De la crisi a la recessió

Avui llegia a ElPais un article sobre la previsió de la CE pel que fa a Espanya i la seva situació econòmica. Ja no es parla de crisi, ara li hem canviat el nom per recessió. El PIB del segon trimestre de 2008 té un creixement del 0’1%, una taxa propera a l’estancament i roçant la recessió. Espanya camina per la corda fluixa.

L’IPC del juliol, el darrer disponible de forma oficial, arriba ja al 5’3%. I aquestes dues dades juntes, un PIB estancat (o en recessió) i un IPC disparat, tenen un nom: atur.

La taxa d’atur espanyola es troba al 10’44% al II Trimestre d’aquest any, de les més altes d’Europa. Els treballadors no deixen d’inflar les xifres de persones registrades a l’INEM, on a l’agost s’ha registrat un 24’7% d’augment respecte el mateix mes de l’any anterior. Què significa això? Doncs més gent aturada és més morositat.

Aquesta morositat la veiem mitjançant el percentatge d’efectes vençuts sense pagament. És la taxa de morositat. Si bé la darrera dada de la que es disposa mostra un petit descens la taxa no deixa d’augmentar. Si la gent no té feina no pot pagar, si no paga les empreses no reben ingressos i no poden pagar els seus treballadors, el que es tradueix en més atur i més morositat.

Com aturar aquesta espiral desastrosa? Fàcil: intervenció pública. Però la intervenció pública que tothom veu necessària (fins i tot els EUA estan injectant capital!) no sembla que li entri al cap al senyor Zapatero. El president espanyol anuncia que el seu pla contra la crisi, que aviat serà recessió, és simplement un pla per a les constructores. D’això se’n diu socialdemocràcia? Llavors quina diferència hi ha entre el senyor Solbes i el desaparegut Pizarro? Em comprometo a proposar algunes mesures que podrien ser aplicades a Espanya si sobrevisc a la festa del xiringuito d'aquesta nit i a la barbacoa de demà.