Les caixes d'estalvis es mouen

Les caixes d'estalvi sempre han estat unes entitats que han gaudit d'una mirada amable per part meva. Suposo que també ha estat per formar part de la més eficient de totes: La Caixa. La idea de la seva existència a més, sempre m'ha semblat bona: entitats financeres públiques sense ànim de lucre que a més d'oferir els serveis normals té una vessant social. Però que no s'espantin els amics liberals. Que siguin públiques no vol dir que siguin dirigides pel poder polític de torn, al contrari, són una bona mostra com amb una regulació efectiva l'ens públic és d'allò més eficient.

Aquesta regulació però, és competència autonòmica pel que l'anterior paràgraf només pot ser aplicable a Catalunya i -aquí m'aventuro a donar opinió sobre temes que desconec- Madrid o Euskadi. Es tracta d'un experiment legislatiu sense precedents: cadascuna de les comunitats autònomes ha parit un sistema financer propi amb més o menys èxit segons l'habilitat dels polítics de torn. N'hi ha que han creat un bon sistema (Catalunya), altres un mal sistema (Castella la Manxa) i altres que han dissenyat una cosa estranya barreja entre patronat i sistema públic que no fa més que portar problemes (Madrid).

Sobre la salut de les caixes ja n'havia parlat, com a mínim de la de Caixa Catalunya. I el tema de la salut de les caixes d'estalvi és de vital importància: controlen el 50% del crèdit d'Espanya. De fet, fins no fa gaire, la Caixa era la tercera entitat financera del país i Caja Madrid la quarta. A més, gestionen més de la meitat dels recursos captats entre empreses i particulars liderant l'activitat del sistema financer espanyol si sumem l'activitat de les 45 caixes. Els diners que maneguen doncs, són molts.

Per sort, i regulat per llei, estan obligades a destinar part dels seus beneficis a Obra Social el que finalment marca la diferència amb els bancs. El destí d'aquests diners és bàsicament: assistència social i sanitària, cultura i lleure, educació i investigació, patrimoni artístic i natural. Estem parlant doncs, de centres de dependència per ancians, de centres de dia, centres d'assistència mèdica, programes de formació, programes anti-exclusió de població en risc, restauració de patrimoni, conservació del medi, cultura, art... i tot això finançat amb prop del 50% dels seus beneficis. Per contra, els bancs hi destinen el 3%.

Una altra de les activitats més importants -i menys conegudes- és la dels Monts de Pietat. Es tracta de concedir préstecs a un tipus d'interès per sota del de mercat per permetre l'accés al crèdit de la població amb risc d'exclusió financera.

Veurem com acaba la reestructuració de les caixes -les fusions són bones- i el tema de la invasió de competències.