dijous, 5 de març del 2009

AIG i la crisi

Els dirigents d’AIG són idiotes. Així de clar. Perdre 465.421$ per minut durant tres mesos té mèrit. La xifra de diners que han volat és escandalosa: 60.000.000.000$. Sí, 60.000 milions de dòlars! I en un sol trimestre! Tot això en virtut d’un invent de la famosa enginyeria financera de la que tan orgullosos n’estaven fins fa poc. Doncs amb aquesta jugada s’han endut a mig món per davant. Literalment.

Per variar, seran els contribuents americans els que solucionaran el problema. Si no fos per això proposaria fer un monument a la incompetència per als dirigents d’AIG i explicar a tots els llibres i totes les classes d’economia com NO s’han de fer les coses. Em nego a pensar que perdre 60.000 milions de dòlars en un trimestre és un error. És massa evident i gros. Prefereixo creure que es tracta de l’actuació d’un grup de sonats que ho han fet així deliberadament. No pot ser que algú tan incompetent arribi a esferes tan altes de poder.


I com s’ho han fet per portar a mitja economia mundial a la ruïna? Amb el negoci dels Credit Default Swaps (CDS). Es tracta d’una jugada mestra, l’objectiu es vendre fum, fer negoci del no res. Els CDS són una assegurança financera (AIG és una asseguradora). El sistema seria una cosa així: l’empresa A compra una pòlissa d’assegurança a AIG on s’estipula que si l’empresa C -amb la que A manté els seus negocis- s’enfonsa, AIG donarà diners a A. Si l’empresa C no s’enfonsa, serà A qui pagui unes petites mensualitats, com a tota assegurança, a AIG. En resum: AIG aposta a que C no s’enfonsarà mai. Si li surt bé l’aposta, A (el comprador del CDS) li pagarà diners per no fer res. És a dir, AIG juga a un casino financer. El problema apareix quan comences a apostar per empreses com Lehman Brothers.

Els problemes financers venen donats per un cúmul de deutes impagats: accions d’empreses que desapareixen, préstecs al consum sense sentit, hipoteques amb un valor major que el preu de les cases, etc. El que feien les empreses C, com Lehman Brothers, era empaquetar tot això i vendre-ho de nou com si fos un producte sa. Però aquests actius tòxics van començar a petar a partir de l’estiu. Els creditors resulta que no podien cobrar els actius que havien comprat. Però aquests creditors no s’espantaven. Havien estat tant llestos i previsors que havien contractat una assegurança per aquests casos. De fet, estaven pagant les seves mensualitats a una asseguradora per un CDS i així evitar casos com aquest. No cal que digui de quina asseguradora parlo.


Els CDS eren perfectes per a AIG. El mercat de les assegurances estan regulats. Entre d’altres, la regulació exigeix tenir reserves de capital suficients per fer front als pagaments en cas d’accident. Normal. Però els CDS no eren assegurances normals, eren assegurances financeres i com a tals no tenien regulació. És a dir, podies inflar-te a assegurar sense garantia de fer efectiu el pagament en cas de fallida de l’empresa C.

Així, AIG estava assegurant a mig planeta, literalment, en contra de que el mercat financer no s’enfonsaria. És a dir, estava apostant a que la borsa no s’enfonsaria mai, mai, mai, mai, mai... passes el que passes. Finalment, ens vam trobar amb això.

I què va passar? Evident. AIG no podia pagar tots els CDS. Però hi ha una cosa pitjor encara: tot el món estava invertint en actius d’alt risc pensant que l’asseguradora els cobriria l’esquena. El desastre és d’una magnitud que ningú podia imaginar, d’aquí la necessitat de que el govern americà mantingui amb vida a AIG i que aquesta pugui fer front als pagaments dels CDS.
La desregulació del sistema financer torna a passar factura. Però passa factura als de sempre, als contribuents. És cert que AIG s’ha de salvar amb diners públics –l’alternativa és pitjor- però els directius de l’asseguradora haurien de passar-se un bon munt d’anys a la presó acusats de frau i els seus béns haurien de ser confiscats fins que el deute que té l’empresa quedi saldat. Vaja, com ens farien a tot quisqui si no paguéssim el que devem al banc.