L'impost de successions

Video on s'explica clarament per quina raó no hem d'eliminar l'impost de successions.

Què fer amb les pensions: estructura bàsica de les reformes

Donat que ni la meva mare ni la meva germana han entès la meva proposta a l'apartat (2) de l'entrada anterior sobre les pensions de jubilació he decidit fer-ho de forma esquemàtica i senzilla. Sense tanta paraula. No és culpa seva, és culpa meva que no em sé explicar com cal. Evidentment es tracta d'un model, absolutament imperfecte (em deixo moltes variables pel camí), però crec que prou il·lustrador de com haurien d'anar les reformes.


PROBLEMA 1:

Argument liberal:

- El PIB del 2007, del que partim, és el 100%.
- L'any 2007 gastem el 8% del PIB en pensions
- Si restem el 8% dedicat a les pensions del PIB obtenim el 92% del PIB, que és el que ens resta per invertir en altres activitats (prestacions d'atur, llei de dependència, inversió en educació, sanitat...)
- Segons les previsions a l'any 2060 la despesa en pensions serà del 15% del PIB.
- Si restem el 15% dedicat a les pensions del PIB obtenim el 85%
- El 85% del PIB és insuficient per fer-se càrrec de la resta de prestacions de l'Estat del benestar. Crisi del sistema i es produeix una revolució anarquista o una dictadura.

Rèplica:

- Actualment gastem el 8% del PIB en pensions
- Si restem el 8% dedicat a les pensions del PIB obtenim el 92% del PIB, que és el que ens resta per invertir en altres activitats (prestacions d'atur, llei de dependència, inversió en educació, sanitat...)
- Segons les previsions a l'any 2060 la despesa en pensions serà del 15% del PIB.
- Per diverses raons (millora del nivell educatiu, millores tecnològiques, nous models de producció, especialització en àrees d'alt valor afegit...) el PIB haurà augmentat. La meva proposta era a un 1'5% anual.
- Hi ha un PIB més gran, al 2060 serà de 225 (2'25 cops més gran que al 2007 si es manté un creixement de 1'5% anual) això vol dir que hi ha més diners (més pastís) a repartir entre tots els ciutadans.
- Tornem a la previsió d'una despesa del 15%. El 15% de 225 és 33'75.
- Si restem el 33% dedicat a les pensions del PIB obtenim el 192%
- El 192% del PIB és suficient per fer-se càrrec de la resta de prestacions de l'Estat del benestar

PROBLEMA 2.1:

Argument liberal:

- Any 2007. Tenim 10 ciutadans a un país imaginari (2 estudiants, 3 treballant, 2 aturats i 3 pensionistes).
- Any 2060. Tenim els 10 ciutadans anteriors, aquest cop però, es distribueixen així: 2 estudiants, 2 treballant i 5 pensionistes. (Els 3 pensionistes han mort, ha aparegut una nova generació de 2 ciutadans, els 3 treballadors i els 2 aturats han passat a ser pensionistes)
- Els 2 ciutadans que treballen no poden fer-se càrrec dels 5 pensionistes. Crisi del sistema i desapareix l'Estat. La gent retorna a les coves i es transformen en caçadors-recol·lectors.

Rèplica:

- Any 2007. Tenim 10 ciutadans a un país imaginari (2 estudiants, 3 treballant, 2 aturats i 3 pensionistes).
- Any 2010. Duem a terme una reforma laboral (acabant amb les rigideses del mercat laboral i enfocant-lo a la creació de béns d'alt valor afegit). Disminueix l'atur.
- Any 2030. Tenim els 10 ciutadans anterior, distribuits així: 2 estudiants, 4 treballant, 1 aturat i 3 pensionistes). Per tant, tenim més gent cotitzant que augmenta el superàvit de la Seguretat Social.
- Any 2060. Tenim els 10 ciutadans anteriors, aquest cop però, es distribueixen així: 2 estudiants, 2 treballant i 5 pensionistes. (Els 3 pensionistes han mort, ha aparegut una nova generació de 2 ciutadans, els 3 treballadors i els 2 aturats han passat a ser pensionistes)
- La Seguretat Social pot fer front a les pensions ja que degut a les reformes del 2010 tenim molts més cotitzants, el que fa augmentar la bossa de reserva.
- Any 2080. La generació del baby boom mor. L'estructura demogràfica passa a ser: 2 estudiants, 2 treballant, 2 pensionistes. No hi ha problema amb el manteniment dels pensionistes ja que, com he explicat en el PROBLEMA 1, la productivitat ha augmentat. Cadascún dels treballadors a l'any 2080 produeix el triple que un treballador de l'any 2007. No és ciència ficció, fixeu-vos en la productivitat d'algú del 1910 i la productivitat actual.

