L’altre dia parlava sobre productivitat, creixement i altres coses rares que em passen pel cap quan m’avorreixo i em poso a parlar d’economia d’estar per casa. Arribava a la conclusió de que si Espanya volia crèixer en termes de PIB tenia dues opcions: augmentar les hores de feina per treballador o augmentar la productivitat per hora.
Finalment no ho vaig comentar al bar amb la gentussa que tinc per amics. Ho he estat pensant de camí a la Pompeu Harvard, arribant tard, com sempre. La conclusió és a la que arribaria tothom: cal abandonar la cultura de treballar moltes hores per abraçar la cultura de la productivitat. Com augmentar la productivitat? Doncs en Pau donava algunes idees al seu comentari a l’anterior article: educació, cultura laboral, I+D, competitivitat... Així que aprofitaré l’ordre que va donar per parlar-ne.
Invertir en educació seria, a mitjà plaç, el més preferible. Però no només invertir-hi, també reformar. Reformar la educació secundària, el batxillerat, la Formació Professional i sobretot, la universitat. No m’extendré en aquest tema perquè està al caure un article sobre reformes universitàries i com veig que funciona el sistema d’educació superior.
Cultura laboral. És un aspecte difícil d’alterar, ve donat per una educació concreta al llarg de moltes generacions. Hi podrien intervenir moltes variables: des del clima fins a la història, passant per les creences religioses i molts altres aspectes que conformen les societats. Totes elles de canvi lent.
Però del que realment m’interessa parlar en aquest article és de les reformes per augmentar la competitivitat, tant a nivell empresarial com a nivell de mà d’obra.
Referent a les reformes de caire empresarial, una forma d’augmentar la productivitat és augmentar la presió competitiva del sistema. Estariem parlant de dos beneficis: en primer lloc (1) una competència que obligaria a les empreses a invertir en innovació i, en segon lloc, (2) les empreses veurien reduït el seu poder de negociació en existir més competència. Els incentius negatius i positius dels dos beneficis portarien a decantar-se (1) per un sistema productiu d’alt valor afegit, gràcies a la competència, i (2) a invertir en formació de treballadors, ja que sinó aquests marxen a l'empresa competidora. Per fer-ho? Diverses reformes: eliminar traves administratives, exagerades en molts casos, reformar la fiscalitat, especialment pel que fa a PIMEs, i agilitzar el sistema judicial, per tal de dinamitzar la creació i solució de controvèrsies als contractes.
Pel que fa als treballadors, en primer lloc cal impulsar la feina per objectius –cosa que també es fa al Decathlon, però allò és Can Pixa-, ja que el pitjor per a una empresa és el que podriem anomenar síndrome del Corte Inglés. Suposo que tothom s’hi ha passat algún cop, així que m’entendreu perfectament quan us digui que el pitjor per a una empresa és aquell treballador que té un salari prou bo, té la feina assegurada i tot i així són els més desmotivats de tots. Parlo d’aquelles dones, i alguns homes, d’avançada edat que passen dels clients perquè estan més preocupades de xafardejar o criticar que no pas d’atendre a la clientela. Això sí, si vols comprar-te una cosa cara t’atenen amb tot l’amor del món tractant d’embutxacar-se la sucosa comisió. Quan parlo de feina per objectius no estic parlant d’això.
Quan parlem d’aquestes dues dimensions de la reforma, empresarial i de treballadors, estem parlant de reforma del mercat laboral. El sistema espanyol és un desastre en aquest aspecte. La rigidesa i els costos d’acomiadament acostumen a ser ben vistos pel conjunt de la població, poc versada en això de pensar a llarg plaç, pel que quan arriben moments de crisi com l’actual tothom es porta les mans al cap. Les empreses han d’ajustar les seves plantilles en moments en que la liquidesa és més aviat escassa, pel que els costos d’acomiadament suposen una càrrega extraordinària en els moments més complicats econòmicament, agreujant així la crisi.
