El ridícul de EAE Business School

Una de dos: o bé EAE Business School comet errors de principiant o bé ens la intenta colar com si fóssim rucs. Recentment ha publicat l'estudi titulat "El coste de la administración pública en España" que ha estat realitzat per Mario V. González, director de l'Strategic Research Center. De la notícia però, se n'han fet ressó tots els diaris de gran tirada: l'ABC, el Mundo, Cinco Días, Libertad Digital, el Economista i el pitjor article de tots, el de el País.

Anem per parts. En primer lloc hi ha un error que s'arrossega al llarg de tots els càlculs de l'estudi. A més, es tracta d'un error bàsic: a l'hora de calcular la ocupació del sector públic (Taula 1 de l'estudi) es cita com a font l'Eurostat, així que és fàcil comprovar si les dades són correctes o equivocades. Us convido a acostar-vos a l'Eurostat i comprovar-les vosaltres mateixos a la taula Employment by sex, age groups and economic activity (1983-2008, NACE rev.1.1) (1000) (lfsa_egana), seguint el camí: Database/Population and social conditions/Labour market/Employment and unemployment (Labour force survey)/LFS Series - Detailed annual survey results (lfsa)/Employment - LFS series/. A l'hora de seleccionar les categories per ser incloses a la taula tan sols han seleccionat la opció de Public administration and defense; compulsory social security deixant fora de l'estudi les branques: Education, Health and social work i Other services. És a dir, no han comptabilitzat tota la gent dedicada a educació, sanitat i altres serveis -el que representa un volum molt important de l'ocupació pública-, pel que el quocient de l'equació que determina la despesa per empleat públic (despesa pública/nombre d'empleats) està equivocat. Per tant, a l'estudi apareix molt més car del que realment és, tergiversant així la realitat.

I això perquè ha passat? Doncs per dues opcions: (a) Ha estat un error de càlcul o (b) les dades han estat manipulades. En el primer dels casos (a) jo em replantejaria la continuitat del senyor Mario V. González com a director de l'Strategic Research Center. No es poden cometre errors tant bàsics a aquest nivell de producció científica. De totes formes, qui en surt -o en sortirà aviat- mal parat és la reputació de l'EAE Business School. La opció (b) és potser més plausible, però més greu que l'anterior, tenint en compte la conclusió a la que arriba Francisco Longo, professor d'ESADE: "El coste del empleo público en España es insostenible. Estamos en una situación económica que obliga a repensar el modelo. La sociedad debería forzar a las Administraciones a que acometiesen cambios lo antes posible". Si realment estem davant d'una tergiversació de dades per tal d'arribar a conclusions predeterminades per la ideologia de l'EAE Business School a aquesta institució se li hauria de caure la cara de vergonya.

De la mateixa forma, l'article de el País -diari suposadament poc sospitós de ser liberal- està plagat d'inexactituds, començant per les dades de creixement de nombre de funcionaris. És evident que un país més endarrerit pel que fa al nombre de funcionaris creixerà a una taxa més gran que un país on l'Estat del Benestar està més desenvolupat. El mateix passa amb el creixement del PIB: és normal que Xina creixi a més velocitat que Noruega, però això no vol dir que Xina estigui en millor posició que Noruega. De fet, el que ens hauria de preocupar no és la taxa de creixement, si no (a) el percentatge de població adulta ocupada en serveis de l'Estat de Benestar -on es veu clarament que Espanya encara no ha solucionat el dèficit social assolint el nivell mitjà de la UE-, (b) la despesa pública social com a percentatge del PIB -on Espanya continua per sota de la mitjana de la UE- i (c) la despesa pública social per càpita.


* He fet una correcció pel que fa a les paraules citades a l'article, les quals corresponen a Francisco Longo, segons el País, i no pas a l'EAE Business School.