PROBLEMA 2.2:

Argument liberal:

- Any 2007. Tenim 10 ciutadans a un país imaginari (2 estudiants, 3 treballant, 2 aturats i 3 pensionistes).
- Any 2060. Tenim els 10 ciutadans anteriors, aquest cop però, es distribueixen així: 2 estudiants, 2 treballant i 5 pensionistes. (Els 3 pensionistes han mort, ha aparegut una nova generació de 2 ciutadans, els 3 treballadors i els 2 aturats han passat a ser pensionistes)
- Els 2 ciutadans que treballen no poden fer-se càrrec dels 5 pensionistes. Crisi del sistema i ens ataquen els alienígenes que, finalment, ens governen com als nostres nous amos intergalàctics.

Rèplica:

- Any 2007. Tenim 10 ciutadans a un país imaginari (2 estudiants, 3 treballant, 2 aturats i 3 pensionistes).
- Any 2010. L'Estat del benestar comença a dur a terme polítiques d'ajut a les famílies (creació de llars d'infants públiques, etc.)
- Any 2030. Tenim els 10 ciutadans anterior, amb la diferència que hi afegim 2 més degut a l'augment de la natalitat. Els distribuim així: 4 estudiants, 3 treballant, 2 aturat i 3 pensionistes).
- Any 2060. Tenim els 10 ciutadans anteriors, aquest cop però, es distribueixen així: 4 estudiants, 4 treballant i 5 pensionistes. (Els 3 pensionistes han mort, ha aparegut una nova generació de 4 ciutadans, els 3 treballadors i els 2 aturats han passat a ser pensionistes)
- La Seguretat Social pot fer front a les pensions ja que degut a les polítiques del 2010 tenim més cotitzants, el que fa augmentar el nombre de cotitzacions del moment (no confondre amb la reserva).

PROBLEMA 2.3:

Argument liberal:

- Any 2007. Tenim 10 ciutadans a un país imaginari (2 estudiants, 3 treballant, 2 aturats i 3 pensionistes).
- Any 2060. Tenim els 10 ciutadans anteriors, aquest cop però, es distribueixen així: 2 estudiants, 2 treballant i 5 pensionistes. (Els 3 pensionistes han mort, ha aparegut una nova generació de 2 ciutadans, els 3 treballadors i els 2 aturats han passat a ser pensionistes)
- Els 2 ciutadans que treballen no poden fer-se càrrec dels 5 pensionistes. Crisi del sistema i apareix Godzilla que destrueix el món.

Rèplica:

- Any 2007. Tenim 10 ciutadans a un país imaginari (2 estudiants, 3 treballant, 2 aturats i 3 pensionistes).
- Any 2010. L'Estat duu a terme una reforma encaminada a lluitar contra l'evasió fiscal. Es declara la república i la laicitat de l'Estat (es retiren els milions d'euros destinats a la monarquia i a l'Esglèsia). Es crea l'exèrcit de la UE i es redueix la despesa militar. S'augmenta la presió impositiva sobre les grans rendes del capital, els beneficis bancaris i s'estableix un impost als mercats de capital per evitar les especulacions a curt plaç. L'Estat disposa de més ingressos.
- Any 2060. Tenim els 10 ciutadans anteriors, aquest cop però, es distribueixen així: 2 estudiants, 2 treballant i 5 pensionistes. (Els 3 pensionistes han mort, ha aparegut una nova generació de 2 ciutadans, els 3 treballadors i els 2 aturats han passat a ser pensionistes)
- Els 2 ciutadans que treballen no poden fer-se càrrec dels 5 pensionistes.
- L'Estat injecta els diners extra dels que disposa a la Seguretat Social.
- Any 2080. La generació del baby boom mor. L'estructura demogràfica passa a ser: 2 estudiants, 2 treballant, 2 pensionistes. No hi ha problema amb el manteniment dels pensionistes ja que, com he explicat en el PROBLEMA 1, la productivitat ha augmentat. Cadascún dels treballadors a l'any 2080 produeix el triple que un treballador de l'any 2007.



