A Espanya existeix la creença més o menys estesa de que la massa funcionarial està assolint nivells obscens. En aquest article no vull parlar sobre si això és veritat o no ho és, de fet hi ha poca cosa a discutir si analitzem les dades. El que vull tractar és un altre tema: el problema de la funció pública no és que tingui un nombre massa elevat de treballadors, és que els té desincentivats.
Existeix una evidència clara que des del neoliberalisme es tracta de desprestigiar tot allò públic sota els arguments de la ineficiència i la ineficàcia. En molts casos tenen raó, però la solució no es tracta tant de privatitzar si no d'organitzar bé els incentius. Abans però, cal parlar sobre què i qui és un funcionari.
El funcionari es pot definir per dos característiques bàsiques: té la plaça en propietat i accedeix a la funció pública per oposició. Això és així des de la culminació de la Il·lustració amb el Codi Napoleònic per una senzilla raó: si la estructura de l'Estat, la Justícia o la de Hisenda depèn d'un polític o empresari la independència amb la que aquestes estructures han de prendre decisions no serà mai independent. Al cap i a la fi, qui seria el valent que investigaria els comptes del jefazo? Sense independència del funcionariat la llei no serveix de res.
Existeix una evidència clara que des del neoliberalisme es tracta de desprestigiar tot allò públic sota els arguments de la ineficiència i la ineficàcia. En molts casos tenen raó, però la solució no es tracta tant de privatitzar si no d'organitzar bé els incentius. Abans però, cal parlar sobre què i qui és un funcionari.
El funcionari es pot definir per dos característiques bàsiques: té la plaça en propietat i accedeix a la funció pública per oposició. Això és així des de la culminació de la Il·lustració amb el Codi Napoleònic per una senzilla raó: si la estructura de l'Estat, la Justícia o la de Hisenda depèn d'un polític o empresari la independència amb la que aquestes estructures han de prendre decisions no serà mai independent. Al cap i a la fi, qui seria el valent que investigaria els comptes del jefazo? Sense independència del funcionariat la llei no serveix de res.
Ara bé, un altre tema és QUI ha de ser funcionari. Atenent-nos a la definició anterior podem afirmar que ha de ser funcionari tot aquell que hagi de prendre decisions. El funcionari no ha de ser una peça de l'engranatge de la gran burocràcia. En aquesta definició no hi encaixen, entre d'altres: funcionaris de correus, personal de finestreta, administratius o fins i tot l'arxiconegut PAS de les universitats. I perquè no hi encaixen? Doncs per la senzilla raó de que no tenen cap mena d'incentiu en fer bé la seva feina si són funcionaris.
Les persones, ens agradi o no, responem a incentius, bons o dolents. N'hi ha de molt romàntics (realització personal, compliment del deure...) i de més pràctics (bàsicament incentius econòmics). Així doncs, hi ha cert tipus de funcionariat que, per evitar incentius maliciosos, han de continuar sent funcionariat:
- Cossos de seguretat. És evident que els cossos de seguretat de l'Estat han de ser funcionaris per evitar arbitrarietats.
- Personal de l'ensenyança. Donada que la ensenyança és pública i els alumnes consumeixen recursos públics, aquests han d'anar destinats a aquells que així ho mereixin. La decisió de qui entra a una universitat o no -determinada per la nota de selectivitat i la del batxillerat- no pot estar sotmesa a la voluntat d'un professor.
- Personal d'hisenda. Aquesta potser és la més evident de totes. Un inspector d'hisenda ha de ser absolutament lliure d'investigar a qui sigui independentment del seu poder adquisitiu o poder polític. La independència és vital en aquest cas.
- Notaris i membres de la judicatura. També un cas prou evident. La gent que pren decisions en dret té tots els números del món de rebre maletins ben plens d'incentius per inclinar la seva decisió cap a una banda o cap a l'altra. Solució? Independència.