Economia de la Salut I

Existeix un mal que afecta a tots els sistemes públics de salut que són de lliure accés universal: el desajustament entre la demanda d'assistència mèdica i els recursos disponibles. El fet que la ciència mèdica avanci, aparentment sense límits, fa que les necessitats que poden ser tractades augmentin i que els pressupostos, per molt que augmentin any rere any, mai siguin suficients.

Per salvar la distància entre oferta i demanda s'han proposat diverses opcions que anaven des de reformes estructurals, noves eines de gestió o la separació entre la funció de provisió de serveis i la de finançament. El que es tracta, en definitiva, és d'assolir una major eficiència. El problema però, és si el criteri que hem de seguir per aconseguir un sistema més eficient és basar-nos en un criteri més econòmic -guiat per una relació cost-benefici- o bé hem d'aplicar altres criteris donada la importància del bé a distribuir. De fet, la solució ideal és no limitar l'assistència sanitària a un sol criteri.

 

La dècada dels setanta va ser un punt d'inflexió a l'economia dels Estats occidentals. El creixement experimentat des de llavors fa que actualment estiguem buscant mecanismes per limitar el consum energètic o la necessitat d'establir sistemes diferents per equilibrar l'economia. Com he comentat abans, els avenços mèdics han fet disparar la despesa sanitària, el que ha derivat en l'establiment d'un sistema de racionalització econòmica de les qüestions mèdiques. Això però, ens ha dut a un altre problema referent a la concepció d'allò "just" i la seva relació amb allò "econòmicament òptim", introduint una sèrie de problemes ètics, com ara: és rentable invertir en tecnologia que serveixi per allargar la vida de malalts crònics o preferim invertir en salvar la vida d'infants? Hem de fer trasplantaments a ancians o bé hem de donar prioritat als joves? Es tracta de problemes que no podem obviar en una situació d'escassetat de recursos i per respondre a aquestes preguntes necessitem un sistema d'elecció.

L'avaluació econòmica la podem emmarcar dins el paradigma clàssic de la teoria del benestar (welfarism) basada en tres criteris:

(a) La maximització de la suma d'utilitats

(b) La eficiència productiva-distributiva òptima Pareto

(c) El criteri de compensació potencial de Kaldor i Hicks segons el qual: un increment en el benestar social té lloc tant si es segueix el criteri paretià com si els guanys nets poden compensar les pèrdues netes.

Alguns dels elements per a l'anàlisi de les prestacions sanitàries, basant-se en l'esmentat welfarism, han estat: l'anàlisi cost-benefici (despeses i resultats clínics en unitats monetàries), l'anàlisi cost-utilitat (resultats clínics en les mateixes unitats físiques i costos en unitats monetàries), anàlisi de minimització de costos (per tal de comparar alternatives) o l'anàlisi del cost de l'enfermetat (enfocant la incidència i la prevalència de la malaltia). El problema de tots aquests criteris és que es fa necessari traduir la vida humana a unitats monetàries.

Una resposta a aquesta situació va ser l'establiment dels QALYs (Quality Adjusted Life Year) que permet comparar diferents beneficis en salut. Això va permetre establir un anàlisi de cost-efectivitat com a mètode d'assignació òptima de recursos, prioritzant així les intervencions mèdiques en funció de la seva contribució a la maximització de la salut esperada de la població.

Tot i així, la presa de decisions, especialment des del punt de vista social, requereix cada cop més una major justificació moral. Deixant de banda la necessitat d'un ús eficient dels recursos disponibles hi ha una altra sèrie de valors que tenen un pes important, com ara la igualtat d'accés o l'equilibri entre els grups socials. Així doncs, una bona política sanitària ha de tenir tres objectius:

