no ser gaire pessimista pel que fa a la lectura dels resultats.

La principal evidència d’aquestes eleccions és que el PSOE s’ha deixat perdre les eleccions. Les ha deixat perdre no per una gran campanya del PP –que ha estat nefasta centrant-se en temes que res tenien a veure amb les competències legislatives d’Europa i el partit en mig d’escàndols de corrupció- si no per la seva falta d’actuació. És cert que ha fet algunes reformes ben encaminades, però ni moltíssim menys el PSOE s’ha enfrontat a la crisi de cara i amb valentia. De totes formes, no sé fins a quin punt aquestes eleccions són significatives. Es tracta d’unes eleccions per a obsessos de la política, no per al gruix de la població.

Sobre els resultats a Europa. Resulta tristíssim que una institució TAN important com és el Parlament Europeu sigui ignorada d’aquesta forma. Té un poder grandíssim per legislar sobre la vida dels ciutadans de la Unió, afectant a gairebé tots els temes de la vida diaria. A més, es comet l’error de votar en clau geogràfica quan en realitat els partits a Europa es comporten com el que són, partits polítics europeus. No espereu que si una directiva va contra els interessos d’Espanya els socialistes o populars espanyols hi votin en contra. Mayor Oreja no defensarà millor els interessos d’Espanya que qualsevol altre. El vot havia de ser en clau de partit europeu, no espanyol, i fixant-se en les polítiques que aquests proposaven com a bloc.

Ja veurem com funciona a partir d’ara la legislació a Europa, però molt em temo que temes de reforma urgent degut a la crisi no seran regulats com cal. Realment costava tant dedicar 10 minuts a acostar-se al col·legi electoral? Resultava un suplici tant gran arribar 10 minuts més tard a la platja? Així ens va.

Aznar és més independentista que Puigcercós

Sempre que discutim sobre el tema Catalunya – Espanya amb en Pau topem amb el mateix: jo defenso la idea de que com més radical és el govern de Madrid millor per a la independència de Catalunya; ell, el contrari. Soc partidari del “com pitjor, millor”. De fet, no només em baso en apreciacions subjectives, com ara que un govern de dretes a Espanya suposa un ofegament a Catalunya que posteriorment desemboca en una major autonomia un cop aquest govern passa a ser d’un altre color per tal de calmar els ànims. També hi ha dades científiques al respecte.

Ara per ara, el govern més de dretes que ha existit a Espanya és el del senyor Aznar, sobretot la segona legislatura. Per aquells temps sobre la taula política hi havia temes com el Plan Hidrológico Nacional, la Guerra d’Iraq o insults cap a Catalunya cada dos dies, especialment durant la convivència del tripartit amb Aznar l’etapa 2003-2004. Curiosament –bé, tampoc tant, ja que és el que sempre he defensat- com més espanyolista és el govern a Espanya més catalanista és el govern a Catalunya.

L’Institut de Ciències Polítiques i Socials, associat a la Universitat Autònoma de Barcelona i a la Diputació de Barcelona, realitza periòdicament sondejos sobre diversos temes, entre els que s’inclou la opinió sobre la independència de Catalunya. Aquests són els resultats de 1991 a 2007 pel que fa a la independència:

La opinió es manté relativament constant al llarg dels anys, excepte quan les relacions entre Espanya i Catalunya es tensen extremadament amb la segona etapa Aznar (de 2001 a 2004).

Aquí ho podem veure més gràficament:


Veiem com a l’any 2003 hi ha un pic on les persones a favor i en contra de la independència de Catalunya s’igualen a un 43%. Per acabar d’afegir dades a l’article penjo també un un mapa sobre la Catalunya secessionista/unionista a l’any 2001:

El color blau és la zona on els secessionistes són majoria absoluta. La groga és zona unionista però on els indecisos poden canviar d'opinió. La vermella majoria absoluta d'unionistes i la taronja una barreja entre unionistes i indecisos.

És a dir, no se m’acudeix un escenari polític millor que Esperanza Aguirre governant Espanya amb Mayor Oreja de Vicepresident i Acebes de Ministre d’Interior. En un parell de legislatures tenim Estat propi.