- Funcionariat amb poder decisió. En definitiva tot aquell personal de l'Administració que pren decisions diverses, ja sigui en àmbits de la mateixa administració, funció pública, sanitat o obres públiques.
Les persones, ens agradi o no, responem a incentius, bons o dolents. N'hi ha de molt romàntics (realització personal, compliment del deure...) i de més pràctics (bàsicament incentius econòmics). Així doncs, hi ha cert tipus de funcionariat que, per evitar incentius maliciosos, han de continuar sent funcionariat:
- Cossos de seguretat. És evident que els cossos de seguretat de l'Estat han de ser funcionaris per evitar arbitrarietats.
- Personal de l'ensenyança. Donada que la ensenyança és pública i els alumnes consumeixen recursos públics, aquests han d'anar destinats a aquells que així ho mereixin. La decisió de qui entra a una universitat o no -determinada per la nota de selectivitat i la del batxillerat- no pot estar sotmesa a la voluntat d'un professor.
- Personal d'hisenda. Aquesta potser és la més evident de totes. Un inspector d'hisenda ha de ser absolutament lliure d'investigar a qui sigui independentment del seu poder adquisitiu o poder polític. La independència és vital en aquest cas.
- Notaris i membres de la judicatura. També un cas prou evident. La gent que pren decisions en dret té tots els números del món de rebre maletins ben plens d'incentius per inclinar la seva decisió cap a una banda o cap a l'altra. Solució? Independència.
- Funcionariat amb poder decisió. En definitiva tot aquell personal de l'Administració que pren decisions diverses, ja sigui en àmbits de la mateixa administració, funció pública, sanitat o obres públiques.
Aquests incentius per a actuar de forma arbitrària o partidista es veuen reduïts si el personal és funcionari, actuant així amb independència del poder econòmic, social o polític.
Ara bé, que el funcionariat sigui una part indispensable per al bon funcionament de l'Estat no vol dir que com més en tinguem millor funcioni l'Estat. Com tot en aquesta vida, cal trobar-hi l'equilibri, en el nostre cas, un equilibri d'incentius. En aquest sentit, l'extensió del funcionariat a les capes més baixes de l'administració ha estat un error. Els únics que han sortit guanyant són els partits polítics (l'adjudicació de places públiques és una bona forma de comprar vots) i els sindicats (com més gran sigui la massa i més homogènia més fàcil és de controlar). S'ha ampliat el funcionariat a ocupacions sense poder de decisió i això és un clar incentiu a no treballar. Qui de nosaltres a la universitat hagués entregat un treball voluntari sabent que a final de trimestre, fem el que fem, ens posaran un 8?
Ara bé, que el funcionariat sigui una part indispensable per al bon funcionament de l'Estat no vol dir que com més en tinguem millor funcioni l'Estat. Com tot en aquesta vida, cal trobar-hi l'equilibri, en el nostre cas, un equilibri d'incentius. En aquest sentit, l'extensió del funcionariat a les capes més baixes de l'administració ha estat un error. Els únics que han sortit guanyant són els partits polítics (l'adjudicació de places públiques és una bona forma de comprar vots) i els sindicats (com més gran sigui la massa i més homogènia més fàcil és de controlar). S'ha ampliat el funcionariat a ocupacions sense poder de decisió i això és un clar incentiu a no treballar. Qui de nosaltres a la universitat hagués entregat un treball voluntari sabent que a final de trimestre, fem el que fem, ens posaran un 8?
Per solucionar-ho aquí va una primera proposta, de moltes que existeixen: convertir els grups C, D i E en personal contractat. De cap forma es poden tocar els grups B i A, i si aquests tenen responsabilitat de contractació sobre els grups C, D i E que tinguin la potestat d'acomiadar tan aviat com es demostri que algú s'està columpiant a la feina.