(1) Maximitzar la salut

(2) Reduir les desigualtats en salut

(3) Afavorir aquells que més ho mereixen en funció dels seus estils de vida

Una política basada exclusivament en l'anàlisi econòmic es centra en l'eficiència però obvia factors com la gravetat o l'edat dels potencials beneficiaris de la intervenció. Podem trobar un munt d'exemples de distribucions  molt eficients però que no tenen en compte els interessos d'aquelles persones que necessiten un tractament amb una eficiència baixa. Un exemple és l'assistència als recents nascuts prematurs, que exigeix una altíssima tecnologia i els resultats són més aviat escassos entre el grup comprès entre 500 i 1000 grams [1]. El mateix passa amb malalts en estat vegetatiu. Molts cops doncs, es crea una situació de conflicte entre objectius -d'eficiència i ètica- pel que caldrà establir criteris de ponderació. Aquests criteris però, els deixo per més endavant aprofitant la meva dedicació actual a les polítiques sanitàries.





[1] Walker, D; Feldman, A., i Vohr, R. Et al., "Cost-Benefit Analysis of neonatal intensive care for infant weighing less than 1000 gr. At birth",. Pedrioatics 1984, 74 (1) pp. 20-25.

Interacc1Ó 2009, congrés d'economia catalana

El passat dia 28 d'octubre vaig assistir al congrés d'economia Interacc1Ó 2009 via invitació que em van fer arribar gràcies a aquest bloc. Es tractava d'un lloc de reunió per compartir idees, generar coneixement, oportunitat d'aprendre noves pràctiques empresarials i, en definitiva, renovar-se davant la situació econòmica global.

Per aconseguir-ho es van organitzar una sèrie d'activitats encaminades a optimitzar les possibilitats per fer negocis. Hi vàrem poder trobar espais de diagnosi empresarial (amb entrevistes a assessors especialitzats), trobada de comunitats de l'Anella, creació d'un mapa d'oportunitats de negoci de l'empresa catalana al món, anàlisi de la situació de la innovació a Catalunya, exposició de prototips tecnològics, speed meeting i, com no podia ser d'altra forma, conferències.

D'aquestes conferències en vull destacar dos: (a) la sessió plenària titulada "L'estratègia Obama o l'emergència asiàtica: cap a un nou model econòmic?" a càrrec de J. Rothkopf i Claude Smadja i (b) "El marc regulador internacional de l'economia: amenaça o garantia" a càrrec d'en Ramon Torrent, director de la Càtedra internacional OMC.

(A) La primera de les conferències que he volgut destacar tractava d'aportar una mica de llum al que serà el món post-crisi. Rothkopf, habitual de prestigioses publicacions com Foreing Policy, va remarcar la importància que jugarien en la nova economia les energies verdes, així com la influència decreixent dels Estats Units d'Amèrica a favor d'un augment del poder xinès. D'altra banda, Claude Smadja es mostrava d'acord amb les tesis de Rothkopf pel que fa a la imminent competició per al lideratge hegemònic del món entre EUA-Xina i convidava als assistents a enfocar els seus negocis cap a l'Àsia aportant dades per recolzar els seus arguments.

(B) Ramon Torrent va estar senzillament brillant. Va destacar la utilitat de les crisis per fer-nos veure la realitat tal com és, no pas com les ideologies ens pretenen fer creure. Es va mostrar favorable a un marc regulador internacional per evitar una altra crisi semblant a la que ens ha portat la desregulació actual. Ens va recordar també la importància del GATT, més enllà de lectures liberals que se'n puguin derivar d'aquest acord, fent especial menció al fet que no hi ha cap article que obligui als seus membres a liberalitzar.

Finalment, vull agrair des d'aquí a ACC1Ó la invitació al congrés i felicitar-los per l'organització i el bon funcionament de tot plegat. Iniciatives com aquesta són molt necessàries per a l'expansió del coneixement i fer funcionar el motor de l'economia catalana.

Apunts d'economia i fallades d'Estat

Per variar no m'he pogut resistir a participar a la discusió, via Facebook d'en Sala i Martín (II i III), sobre el que el prolífic economista considera una de les 10 idees més importants de la humanitat: l'economia liberal de mercat. Entre els participants, poc crítics per cert, n'hi ha un que m'ha recomanat llegir el seu llibre, Apuntes de Economia, especialment l'apartat que fa referència a les fallades de l'Estat (pàgines 35 i 36).

Totes elles no són fallades en el sentit estricte de la paraula, de fet estem parlant d'errors que no es poden considerar "fallades d'Estat" com quan parlem de fallades de mercat referint-nos a monopsonis, trusts o càrtels. Veiem-les una per una:

- Els lobbies. Són una fallada semblant a les d'un trust, un càrtel o un monopoli, així que Estat i mercat fallen en el mateix punt. A més, el país per excel·lència dels lobbies és el mateix que el país per excel·lència de l'economia lliure. Senzillament cal vetllar per tal que no es donguin casos de negocis ocults i foscos mitjançant mecanismes institucional de la mateixa forma que es persegueix l'existència de monopolis, monopsonis i demès.

- Sobre la racionalitat de la ignorància. No es tracta d'una fallada d'Estat, en tot cas es tractarà d'una fallada de l'Estat espanyol i el seu disseny institucional. Hi ha moltes formes diferents d'Estat amb més o menys participació. Com a mostra tenim el funcionament de l'Estat suís on la participació és molt més activa que a Espanya. No podem parlar doncs, de "fallada d'Estat" en general.

- Acció governamental a curt termini. Fals. És cert que els polítics tenen incentius a actuar en consonància amb l'opinió general dels votants, però llavors com s'expliquen reformes impopulars o costoses en termes electorals? Què passa amb les reformes de Thatcher o les del PSOE als 90? No eren precisament populars i estaven fetes a anys vista.

- Proliferació del sector públic. També fals, tot dependrà del color del partit polític. Hi ha partits que tendeixen a engrandir l'Estat i partits que tendeixen a reduïr-lo. No és una fallada d'Estat, és un error de determinats partits. A més, si l'Estat augmenta en la mateixa proporció que augmenta l'economia del país, quin problema hi ha? La càrrega per al ciutadà pot mantenir-se proporcional al creixement dels seus ingressos.

Impostos i progressivitat a Espanya

El fet de treballar a l'Observatori Social em permet tenir accés a dades interessants i a més, algunes d'elles em serveixen per acabar de parlar de temes que ja havia apuntat fa dies. Avui però, volia parlar de l'estructura impositiva d'Espanya.

Existeix el pensament, més o menys estès, de que Espanya ofega als seus ciutadans amb impostos. Certament les taxes són un dels aspectes que cal vigilar per no enfonsar l'economia, però tenen raó aquells que afirmen que a Espanya hi ha masses impostos? Jo els hi diria que no tenen raó. Ara bé, amb matisos. Aviso que arriba un post llarg i probablement avorrit sobre hisenda pública pura i dura, absteniu-vos tots aquells que tingueu fòbia a l'economia pública. Quedeu alertats.

Veiem una primera taula extreta de l'Eurostat:

Espanya és un dels països amb una pressió fiscal més baixa, situant-se a 6'7 punts de la zona Euro, a més de 10 de països com França o Bèlgica i superada fins i tot pel Regne Unit, paradigma de la no-intervenció econòmica a Europa.

D'altra banda, quan parlem de pressió impositiva, també resulta de vital importància diferenciar entre impostos directes i impostos indirectes per determinar la progressivitat del sistema. Entenent que els impostos directes són aquells més progressius per gravar aquells que més tenen i no pas els que més consumeixen.

Veiem com els impostos directes a Espanya obtenen una puntuació d'un 29'2%, situant-se a la mitja europea. Les conclusions doncs, són clares: tots aquells que defensen que una baixada d'impostos és necessària per tal de reactivar l'economia s'equivoquen. De fet, portem en situació de pressió fiscal més aviat fluixa durant dècades (vegeu els dos primers gràfics de pressió fiscal: Espanya 34% contra un 40% de mitja de la UE) i els resultats no són els augurats pel liberalisme econòmic. Més aviat al contrari tal i com mostra l'evidència empírica.