Un cop discutides totes les reformes una per una, és evident que no totes tindran un èxit del 100% ja que intervenen moltes més variables de les que jo he escollit. Ara bé, si totes les reformes es convinen la possibilitat d'èxit s'acostarà molt més al 100% ja que, el que no solucioni una política ho solucionarà una altra.

A favor o en contra de jubilar-se als 67 anys?

Aquest article va dedicat a la meva germana, que avui mateix tot sopant m'ha defensat augmentar la jubilació als 67 anys. Els seus arguments eren bàsicament els que apareixien a un article del diari Expansión però que també he pogut llegir a molts altres mitjans, així que anem punt per punt veient de què es tracta.

La viabilitat de les pensions públiques està en joc? No ho tinc gens clar, de fet m'inclino més a pensar que no és així. M'explico. És evident que hi ha un envelliment demogràfic per una qüestió de nombre de futurs ancians provinents de la generació del baby boom. Això farà que tinguem molts més pensionistes a qui dotar d'una pensió. Donat que assumim que no apareixerà un altre baby boom que ens tregui les castanyes del foc, tenim diferents opcions per solucionar el problema: (1) augmentar les contribucions a la Seguretat Social, és a dir, augmentar els impostos, (2) augmentar la productivitat dels treballadors en actiu, (3) augmentar el nombre de treballadors en actiu i disminuir-ne els inactius, fent pujar d'aquesta forma la recaptació via impositiva, (4) augmentar la fecunditat i (5) destinar noves figures impositives (o d'altres ja existents) a la Seguretat Social. Donat que no trobo econòmicament viable augmentar els impostos per raons d'eficiència, passo directament a parlar de les altres vies:

(2) Augmentar la productivitat dels treballadors en actiu. S'addueix sovint que a l'any 2060 no hi haurà recursos per als no pensionistes. Des de les institucions liberals s'adverteix que hi haurà manca de recursos per oferir prestacions públiques a aquelles persones no pensionistes (aturats, llars d'infants, sanitat, educació...), advertència que, d'altra banda, no recolzen les dades. Segons aquestes mateixes organitzacions, a l'any 2007 es gastava el 8% del PIB en pensions i, mitjançant prediccions d'aquestes organitzacions, a l'any 2060 es gastarà el 15% del PIB. Ens defensen doncs, que no es pot assumir una despesa del 15% del PIB ja que aquesta seria a costa dels no pensionistes. La raó per la que l'afirmació és falsa? Ignora la productivitat.

Posem que la productivitat creix a Espanya un 1'5% anual. Si aquest creixement es manté així fins a l'any 2060, el PIB serà 2'25 cops el de 2007 (el càlcul és senzill, agafar el PIB de l'any 2007 i anar-hi sumant 1'5% 53 cops). És a dir, si el PIB de l'any 2007 va ser de 100, a l'any 2060 serà de 225 (2'25 cops més), sempre corregint els càlculs amb el diferencial d'inflació. Si a l'any 2007 Espanya es va gastar un 8% en pensions, li restava un 92% per invertir en no pensionistes (100% - 8% = 92%). D'altra banda, segons les previsions més catastrofistes ens gastarem un 15% del PIB en pensions, això vol dir el 15% del PIB de l'any 2060, és a dir, calculant-ne l'equivalència un 33% (15% de 225). Si repetim l'operació anterior, veurem que 225% - 33% = 192%, per tant, ens quedarà una xifra equivalent al 192% del PIB de 2007 per invertir en no pensionistes. De fet, fa 50 anys Espanya es gastava el 3% del PIB en pensions i ara el 8%, sense que això representi menys recursos per als no pensionistes, ans al contrari, actualment els diners disponibles per a inversió pública en prestacions d'atur, sanitat o educació supera àmpliament els disponibles fa 50 anys. La raó és clara: la productivitat ha augmentat i ho continuarà fent si es prenen les mesures necessàries. Així doncs, no suposarà cap problema, ja que el pastís (el PIB) a repartir serà molt més gran, concretament més del doble de l'actual (2'25).

