La corrupció no és culpa dels corruptes

No ens enganyem, l'altíssima corrupció a l'Estat espanyol no té res a veure amb factors culturals, històrics o geogràfics que determinin un comportament diferent al de la resta d'Europa. Però, si no és la cultura, el caràcter o el tarannà d'Espanya el que l'empeny a la corrupció... Quina n'és la causa? Doncs el disseny institucional i els incentius que aquest crea.

Imaginem-nos un mercat, un amb una economia molt bàsica basada en dos actors i dos factors que determinen llurs accions. Parlo de: (1) una oferta (els polítics), (2) una demanda (particulars que necessiten favors, normalment empresaris); i, d'altra banda, els factors que els influeixen: (3) un preu d'equilibri (en un principi marcat pel polític) i (4) un factor de risc (la possibilitat de que es destapi la trama de corrupció).

(1) Per part de l'oferta. Els polítics han de ser capaços d'oferir un bé que resulti atractiu. Si tenim un sistema burocràtic com l'espanyol, lent, el poder del polític augmenta, doncs el seu bé es fa més preuat. Suposant que l'adjudicació d'una obra o d'un permís triga al voltant d'un any en ser autoritzada, el polític tindrà una bona oferta de cara al constructor si li ofereix un "procés abreviat" que sigui, per exemple, d'un mes. Si, per contra, aquesta adjudicació es tramités legalment en un parell de mesos a l'empresari no li sortiria a compte arriscar-se a ser caçat per ficar-se en un "procés abreviat".

(2) Per part de la demanda. En un principi no hi ha cap problema amb el tema de la demanda, bàsicament perquè si l'Estat ha legislat sobre un tema vol dir que hi ha demanda i aquesta ha de ser regulada. I, com tots sabem, la fiebre del ladrillo a Espanya ha estat un dels temes amb més probabilitat de generar demanda i, per tant, corrupció per evitar la legislació.

(3) Sobre el preu. El preu normalment vindrà determinat pel polític, al cap i a la fi és ell mateix qui fa l'oferta o qui decideix si els regals rebuts mereixen o no mereixen que el demandant pugui accedir al "procés abreviat".

(4) Sobre el risc. El risc de la transacció ha de ser baix. En aquest punt intervé el control judicial però, sobretot, el control polític. Un sistema polític amb poca alternança i una oposició desapareguda és una màquina de generar corrupció. Els dirigents del PP valencià no es preocupen pels costos electorals, al cap i a la fi competeixen contra el poc efectiu PSV, ni tampoc pels temes de burocràcia comptable, ja que aquesta és propietat de la Generalitat valenciana. A més, i relacionant-ho amb la demanda, un partit polític que sempre guanya les eleccions és un bon "soci" a l'hora de comprar favors, ja que tens la seguretat que el tracte de favor continuarà existint passades les eleccions. Com a exemple tenim Partido Revolucionario Institucional  (PRI) mexicà, governant entre 1929 i 1997 o els casos de corrupció al PP valencià.

En aquest mercat -negre, però al cap i a la fi un mercat- tothom participa en un intercanvi on surt guanyant. Per això deia que no es tractava tant d'un tema de maldat individual, cultura o falta de valors, si no d'un tema d'incentius. Si ens trobem amb la combinació de victòries electorals fàcils, inexistència d'una oposició real que exerceixi un control democràtic, un sistema burocràtic extremadament lent i unes administracions poc vigilades... el resultat és la corrupció. No és sorprenent doncs, que els casos de corrupció a Espanya s'hagin donat a comunitats autònomes governades durant moltes legislatures per un mateix partit: el PP al País Valencià, CiU a Catalunya o el PSOE a Andalusia. Però no ens enganyem, el mateix model de mercat és aplicable a municipis sense alternança de governs.

En aquest mateix sentit llegia avui un article a El País titulat ¿Por qué hay tanta corrupción en España? escrit per en Víctor Lapuente Giné, professor de Ciencia Política al Quality of Government Institute de la Universitat de Gotemburg, a Suècia. Us el recomano.