Així encara queda camí per recórrer en matèria de pujada d'impostos. Ara bé, quins impostos? Per aconseguir un sistema més progressiu cal que retoquem els impostos directes, com ara l'IRPF, per evitar la regressivitat.

I precisament a l'IRPF podem trobar una altra dada anecdòtica del sistema impositiu espanyol: si ens fixem en les dades del Ministeri d'Economia i Hisenda pel que fa a la declaració de la renda podrem consultar els tipus impositius per a cada tram de renda. A mi em va cridar especialment l'atenció un punt: el tipus impositiu per a les rendes majors de 600.000 euros és del 23'8% mentre que el de rendes inferiors, com ara les de 150.000 euros, tenen tipus impositius del 28%. Suposo que basant-se en la teoria liberal del tricke-down. No cal que ressalti la incongruència d'aquest fet que es desacredita per si mateix.

D'aquí que molta gent no entengui la política fiscal del president Zapatero. Hi ha reformes molt més importants a dur-se a terme que no són abordades com cal. Pujar els impostos directes a les classes mitges i baixes és un espoli en tota regla. Amb el 29% d'imposició directa i la baixa pressió fiscal n'hi ha prou per adonar-se de l'escorament que té la hisenda pública espanyola cap a postulats poc progressius.

Així que si algú us diu que a Espanya es paguen masses impostos, especialment si és algú adinerat, senzillament menteix. D'altra banda, és cert que un sistema que s'entén com "injust" fa que la gent tracti d'evadir impostos, en parlàvem a Economig. I dic tracti perquè no tothom pot. De fet, aquells que més evadeixen són els que més tenen. Però no ho fan perquè el sistema espanyol els sigui especialment asfixiant, ho fan perquè són els únics que es poden permetre una enginyeria comptable amb prou imaginació per evadir tot el possible i més. Es tracta de crear societats estranyes que no produeixen res, negocis foscos -però legals- on cauen milions d'euros que no han de ser declarats i demès tècniques imaginatives que només es troba a l'abast de les deciles superiors de la societat.

A favor de la legalització de la prostitució

El primer que he fet avui tot just despertar-me ha estat agafar el Periódico que corria per casa. La meva sorpresa ha estat el titular de la portada: Més del 90% de la ciutadania és partidària de regular la prostitució. L'enquesta ha estat realitzada per GESOP sobre una mostra de 800 persones amb un error de mostra de +/- 3'5% i amb un nivell de confiança del 95%, pel que ens trobem davant d'una dada prou significativa dels barcelonins.

La legalització de la prostitució té dues vessants que han de ser analitzades. En primer lloc la guerra contra la prostitució ha demostrat ser un fracàs; les prostitutes continuen existint i la gent continua requerint els seus serveis. A més, com en el cas de les drogues, la duresa de les lleis anti-prostitució no està relacionada amb el consum. Segon; la prohibició alimenta les màfies -i com més perseguida es troba més les alimenta-. El problema doncs, només té una solució: la legalització d'una activitat que, al cap i a la fi, seguirà duent-se a terme.

Fer-ho suposaria convertir un problema d'ordre públic (màfies, tràfic de dones, extorsions...) en un problema de salut pública. Estem parlant doncs, de fer que una part dels ingressos que genera la prostitució vagin a parar a l'Estat enlloc d'anar a les butxaques dels mafiosos de torn. Els beneficis per tant, superen àmpliament els costos, tot i que també hi podem trobar alguns contres.

