"Per tant, sembla que el problema fonamental és la possibilitat que els capitals es moguin ràpidament entre països". Aquesta és la conclusió a la que arriba en Xavier Sala i Martín, amb la que estic totalment d'acord, almenys en aquest aspecte, desprès d'analitzar la greu crisi del sud-est asiàtic. I continua així: "El problema que hi ha és que si no hi hagués hagut capitals internacionals, potser Tailàndia no hauria experimentat el procés de creixement que va portar la prosperitat al país durant les dècades que van precedir el 1997". De nou, totalment d'acord. Ara bé, aquí comença la trampa d'en Sala i Martín, la mateixa que fa servir al llarg de tot el llibre i de la que acostumen a pecar la majoria de neoliberals.
Jo reconec que no sóc economista i que els meus coneixements no són els de cap expert ni molt menys. Tot i així, en Pau em va convidar a llegir el llibre “Economia liberal per a no economistes i no liberals”. Les sensacions amb les que em vaig quedar en acabar de llegir el llibre van ser dues, una bona i una dolenta: la primera, fet que no puc evitar reconèixer, és que aquest home escriu bé i es sap explicar, la segona es que no tot està tan clar com ens proposa. Pel que diu, sembla que no hi hagi alternativa. Juga amb una trampa molt típica de molts economistes: la dicotomia maniquea i la simplificació dels problemes que això comporta. La que més em va cridar l’atenció però, és de la que vull parlar avui, bé per la seva evidencia, bé per l’efecte que té sobre la vida de les persones. Aquesta és: la lliure circulació de capitals.
La dicotomia que ens presenta en Sala i Martín desprès de reconèixer el problema que va suposar la crisi del sud-est asiàtic és la següent: “suggerir que es limiti la lliure circulació de capitals és una mica com intentar prohibir l’aviació quan hi ha un accident d’avió. Estrictament parlant, és cert que si l’aviació hagués estat prohibida, aquell accident no hauria passat mai”, és a dir, o lliure circulació de capitals o prohibició de la circulació de capitals. Dicotomia i punt.
Qualsevol que sàpiga una mica de borsa o de cotitzacions de divises sap que tot aquest comerç, i els beneficis que en deriven, no formen part d’un intercanvi de béns i serveis, que seria el beneficiós, sinó que es tracta de jugar al gran casino de la borsa mitjançant l’especulació. Doncs jo aquest mercat no vull ni deixar-lo fora de control (com proposen els neoliberals) ni eliminar-lo (com podrien proposar alguns fonamentalistes comunistes). La meva proposta és limitar-ho, o el que és el mateix, gravar-ho. Perquè no podem oblidar, i així també ho reconeix en Sala i Martín, que la llibertat total de circulació de capitals desestabilitza a la democràcia, tal i com va passar al sud-est asiàtic amb l’enderrocament del president Suharto i la guerra de Timor Oriental.
No hem d’acabar amb la borsa, al cap i a la fi és un gran mercat que pot (tot i que no sempre ho fa i d’això m’agradaria parlar-ne en algún futur article) fixar els preus de forma eficient, però els grans beneficis estan en l’especulació a curt termini o els fons d’inversió, que representen un moviment econòmic diversos cops més gran que l’intercanvi de béns i serveis reals. És més, les transaccions financeres dutes a terme en una setmana superen el volum total anual del comerç mundial. I tot això en operacions que duren com a màxim una setmana (les que són a llarg termini) i fins i tot n’hi ha que tan sols duren un parell d’hores! És el veritable gran èxit de les institucions de Bretton Woods, haver aconseguit el descontrol del capital i no pas la raó per la que realment van ser creades. Però en què consisteix aquest descontrol?
Els inversors especulen sobre els valors de les monedes i la seva influència sobre les taxes d'interès. És a dir, sabent que la taxa d'interès (expressada en percentatge) és aquell preu que hem de pagar per comprar els diners, o més ben dit, per demanar-lo prestat, l'Estat pot decidir fixar una taxa d'interès alta per incentivar l'estalvi o bé una taxa d'interès baixa per incentivar el consum. Això sempre que estem parlant sobre l'intercanvi o producció de béns i serveis, que seria una situació normal, i no quan la seva moneda sigui víctima de l'especulació. Aquesta especulació aconsegueix reduir el poder dels bancs centrals, forçant-los a augmentar les taxes d'interès, augmentant així l'atur i per tant, reduint l'activitat econòmica del país. La teoria econòmica està molt bé i fins a cert punt fascinant, curiosa d'estudiar, però més ho és el veure com les trampes són fàcils de dur a terme en un sistema de lliure mercat. I quan més lliure és el mercat, més fàcil és aprofitar-se'n.