(3) Augmentar el nombre de treballadors en actiu i disminuir-ne els inactius. Aquí parlem bàsicament  de fer una reforma laboral i de la integració de les dones al mercat laboral, el que va profundament lligat amb l'argument número 4. Segons les dades de l'Observatorio Social de España, si l'estat espanyol tingués el mateix percentatge de dones treballant que Suècia hi hauria 2'6 milions més de treballadors.  Això són 2'6 milions de contribuents més a la Seguretat Social i no només això, si no que serien 2'6 milions amb una productivitat més elevada degut a tot el que heu pogut llegir al punt (1). Una de les solucions doncs, passa pels serveis d'ajuda a les famílies. En situacions on els ancians passen a ser persones dependents és la dona la que abandona el mercat laboral per fer-se càrrec dels familiars més desvalguts. Això és degut a un desenvolupament molt feble dels serveis domiciliaris, que a Espanya tan sols representen un 2%, a la UE-15 un 18% i a Suècia un 23%.

(4) Augmentar la fecunditat. Tots els estudis que es realitzen a Espanya apunten en una mateixa direcció: els fills desitjats per les famílies espanyoles com a mitja és de 2. Actualment la taxa de fecunditat és de 1'3 fills per dona. De raons n'hi ha moltes, bàsicament econòmiques i determinades pel poc desenvolupament de l'Estat del benestar a Espanya. Degut a la dualitat del mercat laboral espanyol, a una dona se li fa profundament complicat trobar una feina amb contracte indefinit que li permeti assolir la tranquil·litat necessària per formar una família. D'altra banda, un cop assolit el contracte indefinit, aquesta es veu obligada a deixar de treballar quan queda embaraçada ja que les alternatives de les que disposa (mainaderes, llars d'infants privades...) suposen una despesa massa gran com per poder ser assolida. Això impedeix compaginar feina i fecunditat. Els nens escolaritzats a llars d'infants públiques (de 0 a 2 anys) a Espanya és tan sols un 10%, la mitjana de la UE-15 és de 28% i en el cas de Suècia del 58% (Si voleu més informació sobre tota aquesta temàtica la podeu trobar al capítol " Tiempo para cuidar, tiempo para trabajar. Análisis del uso y la duración de la licencia parental en España" inclós dins de la publicació La situación social en España III, ed. Biblioteca Nueva, 2009). No cal que esmenti també la importància de la corresponsabilització de l'home en aquesta tasca. I per si això no fos poc, el problema de l'habitatge també juga un paper molt important a l'hora de determinar la seguretat necessària per crear una nova família.

(5) Nous impostos o redirigir-ne altres ja existents. Al cap em venen un bon munt de diners que farien molta més feina a la Seguretat Social. Podria començar a parlar dels diners públics destinats a l'Esglèsia, a mantenir la monarquia o l'adquisició de nou material militar. En cap dels tres casos té gaire sentit continuar invertint milions i milions d'euros per raons obvies. També podriem parlar en aquest punt de la lluita contra l'evasió fiscal (un problema molt greu a Espanya), la falta d'imposició a les rendes més altes o establir nous impostos com ara, així a primer cop d'ull, gravar els beneficis estratosfèrics dels grans bancs i caixes. A cap lloc està escrit que la Seguretat Social hagi de ser finançada exclusivament amb les cotitzacions dels treballadors, l'Estat també hi pot fer transferències sempre que vulgui.