D’aquí que el Sector Públic ha d’abandonar la tasca d’evitar que els acomiadaments augmentin, sinó que ha d’aconseguir que un acomiadament, un fet econòmic normal, no es transformi en una tragèdia personal irreversible mitjançant les prestacions d’atur. A veure si m’hi poso un dia d’aquests estirant una mica més el fil del tema.
Finalment no ho vaig comentar al bar amb la gentussa que tinc per amics. Ho he estat pensant de camí a la Pompeu Harvard, arribant tard, com sempre. La conclusió és a la que arribaria tothom: cal abandonar la cultura de treballar moltes hores per abraçar la cultura de la productivitat. Com augmentar la productivitat? Doncs en Pau donava algunes idees al seu comentari a l’anterior article: educació, cultura laboral, I+D, competitivitat... Així que aprofitaré l’ordre que va donar per parlar-ne.
Invertir en educació seria, a mitjà plaç, el més preferible. Però no només invertir-hi, també reformar. Reformar la educació secundària, el batxillerat, la Formació Professional i sobretot, la universitat. No m’extendré en aquest tema perquè està al caure un article sobre reformes universitàries i com veig que funciona el sistema d’educació superior.
Cultura laboral. És un aspecte difícil d’alterar, ve donat per una educació concreta al llarg de moltes generacions. Hi podrien intervenir moltes variables: des del clima fins a la història, passant per les creences religioses i molts altres aspectes que conformen les societats. Totes elles de canvi lent.
Però del que realment m’interessa parlar en aquest article és de les reformes per augmentar la competitivitat, tant a nivell empresarial com a nivell de mà d’obra.
Referent a les reformes de caire empresarial, una forma d’augmentar la productivitat és augmentar la presió competitiva del sistema. Estariem parlant de dos beneficis: en primer lloc (1) una competència que obligaria a les empreses a invertir en innovació i, en segon lloc, (2) les empreses veurien reduït el seu poder de negociació en existir més competència. Els incentius negatius i positius dels dos beneficis portarien a decantar-se (1) per un sistema productiu d’alt valor afegit, gràcies a la competència, i (2) a invertir en formació de treballadors, ja que sinó aquests marxen a l'empresa competidora. Per fer-ho? Diverses reformes: eliminar traves administratives, exagerades en molts casos, reformar la fiscalitat, especialment pel que fa a PIMEs, i agilitzar el sistema judicial, per tal de dinamitzar la creació i solució de controvèrsies als contractes.
Pel que fa als treballadors, en primer lloc cal impulsar la feina per objectius –cosa que també es fa al Decathlon, però allò és Can Pixa-, ja que el pitjor per a una empresa és el que podriem anomenar síndrome del Corte Inglés. Suposo que tothom s’hi ha passat algún cop, així que m’entendreu perfectament quan us digui que el pitjor per a una empresa és aquell treballador que té un salari prou bo, té la feina assegurada i tot i així són els més desmotivats de tots. Parlo d’aquelles dones, i alguns homes, d’avançada edat que passen dels clients perquè estan més preocupades de xafardejar o criticar que no pas d’atendre a la clientela. Això sí, si vols comprar-te una cosa cara t’atenen amb tot l’amor del món tractant d’embutxacar-se la sucosa comisió. Quan parlo de feina per objectius no estic parlant d’això.
Quan parlem d’aquestes dues dimensions de la reforma, empresarial i de treballadors, estem parlant de reforma del mercat laboral. El sistema espanyol és un desastre en aquest aspecte. La rigidesa i els costos d’acomiadament acostumen a ser ben vistos pel conjunt de la població, poc versada en això de pensar a llarg plaç, pel que quan arriben moments de crisi com l’actual tothom es porta les mans al cap. Les empreses han d’ajustar les seves plantilles en moments en que la liquidesa és més aviat escassa, pel que els costos d’acomiadament suposen una càrrega extraordinària en els moments més complicats econòmicament, agreujant així la crisi.
D’aquí que el Sector Públic ha d’abandonar la tasca d’evitar que els acomiadaments augmentin, sinó que ha d’aconseguir que un acomiadament, un fet econòmic normal, no es transformi en una tragèdia personal irreversible mitjançant les prestacions d’atur. A veure si m’hi poso un dia d’aquests estirant una mica més el fil del tema.
