dijous, 28 de gener de 2010

Alguns dels problemes del mercat laboral espanyol

En aquest article tractaré de fer una llista sobre els problemes més comuns amb els que ens trobem els joves a l'hora d'interactuar amb el mercat laboral. Ara bé, no faré judicis sobre si això és degut a determinats incentius conseqüència de la regulació laboral; això ho deixo per un altre dia. Senzillament parlaré d'alguns  (no tots) dels problemes amb els que ens trobem els joves -i no tan joves- tant des de dins com des de fora de les empreses.
- Els salaris són negociables. Això és un problema: les empreses ja no publiquen els salaris, a l'entrevista et pregunten el que esperes o creus que hauries de guanyar. Evidentment és un fet que juga a la contra de l'entrevistat, doncs tendirà a rebaixar-se el sou per tal de fer-se més atractiu a ulls de l'entrevistador.
- Eventualitat dels contractes. Teòricament els salaris augmenten en funció de l'IPC, si bé això és cert en la gran majoria dels casos, hi ha un problema: l'eventualitat. Si cada poc temps canviem de feina tornem a estar a la part baixa de l'empresa, pel que l'increment de l'IPC no l'hem gaudit ja que aquest només es dona en contractes superiors a un any. Aquest fet fa que la barrera del mileurisme sigui pràcticament infranquejable.

 - La figura del becari. El becari és el treballador per excel·lència de principis del segle XXI. Treballa molt i cobra poc (o res), el que suposa un gran estalvi per a l'empresari... o no? Doncs no. Per dues raons. En primer lloc els incentius per a treballar bé d'un becari són més aviat nuls. La seva jornada es reduirà a fer la feina que li toca de forma ràpida i poc cuidadosament. Al cap i a la fi, no té cap incentiu a esforçar-se. En segon lloc donat que l'empresari no inverteix en la seva formació ni li permet estar a l'empresa el temps suficient per adquirir experiència la productivitat d'aquest treballador es veu reduïda.
- Les hores extres. Tinc un amic que és esclau de les hores extres i això que és un noi extremadament vàlid amb les llicenciatures d'Economia i ADE a la seva esquena. Hom paga per 8 hores de feina però s'exigeix una dedicació i uns resultats que tan sols poden ser assolits treballant més de 8 hores al dia. A més, donat que s'entén que ho estàs fent per "voluntat pròpia" no es comptabilitzen com a hores extres, el que finalment és una baixada del sou encoberta.
I les conseqüències? Les seguents:
- Estancament dels salaris. Quan els nostres pares eren joves i es van incorporar al mercat de treball amb 20 i pico anys també cobraven malament. Als 30 ja cobraven una mica millor i als 40 no estaven gens malament. Aquesta tendència però, ha canviat. Als 20 cobrem malament (si és que cobrem), als 30 seguim cobrant malament i als 40 exactament igual. Abans s'entenia l'existència d'un principi dur per assolir un futur millor; avui dia el futur és exactament igual de penós que el present.
- Moltes hores i poc rendiment. Us en parlava a un article que vaig escriure fa temps. La gent és perfectament conscient de la feina precària que té i de tot el temps que li ha de dedicar, el que fa que la producció decaigui. Com deia aquella pintada de Berlín: "mentre vosaltres feu veure que ens pagueu, nosaltres farem veure que treballem".
- Falta de compromís amb l'empresa. És evident que tota aquesta situació porta a una falta de compromís amb l'empresa, el que finalment acaba sent-ne la més perjudicada. No hi ha res pitjor per a la teva productivitat que un treballador que t'odiï.
I tot això és culpa de la cultura empresarial -incentivada o no per la regulació laboral- que tenim a casa nostra:  brutalment avariciosa i profundament encegada en els beneficis a curt termini. Es tracta d'una cultura on es fa la vida impossible als treballadors, "convidant-los" a no fotre ni brot on, torno a repetir, la víctima més gran és la pròpia empresa.