Probablement augmentaria el nombre de persones que requereixen els serveis de prostitutes, de fet, tots aquells que ho farien ara mateix però que no ho fan per tractar-se d'una activitat il·legal. Desprès del boom inicial la situació s'estabilitzaria en un punt de demandants superior a l'actual. Tot i així, no es tractaria d'un gran mal. L'Estat faria un transvasament de recursos del que és "la lluita contra la prostitució" cap a capmpanyes de conscienciació i cap a la Sanitat Pública. El que està clar és que el cost econòmic i social (en vides) seria molt més petit convertint el "problema d'ordre públic" en "problema de salut pública": Les prostitutes gaudirien d'anticonceptius, protecció dels cossos de seguretat en cas de problemes, afiliació a la Seguretat Social i, arribat el moment, cobrarien una pensió de jubilació. Així doncs, serien apartades de proxenetes explotadors, deixarien de ser víctimes de xantatges i abandonarien carrers insalubres o carreteres comarcals on esperen durant hores -inclòs a l'hivern- a que arribi un client del que no en saben absolutament res i davant del qual es troben totalment desprotegides.

Itziar González, regidora del districte de Ciutat Vella pel PSC, creu que a principis de l'any que ve podria donar-se llum verda a la creació de "zones acondicionades" o "zones de tolerància" per exercir la prostitució. Aquesta proposta, que en un principi venia de part d'en Joan Herrera, no va comptar amb el suport de cap partit polític, fet que torna a mostrar una gran distància entre la demanda de la ciutadania i la voluntat dels polítics.



Article publicat a Tribuna Catalana.

Ferran Requejo

"Si la legalitat continua mostrant-se hostil, les institucions catalanes hauran d'anar apartant-se de la legalitat actual".

Ferran Requejo. Catedràtic de Ciències Polítiques a la UPF.
La Vanguardia, 28-09-09, pàgina 20

InterACC1Ó 2009, Congrès d'economia catalana

Avui obria el correu i em trobava amb un mail d'ACC1Ó. L'objectiu era convidar-me, gràcies a aquest bloc, a l'esdeveniment que tindrà lloc el proper dia 28 d'Octubre al Centre de Congressos Internacional del Fòrum.

La voluntat del congrès serà fomentar la competitivitat del teixit empresarial català, reunint a 4.000 professionals i experts per debatre sobre innovació i internacionalització. Resulten d'especial interès algunes de les conferències proposades, entre d'altres:

- Sessió plenària “L’estratègia Obama o l’emergència asiàtica: cap a un nou model econòmic?”. A càrrec de David J. Rothkopf, reconegut especialista en comerç internacional i expert en temes d’energia i canvi climàtic, i de Claude Smadja, expert en economia global, política i món empresarial.

- El Fòrum OME Internacional de Prospectiva: ‘De la crisi a la transformació: Oportunitats i estratègies empresarials en un futur emergent’. Estructurat en dues sessions principals, al llarg del Fòrum es debatran les conclusions de l’Informe Anual que està elaborant l’Observatori de prospectiva de Mercats Exteriors d’ACC1Ó (OME).

- Presentació del mapa d’oportunitats globals per a les empreses catalanes. Elaborat per l’Observatori de prospectiva de Mercats Exteriors d’ACC1Ó. La sessió comptarà amb la participació d’experts com Joan Tugores, Catedràtic d’Economia de la Universitat de Barcelona; Ramon Torrent, Director de la Càtedra Internacional OMC/Integració Regional de la Universitat de Barcelona i Enric Fernández, Director d’Economia Internacional de La Caixa que analitzaran quines són les implicacions de la crisi per a l’economia catalana i les oportunitats que se’n deriven en diferents sectors rellevants.

Així doncs, us animo a assistir a tots aquells que estigueu interessats en veure quins són els diferents camins que pot prendre Catalunya per tal de sortir de la crisi i quins són els canvis que es perfilen per al mercat laboral català.