Així doncs, no serà necessari l'augment de l'edat de jubilació sempre que: (1) fomentem l'augment de la productivitat invertint en la producció de béns d'alt valor afegit. Fa falta més creació de super-ordinadors o biotecnologia i menys construcció de xalets. (2) Reformem el mercat laboral per acabar amb la dualitat de contractes, flexibilitzant-lo tot el que faci falta sense descuidar el més mínim la protecció del treballador. I si, la flexiguretat és possible. (3) Fomentar la incorporació de la dona al mercat de treball alliberant-la de les càrregues familiars i de les persones dependents. En aquest sentit la llei de dependència és un bon pas endavant, si bé el seu finançament no s'ha dissenyat gens bé. (4) Fomentar la fecunditat aportant incentius a les parelles. Em refereixo a creació de llars d'infants públiques, educació pública de qualitat o polítiques d'habitatge (en propietat o lloguer) per afavorir l'emancipació. Si tinguéssim un govern valent, disposat a posar les dades sobre la taula i sense por al debat es durien a terme aquestes reformes i no faria falta augmentar l'edat de jubilació dels 65 als 67 anys. Malhauradament el PSOE no sembla tenir gaires intencions de fer el més mínim esforç.

T'he convençut Ana?

Despesa pública i polítiques socials a Espanya: Quin paper juguen a la situació actual?

Video de la conferència duta a terme pel professor Vicenç Navarro:

La corrupció no és culpa dels corruptes

No ens enganyem, l'altíssima corrupció a l'Estat espanyol no té res a veure amb factors culturals, històrics o geogràfics que determinin un comportament diferent al de la resta d'Europa. Però, si no és la cultura, el caràcter o el tarannà d'Espanya el que l'empeny a la corrupció... Quina n'és la causa? Doncs el disseny institucional i els incentius que aquest crea.

Imaginem-nos un mercat, un amb una economia molt bàsica basada en dos actors i dos factors que determinen llurs accions. Parlo de: (1) una oferta (els polítics), (2) una demanda (particulars que necessiten favors, normalment empresaris); i, d'altra banda, els factors que els influeixen: (3) un preu d'equilibri (en un principi marcat pel polític) i (4) un factor de risc (la possibilitat de que es destapi la trama de corrupció).

(1) Per part de l'oferta. Els polítics han de ser capaços d'oferir un bé que resulti atractiu. Si tenim un sistema burocràtic com l'espanyol, lent, el poder del polític augmenta, doncs el seu bé es fa més preuat. Suposant que l'adjudicació d'una obra o d'un permís triga al voltant d'un any en ser autoritzada, el polític tindrà una bona oferta de cara al constructor si li ofereix un "procés abreviat" que sigui, per exemple, d'un mes. Si, per contra, aquesta adjudicació es tramités legalment en un parell de mesos a l'empresari no li sortiria a compte arriscar-se a ser caçat per ficar-se en un "procés abreviat".

(2) Per part de la demanda. En un principi no hi ha cap problema amb el tema de la demanda, bàsicament perquè si l'Estat ha legislat sobre un tema vol dir que hi ha demanda i aquesta ha de ser regulada. I, com tots sabem, la fiebre del ladrillo a Espanya ha estat un dels temes amb més probabilitat de generar demanda i, per tant, corrupció per evitar la legislació.

(3) Sobre el preu. El preu normalment vindrà determinat pel polític, al cap i a la fi és ell mateix qui fa l'oferta o qui decideix si els regals rebuts mereixen o no mereixen que el demandant pugui accedir al "procés abreviat".

(4) Sobre el risc. El risc de la transacció ha de ser baix. En aquest punt intervé el control judicial però, sobretot, el control polític. Un sistema polític amb poca alternança i una oposició desapareguda és una màquina de generar corrupció. Els dirigents del PP valencià no es preocupen pels costos electorals, al cap i a la fi competeixen contra el poc efectiu PSV, ni tampoc pels temes de burocràcia comptable, ja que aquesta és propietat de la Generalitat valenciana. A més, i relacionant-ho amb la demanda, un partit polític que sempre guanya les eleccions és un bon "soci" a l'hora de comprar favors, ja que tens la seguretat que el tracte de favor continuarà existint passades les eleccions. Com a exemple tenim Partido Revolucionario Institucional  (PRI) mexicà, governant entre 1929 i 1997 o els casos de corrupció al PP valencià.