La forma de treure’n profit és senzilla, sempre i quan tinguis una quantitat suficient de diners per invertir o bé disposis d’un fons d’inversió, és a dir, que la trampa només la poden fer uns pocs. Els pocs de sempre, és clar. Partim d’una situació inicial on el tipus de canvi és de 10 yens per cada dòlar (10y=1$) i decidim comprar (demanar prestats) 1000 yens de crèdit al Banc Central Japonès a un 5% d’interès per desprès transformar-los en dòlars, és a dir, tindrem 100$. Si això mateix es fa en grandíssimes quantitats o molts inversors al mateix temps farem baixar la taxa de canvi del yen respecte al dòlar ja que augmentarà la demanda de dòlars i en disminuirà la de yens. El yen es devaluarà i el dòlar es revaloritzarà en la mateixa proporció per la mítica llei de l’oferta i la demanda. Imaginem que en aquest procés el dòlar passa a costar 18 yens. Així doncs, decidim tornar el crèdit prestat. Per a tornar-lo haurem de fer-ho en yens (ens han prestat yens) així que canviarem els 100$ per 1800 yens (recordem que ara la taxa de canvi és 18y=1$). No hem d’oblidar d’afegir el 5% d’interès dels 1000yens de crèdit (50y). És a dir, haurem de tornar 1050y. Quan finalment el tornem la operació és aquesta: 1800y – 1050y = 750y de benefici. Ara podeu fer el càlcul fent servir milions de yens i dòlars enlloc de les dades que jo he fet servir. Així doncs, el problema és quan aquesta variació de l’oferta i la demanda és deguda a la voluntat de grans corporacions i grans inversors, els únics capaços de fer-ho, ja que es necessita una gran quantitat de diners. És una distorsió de la demanda real d’una moneda amb la voluntat d’enriquir-se.
I què fer davant d'aquesta situació? Segons el FMI el que cal fer és que el Banc Central de cada país, en aquest cas el Japó, augmenti la taxa d'interès per tal de desincentivar als especuladors. "Sàvia" decisió. Això farà, i així ho demostra l’experiència, que es redueixi la inversió i el consum, creixent l'atur, generant menys estalvis i menys diners i finalment, inflació. Qualsevol cosa menys posar obstacles a la lliure circulació de capitals. I perquè el FMI no vol posar traves a la lliure circulació de capitals? Fàcil: mireu qui són els seus membres amb més capacitat de decisió, forma de decisió tot sigui dit, poc democràtica, i desprès mireu d'on provenen els principals fons d'inversió que, com he dit abans, són els únics amb prou força per especular a gran escala.
Si voleu veure casos concrets de com funciona tot aquest espectacle busqueu qui és en George Soros (un dels culpables de la crisi del sud-est asiàtic i de tantes altres, aconseguint fins i tot doblegar el Banc Central Anglès desprès de fer-li un pols a la lliura). I encara ens diran els neoliberals que la recerca del bé individual és la millor forma d’assolir el bé comú. Quan hi ha un accident d’avió no hem de prohibir l’aviació, hem de crear els mecanismes per tindre més controlats els avions, això és fer avions més segurs.
Jo reconec que no sóc economista i que els meus coneixements no són els de cap expert ni molt menys. Tot i així, en Pau em va convidar a llegir el llibre “Economia liberal per a no economistes i no liberals”. Les sensacions amb les que em vaig quedar en acabar de llegir el llibre van ser dues, una bona i una dolenta: la primera, fet que no puc evitar reconèixer, és que aquest home escriu bé i es sap explicar, la segona es que no tot està tan clar com ens proposa. Pel que diu, sembla que no hi hagi alternativa. Juga amb una trampa molt típica de molts economistes: la dicotomia maniquea i la simplificació dels problemes que això comporta. La que més em va cridar l’atenció però, és de la que vull parlar avui, bé per la seva evidencia, bé per l’efecte que té sobre la vida de les persones. Aquesta és: la lliure circulació de capitals.
