Bancs, deflació i Facebook

Mentre espero que una colla d’informàtics ulleres-pastoses decideixin posar-se a fer alguna cosa de profit i m’arreglin els ordinadors he d’escriure des de la Pompeu Harvard. D’aquí la poca assiduïtat de les actualitzacions. A més, com que soc tant original tiraré d’un refregit d’articles passats.

Crec recordar que ja havia parlat sobre l’estupidesa d’alguns grups al Facebook com ara el de “no salven a los putos bancos con mi dinero”. I és que hi ha una gran part de l’esquerra que molts cops actua més per impulsos que no pas amb el cap quan vol castigar els culpables. Els banquers no són un gremi que em resulti especialment simpàtic, però reconec la seva utilitat i la CATÀSTROFE (en majúscules i negreta) que suposaria la seva ruïna.

Que un banc s’arruïni és encara més problemàtic que quan ho fa una empresa. Si un banc desapareix s’emporta per davant no només als seus treballadors, sinó també els estalvis de gent totalment innocent. Només cal pensar en la idea de que el banc on tens els estalvis s’esfumi per saber si vols o no vols que l’Estat els tregui del pou. De la mateixa forma desapareixeria la font de crèdit per dur a terme idees de negocis rentables que generen ocupació. S’emportaria per davant estalviadors irresponsables i responsables, idees bones i idees dolentes. Però una part del sector liberal també s’ho vol carregar tot.

Segons aquests liberals, la crisi ajuda a reajustar el sistema expulsant-ne les males empreses. El problema és que això és bastant arbitrari: moltes empreses viables també desapareixen. Les empreses automobilístiques no desapareixen per temes d’ineficiència –almenys no totes- sinó que tanquen les seves fàbriques per la falta de finançament a l'economia. Finançament a les famílies que consumeixen (comprant el cotxe) i finançament a les empreses per funcionar. La crisi financera doncs, expulsa del mercat empreses que funcionen, enviant a l’atur a gent que no té res a veure amb sectors deficitaris o poc eficients.

També parlava sobre la deflació. Pot semblar molt maco que els preus caiguin en picat, al cap i a la fi a tothom li agrada poder comprar més coses amb els mateixos diners. El problema però, és que s’entra en una espiral de baixada de preus i baixada del consum difícil d’aturar. Al cap i a la fi, perquè vull consumir avui si demà em costarà més barat i l’endemà encara més? D’aquí la importància d’augmentar la despesa pública. Aquesta no estarà expulsant la despesa privada, bàsicament perquè en deflació o en baixada de preus la despesa privada prefereix quedar-se asseguda al sofà veient com augmenta dia a dia el seu valor. L’Estat pot aconseguir que augmenti el consum, la demanda agregada i que, per tant, les empreses tinguin menys problemes per continuar rodant.