Mentides sobre els impostos i el PIB

Alguns medis estan fent d’uns anys ençà una campanya de desprestigi de la política econòmica europea que fa riure. S’enmiralla la situació europea amb la d’EUA tractant de demostrar que aquests segons mantenen un indicadors econòmics millors que els del vell continent. La campanya té un objectiu clar: la desaparició de l’Estat del Benestar europeu -probablement el millor invent polític de la història- mitjançant la desregulació laboral o la disminució dels impostos sobre el capital.

A més, recordo alguns comentaris en aquesta linia a l’assignatura d’Economia Espanyola, on la professora María Gundín insinuava que el gran creixement d’Irlanda o els indicadors americans eren deguts a la liberalització i la lleugera càrrega impositiva. També he estat buscant un article de l’amic Sala-i-Martin –un dels abanderats d’aquest moviment- sobre els Estats del Benestar nòrdics i la seva crítica però no l’he trobat.

En aquest sentit, la professora d’Economia Espanyola ens parlava de l’espectacular creixement irlandès enfront de l’estancament europeu. Evidentment això no té cap ni peus. No en té perquè és una veritat a mitges. Només cal mirar les dades d’ocupació de, per exemple, Suècia i d’Irlanda fa vint anys. No cal ser gaire il·lustrat per adonar-se que, veient aquestes dades, a Suècia és complicat crear més ocupació, bàsicament perquè gairebé tothom treballa, ja siguin homes o dones. En canvi, a Irlanda la dona s’incorporà al mercat laboral durant el mateix període que a Espanya, els anys vuitanta, pel que l’ocupació es dispara des de llavors. El mateix passa amb la productivitat, ja que si partim de nivells patètics és fàcil augmentar ràpidament. És a dir: com més ric és un país, menys espectaculars són les seves taxes de creixement.

Sense sortir de les classes d’Economia Espanyola, també recordo com la professora es va passar una bona estona desglossant la fòrmula per al càlcul del PIB. Va ser tot un espectacle, divertit i entretingut, però serveix a la perfecció per fer una comparació entre el sistema europeu i el nord-americà. La realitat és que els europeus produeixen la mateixa quantitat de riquesa en treballar que els americans, paradigma del no-Estat, però el PIB no és el mateix. Com s’explica això? La diferència entre PIBs està en una altra variable de l’eqüació: les hores treballades. D’aquí que la distinció entre els nivells de riquesa no és tant una qüestió impositiva, sinó un tema d’ociositat i temps lliure.

Si mirem les dades de l’OECD veurem com hi ha diferents tipus de països. N’hi ha que tenen treballadors molt productius que treballen poques hores (Alemanya o França), altres tenen treballadors poc productius però que treballen moltes hores (Japó o Korea) i altres tenen treballadors molt productius que treballen moltes hores (Estats Units). Aquesta mateixa taula que he citat explica el que he dit a l’anterior paràgraf: la productivitat de França i Estats Units és bàsicament la mateixa (uns 52$/hora) però els americans treballen molt més (1700 hores a l’any contra les 1500 franceses). Així doncs, les càrregues impositives o la intervenció de l’Estat no tenen res a veure en aquesta diferència de PIB o com a mínim no té tanta importància com ens pretenen fer creure.

El cas d’Espanya és, com sempre, decebedor. Es treballen moltes hores (1635 a l’any) amb una productivitat relativament baixa (42$/hora). Això fa que tinguem dos opcions si volem fer realitat l’obsessió de la professora d’Economia Espanyola de fer crèixer l’economia d’Espanya. O bé la gent treballa més –m’agradaria veure quin partit es suicida políticament amb aquesta proposta- o bé s’augmenta la productivitat. Potser en un proper article em poso a pensar en algunes solucions o les comento al bar amb els amigotes. Al cap i a la fi no serà el primer cop que solucionem els problemes del món entre cervesa i cervesa.