En aquest mercat -negre, però al cap i a la fi un mercat- tothom participa en un intercanvi on surt guanyant. Per això deia que no es tractava tant d'un tema de maldat individual, cultura o falta de valors, si no d'un tema d'incentius. Si ens trobem amb la combinació de victòries electorals fàcils, inexistència d'una oposició real que exerceixi un control democràtic, un sistema burocràtic extremadament lent i unes administracions poc vigilades... el resultat és la corrupció. No és sorprenent doncs, que els casos de corrupció a Espanya s'hagin donat a comunitats autònomes governades durant moltes legislatures per un mateix partit: el PP al País Valencià, CiU a Catalunya o el PSOE a Andalusia. Però no ens enganyem, el mateix model de mercat és aplicable a municipis sense alternança de governs.

En aquest mateix sentit llegia avui un article a El País titulat ¿Por qué hay tanta corrupción en España? escrit per en Víctor Lapuente Giné, professor de Ciencia Política al Quality of Government Institute de la Universitat de Gotemburg, a Suècia. Us el recomano.

Dont worry, Vic happy

Una feina excel·lent dels amics de Polònia:

Alguns dels problemes del mercat laboral espanyol

En aquest article tractaré de fer una llista sobre els problemes més comuns amb els que ens trobem els joves a l'hora d'interactuar amb el mercat laboral. Ara bé, no faré judicis sobre si això és degut a determinats incentius conseqüència de la regulació laboral; això ho deixo per un altre dia. Senzillament parlaré d'alguns  (no tots) dels problemes amb els que ens trobem els joves -i no tan joves- tant des de dins com des de fora de les empreses.

- Els salaris són negociables. Això és un problema: les empreses ja no publiquen els salaris, a l'entrevista et pregunten el que esperes o creus que hauries de guanyar. Evidentment és un fet que juga a la contra de l'entrevistat, doncs tendirà a rebaixar-se el sou per tal de fer-se més atractiu a ulls de l'entrevistador.

- Eventualitat dels contractes. Teòricament els salaris augmenten en funció de l'IPC, si bé això és cert en la gran majoria dels casos, hi ha un problema: l'eventualitat. Si cada poc temps canviem de feina tornem a estar a la part baixa de l'empresa, pel que l'increment de l'IPC no l'hem gaudit ja que aquest només es dona en contractes superiors a un any. Aquest fet fa que la barrera del mileurisme sigui pràcticament infranquejable.

 - La figura del becari. El becari és el treballador per excel·lència de principis del segle XXI. Treballa molt i cobra poc (o res), el que suposa un gran estalvi per a l'empresari... o no? Doncs no. Per dues raons. En primer lloc els incentius per a treballar bé d'un becari són més aviat nuls. La seva jornada es reduirà a fer la feina que li toca de forma ràpida i poc cuidadosament. Al cap i a la fi, no té cap incentiu a esforçar-se. En segon lloc donat que l'empresari no inverteix en la seva formació ni li permet estar a l'empresa el temps suficient per adquirir experiència la productivitat d'aquest treballador es veu reduïda.

- Les hores extres. Tinc un amic que és esclau de les hores extres i això que és un noi extremadament vàlid amb les llicenciatures d'Economia i ADE a la seva esquena. Hom paga per 8 hores de feina però s'exigeix una dedicació i uns resultats que tan sols poden ser assolits treballant més de 8 hores al dia. A més, donat que s'entén que ho estàs fent per "voluntat pròpia" no es comptabilitzen com a hores extres, el que finalment és una baixada del sou encoberta.

I les conseqüències? Les seguents:

- Estancament dels salaris. Quan els nostres pares eren joves i es van incorporar al mercat de treball amb 20 i pico anys també cobraven malament. Als 30 ja cobraven una mica millor i als 40 no estaven gens malament. Aquesta tendència però, ha canviat. Als 20 cobrem malament (si és que cobrem), als 30 seguim cobrant malament i als 40 exactament igual. Abans s'entenia l'existència d'un principi dur per assolir un futur millor; avui dia el futur és exactament igual de penós que el present.

- Moltes hores i poc rendiment. Us en parlava a un article que vaig escriure fa temps. La gent és perfectament conscient de la feina precària que té i de tot el temps que li ha de dedicar, el que fa que la producció decaigui. Com deia aquella pintada de Berlín: "mentre vosaltres feu veure que ens pagueu, nosaltres farem veure que treballem".

- Falta de compromís amb l'empresa. És evident que tota aquesta situació porta a una falta de compromís amb l'empresa, el que finalment acaba sent-ne la més perjudicada. No hi ha res pitjor per a la teva productivitat que un treballador que t'odiï.

