Per què cal descentralitzar Espanya i Catalunya al màxim?

Un dels problemes de l’Estat modern és la seva voluntat d’identificació amb l’Estat-nació, fet que no sempre és possible. L’Estat nació acostuma a ser sinònim de concentració i centralització del poder, així doncs no és gaire difícil pensar que l’aparició de problemes és qüestió de temps, i el cas d’Espanya no n’és una excepció. Les motivacions dels problemes, així com les seves solucions, segons Rafael Ribó[1], poden ser bàsicament de tres tipus: en primer lloc les motivacions de tipus tecnicoadministratiu, en segon lloc les motivacions de caràcter democràtic i en darrer lloc per motivacions històricopolítiques.

La primera motivació, la de caràcter tecnicoadministratiu, ve donada pel fet que resulta massa car i complicat administrativament el control d’un Estat central, del que se’n deriva una baixa satisfacció social. Així doncs, des d’un prisma d’eficàcia es cedeixen poders des de l’Estat centralitzat cap a les diferents subdivisions territorials. Com més aprop sigui l’administració dels problemes millor els coneixerà i, per tant, millor en seran les solucions. De la mateixa forma els diners s’aprofitaran molt més, ja que no es perdran en intermediaris ni en projectes sense necessitat. Aquest punt resulta de vital importància per a Catalunya i en aquest sentit serà un gran pas endavant l’aplicació de les vegueries al territori català.

La següent motivació per a la distribució territorial del poder és la de caràcter democràtic. Es tracta d'un argument semblant a l'anterior, amb la diferència de que aquesta segona motivació té la voluntat de que s’exerceixi un major control democràtic per part de la ciutadania. Si els centres de decisió són més propers a la població podran ser controlats més fàcilment i en repercutirà favorablement a la seva transparència. A més, la distribució del poder afavoreix també l’aprofundiment en el control democràtic de forma vertical, entre els diferents òrgans, centrals o no, de l'Estat. En aquest sentit, Catalunya ja resulta una unitat política prou reduïda com per tenir un control democràtic intern i extern suficient.

La tercera de les motivacions és la que més problemes dóna al cas d’Espanya. Aquesta se’n deriva de l’existència, dins d’un mateix Estat, de col·lectivitats amb una forta personalitat política i amb un elevat grau de consciència de grup que reivindiquen un reconeixement diferenciat de la seva realitat. Per solucionar-ho els Estats disposen de diferents vies. Per satisfer aquestes reivindicacions d’autogovern poden plantejar-se bé un pacte federal, a major o menor nivell, o la creació d’un nou Estat nació. Queda clar, que l’opció de l’Estat centralitzat no porta a la supressió de les diferents nacions que en són integrants ni a la realització de la voluntat d’aquestes col·lectivitats, com de fet ja va demostrar el franquisme, per això aquest model queda fora de consideració.

Les conclusions doncs són: (1) Catalunya ha d’avançar –i de fet ja ho està fent- cap a una major descentralització administrativa on, si em permeteu l'apunt, els municipis haurien de ser el punt central. (2) La salut democràtica i la transparència d’Espanya són gairebé nul·les; l’entitat política i administrativa de l’Estat espanyol resulta massa gran com per exercir un control democràtic. (3) Donada l’existència de diferents col·lectivitats nacionals dins d’Espanya només hi ha dos opcions: o bé crear un Estat federal ple o bé culminar els diferents processos de national-building que ja s’han iniciat – Catalunya, País Basc i Galícia- mitjançant la creació d’un nou Estat nació per a cadascuna d’elles.

[1] Manual de Ciència Política. Miquel Caminal i Badia (editor). Ed. Tecnos, Barcelona 1998.
Article publicat a Tribuna Catalana.