Zapatero ha dit que reformarà el mercat laboral -n'hi ha que ja ho demanàvem des de feia temps- però que no tocarà el cost d'acomiadament. Doncs, al meu parer, s'equivoca. De fet, jo crec en l'acomiadament a l'austriaca, el que és una mesura sumament progressista. Per tal de defensar les meves idees partirem de tres premises: (1) Volem que les empreses segueixin el ritme de l'economia, (2) volem que els treballadors tinguin seguretat davant la possibilitat de pèrdua d'ocupació i (3) volem que el cost de l'ajustament econòmic en moments de crisi no recaigui sobre la societat en general (mitjançant recursos de la Seguretat Social), és a dir, que no s'externalitzin els costos.
En aquest sentit, Olivier Blanchard, economista en cap del FMI, va publicar un paper on proposava una alternativa molt interessant als costos d'acomiadament i a la indemnització. Es tracta d'un impost sobre l'acomiadament.
Com he dit a la premisa (3), els pagaments dels costos d'acomiadament arriben en el pitjor moment de tots per a l'empresa: justament quan més falta fa la liquiditat, en moments de crisi o recessió. La idea de Blanchard és crear una assegurança, gestionada per l'Estat, contra l'acomiadament que protegeixi al treballador i al mateix temps permeti als empresaris ajustar les plantilles segons les seves necessitats. Això es faria mitjançant un impost de suma fixa a la Seguretat Social pagat per l'empresari, de forma que està pagant l'acomiadament del treballador poc a poc, mes a mes, sense que la indemnització arribi de cop en moments de crisi. Aquest fet permetria gaudir de més liquiditat a les empreses per continuar pagant salaris en moments de recessió, reduïnt així l'atur.
La idea és que són les empreses les que han de suportar el pes real de l'acomiadament i de l'atur, no pas la societat en general. En altres paraules, les empreses han d'internalitzar els seus costos. D'altra banda el treballador no perdria la seva indemnització d'atur, que li arribaria de la mateixa forma que amb l'ordenament actual, amb la diferència de que el sistema seria molt més flexible. De rebot, també acabariem amb el mercat laboral dual, ja que els insiders no podrien exercir poder sobre els outsiders (joves i dones majoritàriament), condemnats a contractes precaris i temporals.
Així doncs, hem de tenir clar que és una mesura necessària perquè tot acomiadament té un cost econòmic i un cost social. El que cal fer des de les institucions polítiques i aquells que les dissenyen -els polítics- és tractar que aquests costos siguin tan reduïts com es pugui (protegint al treballador) i que aquell que els produeix (l'empresari) tingui tots els incentius per tal de no produir-los. Ara bé, acomiadament lliure no és sinònim d'acomiadament improcedent. La justicia hauria de continuar tenint molt a dir sobre els acomiadaments, controlant que aquests no es donessin per tal d'augmentar els beneficis de les estratificacions més altes en detriment de les més baixes.
Entrades
8 comentaris:
Carlos no podria estar més d'acord amb tu. Moltes vegades es confon lliure amb improcedent.
Això si, crec que hauria de ser un impost progressiu per facturació y no per nombre de treballadors, donat que molts negocis requereixen de mes mà d'obra però tenen una facturació més petita.
No sé qui ets Dot, però de totes formes benvingut!!!
El que m'has dit sobre la progressivitat de l'impost m'ha fet pensar. En un principi estaria d'acord amb tu, de fet, la característica més important d'un Estat del Benestar és la financiació progressiva. Ara bé, el meu dubte és el següent: el que es pretèn amb aquest impost és assegurar una indemnització d'acomiadament al treballador, d'aquí que jo en un principi he proposat una quantitat fixa (tots per igual). Si no fos així els treballadors d'empreses que facturin molt rebrien indemnitzacions més grans havent gaudit d'uns sous no necessàriament més alts que treballadors d'altres empreses més petites. Però per altra banda hi ha el problema que tu també proposes: hi ha certes empreses que necessiten de mà d'obra intensiva i altres que, tot i requerir menys mà d'obra, poden generar moltíssims més beneficis.
Solució? Així a primera vista podria fer-se que si l'empresa genera menys de X euros a l'any el seu impost és fixe (per treballador) i si és superior es comencessin a aplicar trams progressius. Una mena d'excempció al pagament on l'excempt paga una quantitat fixa.
I tu et consideres d'esquerres? JA-JA-JA... Desde quan proclamar als cuatre vents l'acomiadament lliure és ser d'esquerres???????
Carlos no em referia a que les indemnitzacions fossin diferents segons la quantia de l'impost que paga l'empresa, sinó que crec que hauria de ser un impost tipus IRPF que segons quant guanyés, pagués.
Així s'arribaria a un equilibri que compensaria que si una empresa amb nomes un treballador l'acomiada no quedes un saldo negatiu amb el que ha pagat any rere any aquesta empresa.
Hola Anònim, benvingut al bloc. Evidentment que em considero d'esquerres i no només una mica, em considero MOLT d'esquerres.
No entenc el teu comentari, de fet, el treballador continuaria amb exactament la mateixa prestació que amb el sistema actual. L'únic que canvia és la forma de finançar-la: a plaços (com proposa Blanchard) o de cop (com és avui dia). Amb l'afegit que si ho financem de forma gradual (com si fos una assegurança) quan arribin els temps de crisi (per a l'economia general o per a l'empresa en particular) aquesta podrà fer-hi front molt millor sense acomiadar treballadors.
Potser comença a ser hora de deixar-nos de prejudicis i dogmes sobre el que és d'esquerres i el que no.
Dot, tens tota la raó (ara ja t'he identificat jeje).
Havere carlitos que em queden dubtes:
Si obliguem a pagar periodicament un quantitat fixe a l'empresari en concpete d'acomiadament, no hi ha el perill que en temps de crisis els acomiadaments van que volin? un darrere l'altre, si total l'acomiadament ja està pagat. El fet de pagar una indemnització, a més de ser un dret imprescindible del treballador, és un fre a l'acomiadament. Un obstacle a les decisions de l'emepresari, l'objectiu és que el treballador no perdi la feina no que l'empresari pugui acomiadar més fàcilment.
Estimat Guillem, totalment d'acord amb que l'objectiu final és que ningú vagi a l'atur. Però per això calen llocs de feina productius.
I sobre la teva pregunta... Per quina raó un empresari hauria de voler acomiadar a algú sense raó? Sense treballadors no hi ha producció. A més, recorda que les PIMES donen feina al 80% dels ciutadans, com bé apuntes a l'article sobre la Ley de Economía Sostenible. Quan parles de posar obstacles a les decisions de l'empresari estas parlant bàsicament de posar entrebancs a lampistes, botiguers, fusters o panaderes.
Publica un comentari a l'entrada