Hi havia un temps en que sortir de casa lleuger de roba i amb ganes de córrer no era gaire habitual. Però ara som legió. Som més d'un milió de corredors en actiu els que fem servir la cursa a peu per solucionar els nostres deutes amb l'exercici aeròbic, desembussar el cos i la ment desprès d'una jornada laboral o per posar a prova els límits de la nostra capacitat com a éssers humans.
I arriba el punt en que enllaçar passos veloços de forma repetitiva ja no és suficient. Desprès d'assolir el somni d'acabar una Marató arriba el punt en que vols anar més enllà. Vols descobrir els límits del cos i de la ment. Perquè no hi ha res noble en ser superior a la resta, la veritable noblesa consisteix en ser superior al nostre antic "jo". Per això em plantejo un nou objectiu: el triatló olímpic.
Bogeria o passió? Per quina raó hauria de posar algú el seu cos contra les cordes i colpejar-lo un cop i un altre? Son preguntes que amics, familiars i coneguts m'han fet molts cops. La resposta és l'assolida en finalitzar la Marató de Barcelona: mai cap prova m'havia brindat tal sensació de felicitat interior. I me la va brindar perquè la victòria no va ser física, va ser mental. El factor psicològic té un paper tant (o més) important que el físic. Per molt que entrenem com animals no ho aconseguirem si la nostra ment no és capaç de suportar la intensa fatiga i els pensaments adversos que ens assaltaran durant el nostre camí a la recerca dels límits. I enfrontar-te a aquests límits t'ensenya una cosa que fins llavors potser no tenia tan clara: tot està al nostre cap. Nosaltres som els únics responsables de qualsevol barrera que ens posem a la vida. Una marató et demostra que la ment pot amb tot i que les nostres cames la seguiran.
Així que ara espero que em segueixin durant els 1'5 Km de natació en mar obert, 40 Km de bicicleta i els 10 Km de cursa a peu del Triatló de Barcelona. Només així es pot assolir el cim: quan ja no queden més forces, quan un creu que ha arribat al seu límit, és llavors quan ha de continuar endavant.
Entrades
5 comentaris:
És una bogeria, sí.
Entrenes, millores, el cos respon, et tornes eficient, actiu, dinàmic, millores física i mentalment, et fas fort. És una bogeria?
Jo estic amb en Joan. Perquè se'ns diu bojos si amb esforç aconseguim una vida més plena, una ment més alliberada, uns objectius més alts, un sexe molt més actiu i durador, una potencia més gran o una llibertat absoluta? Això és ser un boig? Doncs jo soc un boig. Endavant i força per al Triatló!
hem sembla bé el tema del triatló olimpic pero crec que els entrenaments els hauría de controlar algún especialista no?
Si mama, ja els hi diré als del gimnàs que em facin un examen... jeje
m'agrada molt!
Publica un comentari a l'entrada