Paul Krugman, Greg Mankiw i Xavier Sala Martín

Per enèssima vegada em veig obligat a citar a l'amic Sala Martín com a inspirador d'un nou article per a aquest bloc. L'economista català ens recomana llegir un article d'en Greg Mankiw abans d'extreure conclusions sobre el darrer escrit de Paul Krugman que publica El País sota el títol "Aprender de Europa" (aquí en teniu la versió original al NY Times: "Learning from Europe"). No cal que us digui com de d'acord estan amb el professor de Harvard i amb en Sala Martín tots els seguidors del dogma liberal que tenim a casa nostra.

L'article d'en Mankiw no fa res més que recordar-nos els PIBs per càpita d'alguns països abans de convidar-nos a llegir l'article d'en Paul Krugman, com si això desacredités o refutés el que defensa el professor de Princeton. Evidentment, ni el desacredita ni el refuta. Les raons són les següents:

(1) En primer lloc, el PIB per càpita no té en compte la distribució d'aquests ingressos. Es tracta d'una ponderació, pel que s'està deixant de banda una tesi totalment acceptada en economia: una distribució equitativa dels ingressos té com a conseqüència un millor benestar de la població. D'aquí que els Estats Units puguin tenir un PIB per càpita molt alt sense que això signifiqui que els seus ciutadans gaudeixin d'una vida millor que la europea. M'oloro que aquest PIB per càpita tant alt té més a veure amb les grans fortunes derivades del capital que no pas del benestar del nord-americà mitjà.

(2) Com bé apunta Krugman -i tal i com vaig apuntar fa temps- la diferència no és tant que els Estats Units tenen una productivitat major, si no que a Europa es treballa menys. Això no és intrínsecament dolent, de fet és un bon indicador de que al vell continent hi ha moltes coses que es fan millor que als Estats Units. Les dades de les que us parlaré les podeu consultar en aquesta taula de la OECD. Podem trobar països amb treballadors relativament productius que treballen moltes hores (Japó o Korea), països amb treballadors molt productius que treballen moltes hores (Estats Units) i països amb treballadors molt productius que treballen poques hores (França, Holanda, Alemanya o els nòrdics). Això finalment s'acaba reflectint al PIB, ja que les hores treballades és una de les variables que s'utilitzen a l'hora de calcular-lo (a més hores treballades major PIB).

Mentre els nord-americans treballen 1703 hores a l'any els francesos ho fan 1544, el que finalment són 159 hores de diferència, o el que és el mateix: 19'87 dies menys treballats a l'any, gairebé un mes de feina extra respecte als europeus. En el cas d'Alemanya o Holanda la diferència és encara més gran. Així doncs, l'argument d'en Mankiw a l'hora de criticar l'article d'en Krugman no és vàlid, ja que aquest PIB tant elevat pot ser explicat per (1) una distribució poc equitativa i (2) una diferència pel que fa a les hores treballades. Paul Krugman té raó i, com bé diu, només cal tenir ulls per veure que a Europa és viu millor que als Estats Units.