Els pressupostos d'Obama

La veritat és que els polítics acostumen a fer realitat les seves promeses electorals. Per això no acabo d’entendre la reacció de la majoria de la gent o la visió de la política com a niu de mentiders. Si fan realitat les seves promeses és per una raó d’allò més racional: si han estat escollits per un programa concret és perquè la gent vol que es dugui a terme. I dur a terme el que la gent reclama és tornar a ser escollit en properes eleccions.

És el cas d’Obama. Certament els pressupostos que va presentar fa pocs dies són uns pressupostos progressistes, a l’americana és clar. Però ja és molt més del que hem tingut ençà del New Deal i, per sort, s’abandona tot allò que té a veure amb Reagan.

Per començar l’economia rebrà l’estimul públic necessari: el dèficit s’elevarà fins als 1’75 bilions de dòlars. Tot i així moltes de les mesures que aplicarà ni tan sols tocaran aquest pressupost, o ho faran de forma ínfima. Algunes d’elles, com ara el pla contra el canvi climàtic sortirà gratis.

Bàsicament es tracta d’un pla que, mitjançant la compra-venda de permisos, establirà les empreses que poden emetre gasos a l’atmosfera. En realitat es tracta d’un impost sobre les emissions que permetrà ingressar suficients diners com per invertir-los en aquells que més ràpid els gastaran: municipis i rendes baixes.

El producte estrella serà la sanitat. Certament és un dels punts claus de la política Obama i també la més cara 634.000 milions de dòlars. Estalviarà diners renegociant les concessions públiques a les asseguradores, el que les expulsarà poc a poc de l’economia sanitària. Medicare i Medicaid hauran de ser reformats en profunditat. Fer-ho és relativament senzill un cop has detectat el problema i relativament complicat al mateix temps, ja que els perjudicats (asseguradores, metges i farmacèutiques) faran un bon rebombori.

D’altra banda, l’estímul fiscal és el que s’esperava per reactivar l’economia. Pujada d’impostos per als més rics, que tendeixen a l’estalvi, i rebaixa als ciutadans propensos a gastar més diners. Això és: estímul de la demanda. L’altre gran estalvi de dòlars, i aquest era “de cajón”, serà la política exterior. Obama ja ha posat fi a l’ocupació d’Iraq.

Faltarà veure però, com s’ho manega per dur a terme totes les reformes. Si una cosa hem après de Política Comparada II és que el sistema legislatiu americà és de tot excepte àgil. En un principi el Congrés no representarà cap problema, veurem com es comporta el Senat i si no tenim els projectes de llei passant de cambra a cambra a la recerca de les majories necessàries.