Bolonya. Si. Bolonya. No. (II)

L'altre dia proposava dues preguntes. En primer lloc si la reforma universitària d'Espanya és el procés d'aplicació de la Declaració de Bolonya o és una altra cosa. La segona pregunta era si la reforma és realment el que necessita l'actual sistema universitari. Avui toca aportar la meva opinió a la segona.

Premissa bàsica: el sistema d'estudis, com tota política pública, ha de combinar eficàcia i equitat. A més, l'educació és el pilar bàsic per al creixement de l'economia i per millorar la vida dels ciutadans d'un país, d'aquí la necessitat de posar-se a fer reformes. Pel que fa al cas d'Espanya els problemes universitaris són diversos i admeto que molts dels que exposaré estan basats en la meva pròpia experiència, el que li resta rigor científic a l'article. Però resumint podríem dir que els grans mals són: la inadaptació dels plans d'estudis amb altres universitats (especialment estrangeres), una desconnexió entre la universitat i el món laboral, un malbaratament de recursos públics (què fa filologia basca o hebrea a la UB? d'això ja en parlaré al proper article), la mediocritat d'una part del professorat, el corporativisme del PAS i la mala interpretació que es fa de l'autonomia universitària.

Aquest darrer problema, el de la mala interpretació de l'autonomia, és que es creu que la universitat ha de ser gestionada pels seus interessats. I per determinada gent els seus interessats, suposadament, són el personal docent, el PAS i els estudiants. S'equivoquen. Els interessats, és a dir els que n'haurien de ser gestors, són els contribuents, és la societat. La universitat és actualment un ens endogàmic que no permet cap ingerència externa i la separa de la vida real. I la societat sovint té necessitats diferents a les d'un estudiant.

Les universitats doncs, han d'abandonar el sistema corporativista actual on els diners es dediquen a tasques amb utilitat dubtosa i on el personal es passa el dia "esmorzant". Tot estudiant de polítiques que hagi tractat d'anar a la secretaria dels seus estudis a fer un tràmit sabreu de qui parlo. La forma d'aconseguir incentius per a fer les coses bé és limitant el finançament a determinats resultats, el que faria desaparèixer les universitats menys eficients. Es podria fer de dues formes:

(I) En primer lloc caldria finançar alumnes i no pas centres. El finançament actual universitari és profundament regressiu. És ridícul que matricular-se a la universitat sigui pràcticament gratuït per a gent que es pot permetre pagar perfectament una matrícula més cara. Conec gent escandalosament adinerada que paga 600 euros de matrícula. Les universitats haurien de competir de la mateixa forma que una empresa privada, però els estudiants rebrien beques, ajuts o crèdits en funció del nivell de renda i dels seus resultats.

(II) Lligar el finançament als resultats de la universitat. Podria fer-se establint una sèrie d'indicadors, com ara la inserció laboral dels seus estudiants o els estudiants matriculats.

Evidentment el que proposo entra en conflicte amb determinats estudis o més ben dit, amb la forma d'organitzar-los. Què passa amb aquelles llicenciatures o diplomatures que no es caracteritzen especialment per la seva oferta laboral? Certament hi ha determinats estudis on el que prima és el desenvolupament intel·lectual més que no pas les sortides professionals. La universitat ha de garantir certa part de diners per destinar-los a estudis sense cap utilitat aparent, encara que resultin deficitaris però no pot mantenir-hi tantes places com ara. El contrari és malbaratament de recursos públics. En aquest sentit: cal reduir la oferta d'aquests estudis per estalviar despeses i controlar extremadament la investigació en determinats camps. Parlo d'aquelles carreres que: (1) no omplen les places que ofereixen i (2) la inserció laboral dels estudiants és més aviat escassa.

El coneixement funciona molt millor organitzat en economies d'escala, n'hi ha prou amb un parell de centres que aglutinin l'excel•lència en aquests camps, no fa pas falta una facultat de matemàtiques pures o física nuclear a cada ciutat, ni que Barcelona tingui 3 facultats de filosofia. És millor tenir 4 llicenciats brillants que un exèrcit de llicenciats en atur.