Sobre la corrupció a Espanya: el cas del PP

La veritat és que no sé que més ha de passar per tal que caigui la cúpula del PP valencià. Els escàndols comencen a ser de pel·lícula i aquí no dimiteix ningú. La darrera ha estat la publicació d'un informe policial on es plasma el finançament il·legal del Partit Popular. Si no n'hi hagués prou amb el tema de Camps, per molt que no fos declarat culpable, esclata aquest altre tinglado del que el president valencià en tenia total coneixement. Ara estem parlant d'una investigació policial on s'explica de forma explícita com un partit polític feia servir tot tipus de trampes comptables per finançar-se. I no només això, Ricardo Costa, secretari regional del PP del País Valencià, encara pretén fer-se la víctima.

A tot això, la situació no és d'estranyar. Estem davant d'un sistema de comunitats autònomes amb una regulació poc clara -la llei de finançament de partits no és gaire bona- i polítics en situació de monopoli -l'oposició al País Valencià és gairebé inexistent-. De fet, crec fermament que no es tracta d'un tema de falta de moralitat o escassetat de valors, si no d'un tema que es pot explicar científicament fent servir teoria economicista.

Cal que veiem tot aquest entramat com un mercat. Negre, però no deixa de ser un mercat. Per una part tenim (1) una oferta (els polítics), (2) una demanda (particulars que necessiten favors, normalment empresaris), (3) un preu d'equilibri (en un principi marcat pel polític) i (4) un factor de risc (la possibilitat de que t'enganxin). El tamany d'aquest mercat vindrà determinat doncs, per la força d'aquests actors.

(1) Per la part de l'oferta. Els polítics han de ser capaços d'oferir un bé que resulti atractiu. Si tenim un sistema burocràtic com l'espanyol, lent (lentíssim), el poder del polític és multiplica. Suposant que l'adjudicació d'una obra o d'un permís triga al voltant d'un any en ser autoritzada, el polític tindrà una bona oferta de cara al constructor si li ofereix un "procés abreviat" que sigui, per exemple, d'un mes. Si, per contra, aquesta adjudicació es tramita en un parell de mesos a l'empresari no li sortirà a compte arriscar-se a ser caçat per ficar-se en un "procés abreviat".

(2) Per part de la demanda. En un principi no hi ha cap problema amb el tema de la demanda, bàsicament perquè si l'Estat ha ficat el nas en un tema vol dir que hi ha demanda i aquesta ha de ser regulada. I, com tots sabem, la fiebre del ladrillo a Espanya és un dels temes amb més probabilitat de generar demanda i, per tant, corrupció.

(4) Sobre el risc. El risc de la transacció ha de ser baix. Estem parlant del control judicial però, sobretot, del control polític. Un sistema polític amb poca alternança i una oposició desapareguda és una màquina de generar corrupció. Els dirigents del PP valencià no es preocupen pels costos electorals, al cap i a la fi competeixen contra el poc efectiu PSV, ni pels temes de burocràcia comptable, ja que aquesta és propietat de la Generalitat valenciana. A més, i relacionant-ho amb la demanda, un partit polític que sempre guanya les eleccions és un bon "soci" a l'hora de comprar favors, ja que tens la seguretat que el tracte de favor continuarà existint passades les eleccions. Només cal veure el cas del PRI mexicà.

Així doncs, ens trobem davant de la definició perfecta de mercat. Tothom participa en un intercanvi on surt guanyant. Per això deia que no es tractava tant d'un tema de maldat o falta de valors, si no d'un tema d'incentius. Si ens trobem amb la combinació de victòries electorals fàcils, inexistència d'una oposició real, un sistema burocràtic extremadament lent i unes administracions poc vigilades... el resultat és la corrupció. De fet, una cosa semblant és el que pot estar succeint a Andalusia amb el PSOE. Catalunya potser és menys corrupta pel fet de tenir unes eleccions molt més competitives, tot i que tampoc tinc gaire clar com està el tema desprès de 23 anys de govern Convergent.

Oppozzzzzzzzition