Sé que explicar anècdotes personals és poc científic i té poc valor a l'hora de demostrar res, però la meva temporada treballant per l'Administració Pública a la Ciutat de la Justícia va ser suficient per adonar-me com funciona el funcionariat des de dins. No eren estranys els descansos per esmorzar d'una hora --entraven a les 9 am i de 10 a 11 esmorzaven- per sortir a dinar a les 2. Això no fa més que apartar-nos del nostre objectiu: aconseguir un funcionariat d'elit seleccionats de forma transparent, amb incentius per resultats i sota mecanismes de control. I això us ho diu algú que té una oposició d’aquí uns mesos... espero que els meus futurs companys de feina –si tot va bé- no em facin bullying a la feina.
Sé que explicar anècdotes personals és poc científic i té poc valor a l'hora de demostrar res, però la meva temporada treballant per l'Administració Pública a la Ciutat de la Justícia va ser suficient per adonar-me com funciona el funcionariat des de dins. No eren estranys els descansos per esmorzar d'una hora --entraven a les 9 am i de 10 a 11 esmorzaven- per sortir a dinar a les 2. Això no fa més que apartar-nos del nostre objectiu: aconseguir un funcionariat d'elit seleccionats de forma transparent, amb incentius per resultats i sota mecanismes de control. I això us ho diu algú que té una oposició d’aquí uns mesos... espero que els meus futurs companys de feina –si tot va bé- no em facin bullying a la feina.
Entrades
5 comentaris:
El problema ésmés que res la seva ubicació. Falten, per exemple, funcionaris dedicats a branques com l'educació o la sanitat, però en sobren a tot aquest conjunt d'organismes creats amb l'única finalitat d'endollar gent. Tant que es parla de els vegueries, és una bona oportunitat per a acabar amb les Diputacions i Consells Comarcals i posar ordre en tot aquest marasme.
Estem força d'acord, el problema ve a ser qui serà el macu que faci la reforma suicida.
Albert, abans de res, gràcies per passar-te!!! Totalment d'acord amb que falten funcionaris a les branques d'educació i sanitat, de fet -i sempre que tot vagi bé- jo seré un dels dedicats a la sanitat pública. El tema de les vegueries està una mica paradet, però a veure si acaba d'avançar i es fa una mica de neteja... que hi ha algunes coses a la Diputació que fan una mica de pudor.
Héctor, tens tota la raó del món. És una reforma necessària però suicida. A veure qui s'anima!!!
Carlos que vol dir que et presentes a funcionari? fa temps que no ens veiem...
Estic d'acord amb el que dius Carlos sobre el funcionaris (enhorabona per l'estudi) però realment ser funcionari que no pren decisió, purament de "quita y pon sello", és un chollu. Ho és per la senzilla raó de les excelents condicionts laborals que gaudeixen. I això em preocupa, si aquest tipus de feina passa a ser contractada quin tipus de món laboral ens trobarem? temporal i precari com la resta? on cada 3 mesos veiem una persona diferent que encara s'està formant? a mi l'actual món laboral no m'agrada i casi prefereixo a funcionaris amb una hora per esmorza i que es coneixeran la seva feina i responsabilitat de dalt a baix que no a gent que no coneix bé la feina i passats dos mesos se'n va.
Estimat Guillem, benvingut de nou al meu humil bloc jeje. A veure, que la gent passi a ser contractada (tota aquella que no tingui poder de decisió alt) no vol dir que passin a ser precaris ni que siguin acomiadats als tres mesos. De fet, ni tan sols vol dir que siguin contractats amb contractes temporals, poden ser-ho amb contractes indefinits perfectament. Del que jo parlo és de la capacitat de poder acomiadar-los si aquests no rendeixen com cal, al cap i a la fi estan cobrant amb els diners de tots. Com he explicat a l'article, no entenc per quina raó algú que no té capacitat de decisió ha de tenir un contracte tant blindat. Això només fa que desincentivar-lo a l'hora de treballar.
Publica un comentari a l'entrada