La dicotomia que ens presenta en Sala i Martín desprès de reconèixer el problema que va suposar la crisi del sud-est asiàtic és la següent: “suggerir que es limiti la lliure circulació de capitals és una mica com intentar prohibir l’aviació quan hi ha un accident d’avió. Estrictament parlant, és cert que si l’aviació hagués estat prohibida, aquell accident no hauria passat mai”, és a dir, o lliure circulació de capitals o prohibició de la circulació de capitals. Dicotomia i punt.Qualsevol que sàpiga una mica de borsa o de cotitzacions de divises sap que tot aquest comerç, i els beneficis que en deriven, no formen part d’un intercanvi de béns i serveis, que seria el beneficiós, sinó que es tracta de jugar al gran casino de la borsa mitjançant l’especulació. Doncs jo aquest mercat no vull ni deixar-lo fora de control (com proposen els neoliberals) ni eliminar-lo (com podrien proposar alguns fonamentalistes comunistes). La meva proposta és limitar-ho, o el que és el mateix, gravar-ho. Perquè no podem oblidar, i així també ho reconeix en Sala i Martín, que la llibertat total de circulació de capitals desestabilitza a la democràcia, tal i com va passar al sud-est asiàtic amb l’enderrocament del president Suharto i la guerra de Timor Oriental.
No hem d’acabar amb la borsa, al cap i a la fi és un gran mercat que pot (tot i que no sempre ho fa i d’això m’agradaria parlar-ne en algún futur article) fixar els preus de forma eficient, però els grans beneficis estan en l’especulació a curt termini o els fons d’inversió, que representen un moviment econòmic diversos cops més gran que l’intercanvi de béns i serveis reals. És més, les transaccions financeres dutes a terme en una setmana superen el volum total anual del comerç mundial. I tot això en operacions que duren com a màxim una setmana (les que són a llarg termini) i fins i tot n’hi ha que tan sols duren un parell d’hores! És el veritable gran èxit de les institucions de Bretton Woods, haver aconseguit el descontrol del capital i no pas la raó per la que realment van ser creades. Però en què consisteix aquest descontrol?
Els inversors especulen sobre els valors de les monedes i la seva influència sobre les taxes d'interès. És a dir, sabent que la taxa d'interès (expressada en percentatge) és aquell preu que hem de pagar per comprar els diners, o més ben dit, per demanar-lo prestat, l'Estat pot decidir fixar una taxa d'interès alta per incentivar l'estalvi o bé una taxa d'interès baixa per incentivar el consum. Això sempre que estem parlant sobre l'intercanvi o producció de béns i serveis, que seria una situació normal, i no quan la seva moneda sigui víctima de l'especulació. Aquesta especulació aconsegueix reduir el poder dels bancs centrals, forçant-los a augmentar les taxes d'interès, augmentant així l'atur i per tant, reduint l'activitat econòmica del país. La teoria econòmica està molt bé i fins a cert punt fascinant, curiosa d'estudiar, però més ho és el veure com les trampes són fàcils de dur a terme en un sistema de lliure mercat. I quan més lliure és el mercat, més fàcil és aprofitar-se'n.
La forma de treure’n profit és senzilla, sempre i quan tinguis una quantitat suficient de diners per invertir o bé disposis d’un fons d’inversió, és a dir, que la trampa només la poden fer uns pocs. Els pocs de sempre, és clar. Partim d’una situació inicial on el tipus de canvi és de 10 yens per cada dòlar (10y=1$) i decidim comprar (demanar prestats) 1000 yens de crèdit al Banc Central Japonès a un 5% d’interès per desprès transformar-los en dòlars, és a dir, tindrem 100$. Si això mateix es fa en grandíssimes quantitats o molts inversors al mateix temps farem baixar la taxa de canvi del yen respecte al dòlar ja que augmentarà la demanda de dòlars i en disminuirà la de yens. El yen es devaluarà i el dòlar es revaloritzarà en la mateixa proporció per la mítica llei de l’oferta i la demanda. Imaginem que en aquest procés el dòlar passa a costar 18 yens. Així doncs, decidim tornar el crèdit prestat. Per a tornar-lo haurem de fer-ho en yens (ens han prestat yens) així que canviarem els 100$ per 1800 yens (recordem que ara la taxa de canvi és 18y=1$). No hem d’oblidar d’afegir el 5% d’interès dels 1000yens de crèdit (50y). És a dir, haurem de tornar 1050y. Quan finalment el tornem la operació és aquesta: 1800y – 1050y = 750y de benefici. Ara podeu fer el càlcul fent servir milions de yens i dòlars enlloc de les dades que jo he fet servir. Així doncs, el problema és quan aquesta variació de l’oferta i la demanda és deguda a la voluntat de grans corporacions i grans inversors, els únics capaços de fer-ho, ja que es necessita una gran quantitat de diners. És una distorsió de la demanda real d’una moneda amb la voluntat d’enriquir-se.