I tot això és culpa de la cultura empresarial -incentivada o no per la regulació laboral- que tenim a casa nostra:  brutalment avariciosa i profundament encegada en els beneficis a curt termini. Es tracta d'una cultura on es fa la vida impossible als treballadors, "convidant-los" a no fotre ni brot on, torno a repetir, la víctima més gran és la pròpia empresa.

Paul Krugman, Greg Mankiw i Xavier Sala Martín

Per enèssima vegada em veig obligat a citar a l'amic Sala Martín com a inspirador d'un nou article per a aquest bloc. L'economista català ens recomana llegir un article d'en Greg Mankiw abans d'extreure conclusions sobre el darrer escrit de Paul Krugman que publica El País sota el títol "Aprender de Europa" (aquí en teniu la versió original al NY Times: "Learning from Europe"). No cal que us digui com de d'acord estan amb el professor de Harvard i amb en Sala Martín tots els seguidors del dogma liberal que tenim a casa nostra.

L'article d'en Mankiw no fa res més que recordar-nos els PIBs per càpita d'alguns països abans de convidar-nos a llegir l'article d'en Paul Krugman, com si això desacredités o refutés el que defensa el professor de Princeton. Evidentment, ni el desacredita ni el refuta. Les raons són les següents:

(1) En primer lloc, el PIB per càpita no té en compte la distribució d'aquests ingressos. Es tracta d'una ponderació, pel que s'està deixant de banda una tesi totalment acceptada en economia: una distribució equitativa dels ingressos té com a conseqüència un millor benestar de la població. D'aquí que els Estats Units puguin tenir un PIB per càpita molt alt sense que això signifiqui que els seus ciutadans gaudeixin d'una vida millor que la europea. M'oloro que aquest PIB per càpita tant alt té més a veure amb les grans fortunes derivades del capital que no pas del benestar del nord-americà mitjà.

(2) Com bé apunta Krugman -i tal i com vaig apuntar fa temps- la diferència no és tant que els Estats Units tenen una productivitat major, si no que a Europa es treballa menys. Això no és intrínsecament dolent, de fet és un bon indicador de que al vell continent hi ha moltes coses que es fan millor que als Estats Units. Les dades de les que us parlaré les podeu consultar en aquesta taula de la OECD. Podem trobar països amb treballadors relativament productius que treballen moltes hores (Japó o Korea), països amb treballadors molt productius que treballen moltes hores (Estats Units) i països amb treballadors molt productius que treballen poques hores (França, Holanda, Alemanya o els nòrdics). Això finalment s'acaba reflectint al PIB, ja que les hores treballades és una de les variables que s'utilitzen a l'hora de calcular-lo (a més hores treballades major PIB).

Mentre els nord-americans treballen 1703 hores a l'any els francesos ho fan 1544, el que finalment són 159 hores de diferència, o el que és el mateix: 19'87 dies menys treballats a l'any, gairebé un mes de feina extra respecte als europeus. En el cas d'Alemanya o Holanda la diferència és encara més gran. Així doncs, l'argument d'en Mankiw a l'hora de criticar l'article d'en Krugman no és vàlid, ja que aquest PIB tant elevat pot ser explicat per (1) una distribució poc equitativa i (2) una diferència pel que fa a les hores treballades. Paul Krugman té raó i, com bé diu, només cal tenir ulls per veure que a Europa és viu millor que als Estats Units.

Sobre la polèmica de Vic i l'empadronament d'immigrants

Desprès d’uns dies de deixar madurar els arguments a favor i en contra de l’actuació de l’alcalde de Vic en relació a l’empadronament, crec que ja puc donar la meva opinió al respecte. Aquest article és un extracte del debat que he pogut gaudir al Facebook d’en Roger Montañola, Secretari General de la Unió de Joves.

