Aquests dies tinc el bloc una mica abandonat. No m'ho tingueu en compte, estic de vacances -i quines vacances!-. Però fa un parell de dies, entre cervesa i cervesa, va tornar a sortir el tema de la reelecció de presidents. Algun dels presents va defensar la bondat d'un sistema amb mandats limitats sota l'argument de "si algú no ha votat al president, com a màxim l'haurà d'aguantar 8 anys". Tot això amanit amb la correlació -totalment espuria- de que aquells que defensen la no limitació de mandats són gent com Chávez, Morales o Zelaya.
La limitació de mandats doncs, neix d'una visió negativa de la política. Una concepció de l'ésser humà com un perill per a la resta. Arguments tots dos propers a ideologies més aviat dretanes. I, a més, tota dos contraris a la democràcia. Per tal que existeixi un sistema democràtic-liberal calen dos parts bàsiques al joc: en primer lloc uns candidats que amb la voluntat de guanyar-se el nostre vot ens expliquin quines són les seves idees i el que volen fer; en segon lloc que el guanyador d'aquestes eleccions pugui ser castigat. La limitació de mandats elimina aquesta segona part.
Un dirigent que, per limitació de mandats, no es podrà tornar a presentar a les eleccions té tots els incentius del món a fer allò que li roti. Al cap i a la fi no haurà de rendir comptes davant ningú, en tot cas davant la història. Té via lliure per despilfarrar els diners públics, per regalar càrrecs a familiars/amics/deutors, iniciar tots els negocis pseudo-legals que vulgui o ficar el país de peus a una guerra.
Per això em molesta especialment el tractament dels mitjans de comunicació a les consultes de Veneçuela, Hondures o Bolívia. No són referèndums per perpetuar-se al poder com ens volen fer creure. Chávez, Morales o Zelaya es perpetuarien al poder, desprès d'una hipotètica consulta favorable a les seves propostes, només -i repeteixo: NOMÉS- si els electors així ho volguessin de nou. Al cap i a la fi a Catalunya hem tingut durant 23 anys el mateix president i ningú l'acusa de dictador o de voler-se perpetuar al poder. Aquells que reclamen la no limitació de mandats no fan altra cosa que reclamar el nostre mateix sistema.
La limitació de mandats doncs, neix d'una visió negativa de la política. Una concepció de l'ésser humà com un perill per a la resta. Arguments tots dos propers a ideologies més aviat dretanes. I, a més, tota dos contraris a la democràcia. Per tal que existeixi un sistema democràtic-liberal calen dos parts bàsiques al joc: en primer lloc uns candidats que amb la voluntat de guanyar-se el nostre vot ens expliquin quines són les seves idees i el que volen fer; en segon lloc que el guanyador d'aquestes eleccions pugui ser castigat. La limitació de mandats elimina aquesta segona part.
Un dirigent que, per limitació de mandats, no es podrà tornar a presentar a les eleccions té tots els incentius del món a fer allò que li roti. Al cap i a la fi no haurà de rendir comptes davant ningú, en tot cas davant la història. Té via lliure per despilfarrar els diners públics, per regalar càrrecs a familiars/amics/deutors, iniciar tots els negocis pseudo-legals que vulgui o ficar el país de peus a una guerra.
Per això em molesta especialment el tractament dels mitjans de comunicació a les consultes de Veneçuela, Hondures o Bolívia. No són referèndums per perpetuar-se al poder com ens volen fer creure. Chávez, Morales o Zelaya es perpetuarien al poder, desprès d'una hipotètica consulta favorable a les seves propostes, només -i repeteixo: NOMÉS- si els electors així ho volguessin de nou. Al cap i a la fi a Catalunya hem tingut durant 23 anys el mateix president i ningú l'acusa de dictador o de voler-se perpetuar al poder. Aquells que reclamen la no limitació de mandats no fan altra cosa que reclamar el nostre mateix sistema.
Entrades
2 comentaris:
Robar no té a veure amb limitació de mandats; té a veure amb la corrupció. A l'Argentina quasi mai esgoten la legislatura i roben pels descosits.
Un mandat únic (com a Mèxic) dóna una oportunitat per fer-ho bé i la història els jutjarà, cosa que és molt important pels polítics. Crec que això està bé, com la no limitació. El pitjor és que estiguin limitats a dos mandats, com als EUA: al primer mandat treballen per ser re-elegits, i al segon el Congrés els converteix en "lame ducks".
Certament, no és 100% infalible que la limitació afecti a la corrupció, però tampoc al contrari. De fet, continuo creient que els mandats limitats donen poderosos incentius als governants a no fer allò pel que han estat votats.
Com bé dius, la limitació no és la única explicació però si una part. També té molt a veure amb el disseny institucional, la cultura política del país o els partits polítics. De totes formes potser Mèxic no és el millor exemple de país: el PRI no és el paradigma de governant no-corrupte.
Pot ser que un governant ho faci fatal i sigui una benedicció la limitació de mandats, però també pot ser que sigui un bon gestor i no se'l permeti continuar treballant. D'aquí que prefereixi que siguin els mateixos votants qui decideixin i no pas una limitació constitucional totalment aleatòria.
Publica un comentari a l'entrada