A favor de la legalització de les drogues

Per a la meva sorpresa, ahir em trobava amb un article al The Economist a favor de la legalització de les drogues. Ja sé que hauria d’estar estudiant i tota la pesca, però em va agradar tant que aprofito una pausa a la biblioteca per escriure i oblidar-me de la infumable –i extremadament complicada- Hisenda Pública.

La revista defensa bàsicament dos arguments. En primer lloc, la guerra contra les drogues ha demostrat ser un fracàs; les drogues continuen arribant i la gent continua consumint. A més, la duresa de les lleis anti-droga no està relacionada amb el consum, com demostra el cas d’EUA o Espanya. Segon, aquesta situació ha fet que als països pobres els productors es vegin perseguits –ahir mateix a les notícies parlaven de 7.000 morts relacionats amb la droga a Mèxic en menys d’un any- i obligats a plantar droga per culpa d’altres invents econòmics com ara la PAC. Per altra banda als països consumidors això s’ha convertit en una màfia que està enriquint a molta gent. Per tant, una forma de solucionar el problema és legalitzant i regulant la comercialització de drogues. Això comportaria transformar un problema d’ordre públic (màfies, extorsions i demès) en un problema de salut pública. A més, permetria augmentar l’aportació a les arques públiques enlloc d’inflar les guardioles dels narcotraficants. I a mi personalment, això de dotar de recursos a l'Estat m'encanta.

Els beneficis doncs, superen àmpliament els costos. Però no sé si tot està tan clar com defensa l’Economist. En primer lloc, amb la legalització crec que el consum augmentaria. I dic crec perquè tampoc n’estic del tot segur. Suposo que al principi sí, per tots aquells que ara no consumeixen degut a la il·legalitat de fer-ho, i que desprès la situació s’estabilitzaria a un punt de consumidors superior a l’actual. Tot i així, no deixaria de ser un mal menor. L’Estat faria un transvassament de recursos del que és “la lluita contra el narcotràfic” cap a campanyes de conscienciació (a l’estil de les del tabac/alcohol) i cap a la Sanitat Pública. Però torno a repetir: el cost econòmic i social (en vides) seria molt més petit convertint el “problema d’ordre públic” en “problema de salut pública”. El que és segur és que les drogues s’haurien de mantenir com a monopoli estatal.

Però un cop les legalitzem... com es regula el mercat de la droga? Em sembla un tema molt complicat. De la mateixa forma que hi ha medicaments als que no pot accedir tothom haurien d’existir drogues amb la mateixa regulació. La marihuana podria ser legalitzada completa i lliurement, al cap i a la fi no és més nociva que l’alcohol o el tabac. Per a altres drogues, si la regulació és massa restrictiva en el fons el que acabes fent es fomentar de nou l’aparició de les màfies. Possible solució? El carnet de drogaddicte.

Això del carnet pot sonar a broma, però no ho és tant (algun dia també parlaré del “carnet de votant”). Aquest carnet estaria destinat al subministrament de drogues dures, com ara la cocaïna o la heroïna, i seria per tal d’abastir de drogues a tots aquells que ja en són addictes. És a dir, legalització però venda restringida. Aquesta legalització a més, permetria evitar la seva adulteració, el transport d’alt risc (culeros, mulas, etc.) i es podria investigar per tal de reduir-ne els efectes nocius. De la mateixa forma se’n podrien obtenir beneficis a partir dels impostos que, juntament amb la reducció de la despesa policial, permetria assignar més recursos a la prevenció i l’assistència. L’exemple de l’alcohol és il·lustratiu.

La legalització a més, hauria de ser a tota al Unió Europea, o fins i tot internacional, si no fos així, el país que ho fes es convertiria en la meca del narcoturisme, com de fet ja passa a Holanda.

Com veieu, els arguments no tenen res a veure amb els tòpics liberals de “que cadascú faci el que vulgui amb la seva vida” o “a mi l’Estat no m’ha de prohibir res bla bla bla”. En realitat es tracta de la millor forma de solucionar els problemes: l’anàlisi del risc. La gestió del risc ens permet actuar en termes racionals, en allò que és més eficient, i no pas en allò que ens sembla més o menys ètic. El mateix és aplicable a temes com l’abort o la eutanàsia. I ara, a seguir amb Hisenda Pública.