Escric aquest article des de la darrera fila de l’Aula Magna de la Facultat d’Història de la UB, on en Joan Ferran, altrament conegut com “el crosta”, fa una conferència sobre periodisme. Sort que les apreciacions del públic així com les preguntes que li dirigeixen són dards enverinats. El famós “Manifiesto por la lengua” com no podia ser d’altra forma, ha estat citat.
Espero que aquest sigui l’últim article que escric sobre aquest tema, que comença a cansar, així que tractaré de donar-hi un punt i final. Al cap i a la fi hi ha problemes molt més importants a tractar.
La idea més important que hem de tenir clara: no són els pares els que tenen el dret a educar els seus fills com vulguin, sinó que són els fills els que tenen dret a l’educació, fins i tot en contra de la opinió dels pares. El nen té el dret a rebre una educació acord amb la societat on li tocarà viure. I el sistema d’educació així com les matèries que s’imparteixen l’escollim els ciutadans a través dels polítics.
Per sort, l’educació és una competència transferida a Catalunya. Nosaltres hem escollit un model educatiu determinat, amb una sèrie determinada de matèries i amb el català com a llengua vehicular. I quan dic nosaltres em refereixo al 90% del Parlament de Catalunya, on tan sols Ciutadans s’hi ha posicionat en contra. Com no. El consens és doncs, abrumador. A més de que el Tribunal Constitucional ho ha declarat plenament constitucional. I el que és més important: som bilingües i això ens enriqueix. Què més es necessita perquè deixin de tocar-nos el que no sona?
Entrades
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada