A favor de l'antisionisme

Per una d’aquelles casualitats de la vida, la nit de nadal vaig acabar discutint a Sutton amb un israelià sobre el paper dels jueus al món. Ell es definia com un fervent sionista, defensor de les colònies jueves a territori palestí i, en jo mostrar-li la meva actitud contrària a la seva, no va dubtar a acusar-me d’antisemita, avisant automàticament als seus amics –serien del Mossad?- que també em van recriminar la meva opinió tot exaltats com si haguessin vist el mateix dimoni.

La cosa va acabar aquí, però em va cridar l’atenció la fervent fe cega de la que feia gala aquell jueu, del que he de reconèixer que no era pas un analfabet en temes de política. Ara bé, com algú tant instruït –havent estudiat a una de les millors universitats d’EUA- podia defensar una idea amb arguments tant poc científics com els que feia servir?

El que vaig tractar de fer-li entendre és que jo no soc pas antisemita, ni molt menys. Jo soc antisionista, que és ben diferent. Es tracta de dos actituds, que tot i tenir relació, són ben diferenciades. De fet, és perfectament factible ser antisionista (entenent antisionista com a aquell oposat al projecte de construcció nacional d’Israel i la seva sobirania sobre els territoris que ocupen) sense ser necessàriament antisemita (és a dir, tenir alguna cosa en contra dels jueus pel senzill fet de ser-ho). Des del punt de vista polític es tracta de dos posicions separades i perfectament contràries. Partint des d’aquí passo a explicar la meva postura envers el conflicte tot basant-me en les opinions del meu nou amic, el jueu de Sutton.

En primer lloc, estem parlant de dos fenòmens amb origen històric diferenciat. L’antisemitisme neix, probablement, fa més de dos mil anys. Si no vaig errat, els jueus són deportats pels asiris cap a l’any 722 a.C. Es tracta doncs, d’un conflicte de caràcter ètnic que posteriorment ha anat evolucionant basant-se en prejudicis religiosos (“els jueus són els assassins de Jesucrist”...), prejudicis econòmics (“els jueus són usurers, els jueus roben...”) o conspiratoris (“els jueus dominen el món des de la foscor”...). D’altra banda, l’origen històric de l’antisionisme és molt més recent, de fet, és com a màxim igual d’antic que el sionisme, i es basa en l’oposició a la política exterior que està duent a terme un Estat concret. A més, aprofito per comentar que els àrabs o els palestins també són pobles semites, pel que no sé si té gaire sentit acusar-los d’antisemitisme.

Tornant al principi, els arguments del meu amic jueu eren els següents: (1) Palestina era una “terra sense poble”, (2) arguments de legitimitat històrica, (3) arguments de legitimitat religiosa. Torno a remarcar el fet de que el jueu en qüestió havia estudiat en una de les millors universitats d’EUA i, el que més em va cridar l’atenció, un dels seus amics era llicenciat en alguna cosa com “Jewish Studies”, el que ell mateix definia com una mena de ciències polítiques a la jueva. Per tant, no era gent que no sabia del que parlava, es tractava de gent instruïda, així que anem per parts.

(1) No sé ni si els mateixos sionistes es creuen aquesta frase. De veritat algú creu que Palestina estava buida abans que arribessin els jueus? Els jueus de la diàspora van aconseguir establir-se a Palestina durant la primera meitat del segle XX sent una minoria. Fent ús de la seva influència econòmica i política, especialment a EUA i al Regne Unit, però també a França o Canadà, van aconseguir un fort recolzament internacional per als seus propòsits de crear un Estat jueu. L’holocaust nazi, un dels fets més repugnants de la història, va commoure al món i molts van veure el moment perfecte per solucionar “el problema jueu”. El món cristià volia rentar la seva consciència atorgant-los una pàtria. Però Palestina estava habitada des de feia segles, estem parlant de gairebé mil anys, per persones que en absolut eren responsables del que els havia passat als jueus. El que es va fer doncs, va ser crear un conflicte solucionant-ne un altre.

(2) La suposada legitimació històrica és inacceptable: el fet que els jueus habitessin la zona, juntament amb altres pobles, fa dos mil·lennis no pot ser mai una excusa per reclamar drets històrics al present. Si acceptéssim aquesta classe d’arguments hauríem de canviar la totalitat del mapa polític mundial. De fet, els grecs podrien reclamar Catalunya com a seva. O l’Imperi Romà. Algú s’imagina que ara es comencessin a crear una sèrie d’assentaments fenicis per tota Catalunya amb la voluntat de crear-hi un Estat fenici com fa més de dos mil anys?

(3) L’acceptació de la legitimitat religiosa -ell em parlava de la terra promesa per Yavhé- ens portaria a plantejar-nos el problema de la religió única i veritable: quines promeses i de quins déus són les vàlides i quines no? D’altra banda, molt freqüentment és l’home qui crea a Déu i no al revés i, en aquesta creació, es respon a interessos dels creadors. En un món com l’actual, organitzat segons normes civils la religió ha de passar a l’àmbit privat, no al polític. Per tant, per a la organització de la vida en comú dels pobles no pot prendre’s seriosament cap legitimació religiosa, sigui musulmana, cristiana o jueva. De fet, qui té més raó? Alà, Yavhé –quan de fet són el mateix déu- o algun dels seus intèrprets?

Existeix a més, un altre plantejament sobre la legitimitat de l’Estat d’Israel. La ONU es va crear com un organisme protector de la pau i els drets dels pobles, amb capacitat per legitimar accions internacionals. Aquest organisme va concedir l’any 1947 un territori als jueus per tal que formessin el seu Estat. Aquesta és la única legitimitat de l’Estat d’Israel. Tot i així, no podem oblidar que per aconseguir-ho, el sionisme internacional va actuar incomplint reiteradament principis de dret internacional. Els jueus van planificar i utilitzar la força per aconseguir el seu objectiu i, gràcies a això, van aconseguir una situació que els va permetre sol·licitar l’aprovació de l’Estat d’Israel. I aquest mateix Estat és el que ha estat incomplint reiteradament les resolucions de la ONU, no reconeixent la seva legitimitat i, de rebot, acabant amb la seva única legitimació possible com a Estat.

En cas d’acceptar el dret dels jueus de formar el seu propi Estat, jo encara espero algun argument seriós defensant la seva existència, aquest mai hauria d’exercir-se a costa dels mateixos drets d’un altre poble, en aquest cas el palestí. Per un altre dia deixo els temes més tècnics: els problemes amb l’aigua, les fronteres, el retorn dels refugiats, l’estatus de Jerusalem o les garanties de seguretat que exigeix Israel.