Entrades
4 comentaris:
El problema d'Espanya es que vol millorar la seva situació economica destinant el mínim de diners possible, i aixi nanai.
Destidant diners a l'eduació, doncs si podria ajudar molt, pero ho veig més aviat a llarg termini que a curt.
Basicament la solució sota el meu punt de vista es dedicant-se al I+D. es el futur, i Espanya dedica un % molt baix per no dir insignificant. Només hi ha que mirar païssos com Finlandia, on han passat de criar bacallans a tindre una de les empreses més importants de telefonia mobil a nivell mundial com es Nokia, igual que moltes de les maquines de construcció estan fetes a Finlandia
I per ficar un altre exemple Islandia, on es dels millors païssos en especialitat de biomedicina
Certament la inversió i les reformes en educació són més aviat a llarg plaç. Potser entre 5 i 10 anys per veure'n els efectes al màxim.
La inversió en I+D+i és també una part important de l'augment de la productivitat, però molt em temo que estem parlant d'un temps relativament llarg fins veure'n els efectes.
Potser a curt termini anirien bé algunes reformes fiscals, reduïnt determinats impostos sobre PIMEs, facilitant accessos a crèdits o impulsant idees emprenedores.
Epa Punto G y la Banda Funky torna al blok del carlitos melenas el terror de las nenas.
Torno per expressar la meva desaprovació a l'article i els seus posteriors comentaris. La crisis està demostrant la fi d'un sistema financer especulatiu i d'un model econòmic en general. El cosum massiu i en constant expansió s'ha constatat com insostenible degut a l'endeutament reitarat que a portarà en poc temps a la pobresa de milers de families. Les mesures que porposeu no són més que parches per seguir amb la mateixa idea de consum: desproporcionat, massiu i inesumible per a la gent. Cal canviar els patrons de consum i no agunatar l'economia en l'endeutament continuat de la població.
La inversió en educació sempre és important, vital, impresindible. Es en les inversions en I+D on dubto de la seva viabilitat, al meu entendre únicament akest tipus de inversió porta a bens d'alta prestació a l'abast de poca gent i elevat preu. Incentiva un consum de gama alta k nomes atrau a treballadors d'alta qualificació. La formula d'augment del consum com a estimul economic s'ha acabt.
Cal assumir que em estat visquen per sobre de les nostres possibilitats, que la deuda es inasumible. Cal reduir el consum i buscar i trobar noves formes de gestió de la vida i del temps. No cal viure en un estres permanent on tot es consum: consum de productes, d'activitats, de noies... estas am una cosa i l'endema en tens una diferent
Ufff Guillermo, hi ha moltes coses a comentar. En primer lloc, de modela econòmics n'hi ha tants com països (com a mínim, perquè dins de cada Estat també hi ha coses molt rares). El que sí s'ha acabat és el model financer internacional. I aquest model, agradi o no, és sumament necessari. M'atreviria a dir que imprescindible. Imprescindible per nosaltres, però sobretot pels països en vies de desenvolupament. Que ha d'existir un mercat econòmic internacional està clar, el que cal fer és regular-lo per tal que resulti just i eficient. Només així els més beneficiats seràn els que menys tenen.
Tema I+D. Això que dius no és veritat. Un producte millorat amb I+D no necessàriament és un bé de luxe ni més car. El benefici que pot extreure una empresa d'invertir en I+D pot ser perfectament expulsar la competència del mercat. Si manté el preu antic però el producte ha millorat és evident que la gent li comprarà el producte abandonant les altres marques. Els cotxes d'ara no són pas més cars que abans i són infinitament millors. El mateix passa amb iogurts, roba, televisions o videoconsoles. Pensa en els jocs d'ordinador, sempre han rondat els 50/60 euros, però no em pots comprar un joc d'avui dia amb un de fa 5 o 6 anys. Amb la competència i l'I+D el principal beneficiat és el consumidor.
Publica un comentari a l'entrada