Quan parlem de la polèmica que s'ha viscut -i encara es viu- a Vic aquests darrers dies ens hem de centrar en diversos punts que ens ajuden a entendre què ha passat i què ha portat aquest ajuntament a prendre determinades decisions:

(1) Hi ha un problema de subfinançament dels consistoris. Els ajuntaments haurien de tenir molt més poder i més pressupost del que disposen actualment. De fet, l'administració com més propera al ciutadà millor actua. En aquest sentit seria bo encaminar-nos cap a un model nòrdic on els municipis són els encarregats de la majoria de les polítiques socials. No cal dir que el traspàs de competències DE FORMA INDISOLUBLE ha d'anar acompanyat d'un traspàs d'ingressos públics per fer-hi front.

(2) El que pretén fer l'alcalde de Vic no és legal. Bàsicament perquè el Col•legi d'Advocats així ho ha determinat. No correspon a cap bufet privat d'advocats determinar si és o no és legal, això és feina dels advocats de l'Estat. A més, el bufet d'advocats d'en Roca -alt càrrec de Convergència durant molts anys- és prou independent com per dur a terme aquesta feina? Si s'encarreguen estudis fora de l'Administració és precisament per evitar l'arbitrarietat. Què en pensariem d’un estudi de la FAES que determinès que el castellà està perseguit a Catalunya? I no tingueu cap dubte que aquesta en seria la seva conclusió... de la mateixa forma que ningú tenia cap dubte que el posicionament del bufet d’en Roca seria a favor del partit en el que ell mateix milita.

(3) "Si el consistori empadrona una persona li està atorgant un document oficial, i per tant l'està començant a legalitzar". Doncs si, però això no és cap problema. Més aviat al contrari. Un dels requisits per obtenir la ciutadania és demostrar que portes un determinat temps al territori i la forma de documentar-ho més habitual és mitjançant l'empadronament. El padró és una eina més per obtenir la legalitat i una mostra de la col·laboració entre consistoris i l’Estat. L'alcalde de Vic feia referència a la falta de coherència de regular aquells que no tenen regulació. Aquest però, és un cas que l'ordenament jurídic ja té previst. De la mateixa forma que ningú està obligat a declarar en contra d'un mateix -per molt que se sàpiga culpable- l'Ajuntament no cau en delicte si empadrona a immigrants sense els papers en regla.

(4) Fa falta més anàlisi econòmic. Soc partidari de l'anàlisi econòmic de les polítiques públiques. I encara diria més, en soc un maniàtic. És vital i indispensable que s'analitzi el que es gasta, on es gasta, de quina forma i posteriorment fer-ne una avaluació de resultats. Com he comentat al principi hi ha un problema de subfinançament dels ajuntaments, ara bé, això és un problema de l'Estat i la seva inversió en polítiques públiques i socials o, el que és el mateix, del seu Estat de benestar encara per desenvolupar. Hi ha moltes coses que es poden fer per solucionar-ho: racionalitzar les despeses, reduir el dèficit impositiu d'Espanya amb Europa, augmentar la despesa social i demés reformes encaminades a actualitzar l'Estat de benestar espanyol al nivell que li correspondria per desenvolupament econòmic.

I un cop exposats els arguments, on crec que la majoria de ciutadans estarem d'acord... Què hi tenen a veure els immigrants en tot això? Doncs no res. Els problemes són de subfinançament dels consistoris, la saturació de serveis públics n’és tan sols una de les conseqüències. Si hi ha competència per béns i serveis de segon ordre (tiquets menjador, places de llars d'infants...) o de primer (sanitat, educació...) no és per culpa d'una alta demanda, és per culpa d'una baixa oferta.

Deixem de culpar al dèbil i exculpar a un Estat que no ofereix als seus ciutadans els béns i serveis que li pertoquen pel seu nivell del PIB. L'ajuntament de Vic, en lloc de tractar de desfer-se de la seva obligació d'oferir serveis a un col•lectiu el que hauria de fer és muntar un bon ciri reclamant a l'Estat més finançament per tal de dotar la seva ciutadania dels béns necessaris. I de ciris se'n poden muntar un munt. Des d'objecció fiscal fins a rodes de premsa setmanals, fomentar el debat econòmic o l’exposició d'estudis econòmics sobre la inviabilitat del sistema actual als mitjans de comunicació. Però insisteixo, aquesta inviabilitat cal solucionar-la amb més recursos, no pas reduint beneficiaris.


Article publicat a Tribuna.cat.

Espanya no existeix