Què fer davant la crisi?

“Aquesta crisi és pel capitalisme el que la caiguda del Mur de Berlín va ser per la URSS” afirma el Nobel d’Economia Paul Samuelson. Sembla que ja s’ha acabat la fòrmula de Reagan i Tatcher. S’ha acabat la fòrmula de “l’Estat no és la solució, és el problema”. Tot i així s’ha vist massa tard que les fòrmules eren errònies, per molt que tothom era plenament conscient que això petaria d’un moment a l’altre. La crisi però, ja la coneixem tots, així que parlem de solucions.

Ja vaig comentar que no crec en la possibilitat de desregular encara més els mercats financers com a solució per a la crisi. Però tampoc comparteixo les polítiques dutes a terme al vell continent, i molt especialment l’Espanya “d’esquerres”, teòricament més social que els EUA. No entraré en dades concretes per mandra de buscar els apunts d’Economia i Democràcia, però Espanya està a la cua de despesa pública, despesa pública social i ocupació pública d’Europa. I mentre això passa, Solbes es penja una medalla pel fet de reduïr la despesa pública i disminuïr l’oferta d’ocupació pública com a solució per a la crisi. Com si això fos res del que alegrar-se en un moment en que precisament el que cal fer és el contrari: estimular la demanda agregada.

La demanda és doncs, la clau per sortir de la crisi. I com s’estimula la demanda agregada? Bàsicament de dues formes: abaixant els tipus d’interès i amb polítiques socials.

Com que els meus coneixements d’economia són limitats, els meus raonaments també ho són, però potser per això són més fàcils d’entendre. Segons la teoria de la preferència per la liquidesa, els tipus d’interès s’ajusten per equilibrar la oferta i la demanda de diners. Ara bé, si s’altera el tipus d’interès seran els individus qui mitjançant la seva activitat econòmica duguin als tipus d’interès a l’equilibri. És a dir, si es baixen els tipus d’interès la demanda de diners augmenta. Hi ha més diners en mans dels individus i així augmenta l’activitat econòmica. I si l’activitat econòmica augmenta es creen llocs de treball, generant més riquesa.

Arribats a aquest punt haurien de saltar tots els defensors del Banc Central Europeu a dir que això generaria encara més inflació i el que realment cal és apujar-los més o mantenir-los. Fals. És cert que els tipus d’interès influeixen en la inflació degut a que poden provocar una excessiva demanda, però quina demanda hi ha en temps de crisi? Poca, molt poca. I si s’arriba a l’estancament (del que no estem tan lluny) o la recessió vol dir que nul·la. Així doncs, la inflació està influènciada per altres causes com el preu del petroli o el dels aliments. Tots dos mercats per cert, on hi han ficat bastant la mà els grans de Wall Street. Així doncs, és molt més important deixar de destruïr llocs de treball que no pas tractar de reduïr una inflació que no pot redurïr-se per tractar-se de problemes geopolítics i especulatius més que no pas per un excès de demanda.

El segon pilar per estimular la demanda és la gran assignatura pendent d’Espanya: les polítiques socials. Com pot ser que un Estat tingui superàvit quan ens trobem a tanta distància de la resta de països europeus pel que fa a tots els indicadors de benestar? Cal que augmenti el dèficit de l’Estat, el que voldrà dir que s’està invertint en polítiques públiques i, les que fan especial falta, polítiques socials. El raonament també és senzill. La importància d’invertir en polítiques públiques socials és que aquestes alliberen de càrregues econòmiques a les families amb menys recursos que posteriorment poden invertir en activar de nou l’economia.

Cal molta, moltíssima més inversió en escola pública, molta, moltíssima inversió en sanitat pública i molta, moltíssima inversió en serveis socials. Si l’Estat es fa càrrec de l’escolarització dels fills de la familia, mitjançant l’escola pública (de qualitat), o dels avis, mitjançant serveis socials com ara atenció domiciliària o residències geriàtriques públiques, les families disposaran d’ingressos alliberats que d’altra forma destinarien a aquestes funcions. Amb aquests ingressos, que abans no tenien, podràn, per exemple, comprar-se un cotxe nou, fer un petit viatge, comprar roba o obrir un nou negoci. En definitiva, reactivar l’economia.

Però per dur a terme aquestes polítiques socials cal una major presió fiscal sobre les classes altes tornant a instaurar impostos altament progressius com el que ha eliminat el govern espanyol “d’esquerres”: l’impost sobre el patrimoni. Tot això sense ofegar la iniciativa econòmica amb impostos, fent servir per a la financiació de forma complementària l’endeutament de l’Estat que, al contrari de l’endeutament privat, pot augmentar indefinidament. Per altra banda, i de forma no menys important, cal lluitar contra el frau fiscal (susceptible de ser tractat en un futur article) que a Espanya assoleix nivells vergonyosos. Només així podrem sortir de la crisi, però tinc clar que aquesta solució no agrada gaire a les classes altes que, tot i ser minoria, tenen un grandíssim poder.