I què fer davant d'aquesta situació? Segons el FMI el que cal fer és que el Banc Central de cada país, en aquest cas el Japó, augmenti la taxa d'interès per tal de desincentivar als especuladors. "Sàvia" decisió. Això farà, i així ho demostra l’experiència, que es redueixi la inversió i el consum, creixent l'atur, generant menys estalvis i menys diners i finalment, inflació. Qualsevol cosa menys posar obstacles a la lliure circulació de capitals. I perquè el FMI no vol posar traves a la lliure circulació de capitals? Fàcil: mireu qui són els seus membres amb més capacitat de decisió, forma de decisió tot sigui dit, poc democràtica, i desprès mireu d'on provenen els principals fons d'inversió que, com he dit abans, són els únics amb prou força per especular a gran escala.Si voleu veure casos concrets de com funciona tot aquest espectacle busqueu qui és en George Soros (un dels culpables de la crisi del sud-est asiàtic i de tantes altres, aconseguint fins i tot doblegar el Banc Central Anglès desprès de fer-li un pols a la lliura). I encara ens diran els neoliberals que la recerca del bé individual és la millor forma d’assolir el bé comú. Quan hi ha un accident d’avió no hem de prohibir l’aviació, hem de crear els mecanismes per tindre més controlats els avions, això és fer avions més segurs.
Entrades
3 comentaris:
Hola Carlos (suposo que et deus dir així per la firma del post), m'ha agradat el teu article. Jo vaig ser alumne d'en Sala i Martín a la UPF i la veritat és que s'explica d'allò més bé i aconsegueix que desapareixi tota alternativa al que ell diu, almenys a les seves classes. Un altre tema és quan surts al carrer o veus com funciona el món i, com bé apuntes, les institucions que ell defensa.
Hola Carlos.
El problema de l'economia moderna no rau en els economistes sino en els polítics i quan el model econòmic s'inpregna de ideologia és quan comencem a anar tots molt malament.
L'encert de un bon governant, econòmicament parlant, és la de saber llegir el moment i aplicar quan calgui mesures més o menys liberals o més o menys intervencionistes. En el moment en que estan presoners de l'ideologia deixen de ser objectius i passem a l'exageració.
Sala Martí és un excel·lent economista al que podriem etiquetar com a neoliberal. Les seves tesis son les que han impregnat l'economia mundial els darrers vint anys, son els qui han propagat el nou concepte de globalització, que em sembla una idea encertada i coherent tret de un petit matis que sempre se'ls oblida d'explicar, Els neoliberals només veuen la globalització des de l'òptica econòmica i prou.
Clar que a Tailàndia, la Xina i quants exemples més possem, el nivell de vida GLOBAL ha crescut, però les desigualtats socials encara més. A l'àfrica i a sudamèrica han provocat els majors moviments migratoris que coneixem i els desequilibris més importants de la nostra història (mira ara com estem amb els aliments bàsics). La mundialització econòmica hauria d'haver vingut de la mà de la social, la cultural, la del benestar.
A en Sala li pot semblar bé que es crein factories a Tailàndia, però no ens explica que la gent que hi treballa, nens i tot, ho fan en condicions d'esclavatge i que els que abans eren autosuficients vivint al camp, criant quatre gallines i munyint la cabra, avui prou feines poden comprar un grapat d'arrós per alimentar-se, mentre les élits econòmiques que emergeixen en aquells països tenen fortunes descomunals.
Com va dir aquell, "les mijanes son una merda" ja que per l'estadística si tu t'has menjat dos entrepans de pernil i jo cap, ens n'haurem menjat un cada un.
No soc defensor dels models econòmics purs i l'observació sempre m'ha donat la raó. Segurament d'aquí a poc temps prevaldran les idees contràries. El que em sorpren dels que pensen com en Sala-Martín, que son defensors de la reducció al mínim de les estructures estatals (de les lleis contra l'explotació i la discriminació també) i de la prevalencia del mercat per damunt de tot, a la primera patacada corren a demanar la protecció de l'estat, com està passant ara amb la crisi Financera demanant liquiditat, en que quedem?.
Salut i €
Estic d'acord amb tu de que la ideologia no pot influir en economia, però és que la linia que les separa sovint és molt prima. El que està clar és que ni tot pot estar en mans del mercat ni tot pot estar en mans de l'Estat. I sobre la protecció de l'Estat també totalment d'acord. És ridícul que ara reclamin mesures per paliar la crisi o que es facin coses com les que es van fer amb el Northern Bank. Encara no he sentit a cap neoliberal criticar la "privatització dels guanys i socialització de les pèrdues".
Publica un comentari a l'entrada