Ens traslladem!

Com que Blogspot no acaba de ser una plataforma prou flexible ni té la més mínima intenció de dotar-se d'unes estadístiques decents, he decidit moure el bloc cap a Wordpress. S'hi han traslladat tots els articles que he escrit durant aquests 3 anys. El bloc de blogspot però, romandrà obert per no perdre els enllaços que existeixen a altres webs. L'enllaç al nou bloc és aquí:

BARCELONA ÉS BONA SI LA BOSSA SONA

Fins aviat blogspot!

Per què les filles tenen un impacte més positiu sobre els pares que els fills?

No sé si us hi heu fixat mai, però els anuncis d’institucions educatives o d’assegurances, si hi apareix un menor d’edat, gairebé sempre mostren a una nena. És que les nenes porten a prendre decisions més sàvies per al futur? Doncs resulta que si tens una filla augmentarà la teva aversió al risc, per exemple en termes de consum d’alcohol, drogues o tabac.

Nattavudh Powdthavee, Wu Stephen i Andrew Oswald han fet servir dades britàniques i nord-americanes per arribar a aquesta conclusió al seu estudi “The effects of daughters on health choices and risk behaviour”. Tothom sap que les dones són més adverses al risc i aquest comportament està en part heredat o ensenyat pels pares. Aquest estudi demostra que també va en sentit contrari: el sexe del fill influeix en la reticència o no al risc. Per què passa això? Segons els autors perquè els nens, especialment a edats molt joves, són molt més estressants que les nenes. De fet, les dades demostren que els pares de nens tenen un estrès major que els pares de nenes. I aquest estres els portaria a “auto-medicar-se” amb alcohol, tabac i drogues, assolint així conductes de risc. Si més no, curiós.

Font:

N Powdthavee & S Wu & A Oswald, 2010. "The Effects of Daughters on Health Choices and Risk Behaviour". Discussion Papers 10/03, Department of Economics, University of York.

Bones notícies sobre la crisi

No seré jo el que doni la crisi per acabada o el que parli de la recuperació de l'economia espanyola... Però avui m'han sorprès tres gràfics. Són aquests (cliqueu a la imatge per augmentar):

Tòpics sobre Administració Pública i les declaracions d'Artur Mas

Definició de "tòpic": és un tema o motiu comú ja prefixat (a causa del seu ús reiterat). És a dir, allò de "una veritat repetida mil vegades esdevé una realitat" que deia Goebbels. I una de les més escoltades d'ençà uns anys és la de que "tenim molts funcionaris". Aprofitant aquests tòpics, molts polítics tracten de sumar vots en temps de crisi apel·lant a l'austeritat, concretament Artur Mas va afirmar fa uns dies que si surt escollit President "reduirà un 25% l'Administració Pública".

Entenc que les declaracions polítiques requereixin molts matisos per als que molts cops no existeix temps o que els periodistes hi ha moments en que no sempre transmeten el que el seu interlocutor volia expressar. Per sort, Artur Mas va explicar-se millor en unes declaracions posteriors, per molt que l'oposició no s'ho acaba de creure. Tot i així, encara hi ha gent, partits polítics o mitjans de comunicació que continuen afirmant que cal reduïr l'Administració Pública, probablement amb la voluntat d'afavorir la creació de més escoles concertades o d'augmentar els beneficis de les empreses asseguradores. No cal dir que les dades apunten precisament el contrari (quan aprendrem a guiar-nos per les dades i no per fanatisme?).

És cert que l'Administració té problemes, però aquests no són pas de volum, si no d'organització. Tenim problemes amb organismes obsolets, excessiva divisió funcional i els problemes de comunicació interna que això suposa, excessius comandaments intermitjos, falta de supervisió i un llarg etcètera. Però no pas excès de funcionaris. El que li cal a l'Administració és una re-estructuració enlloc d'una reducció. Al cap i a la fi l'augment de l'Administració Pública en aquests darrers mandats s'ha degut bàsicament al gran creixement de l'ensenyament, els cossos de seguretat i la sanitat. Voleu dir que algú voldrà reduïr el 25% de mestres, Mossos d'Esquadra o metges de Catalunya?

A qui hem de votar?

S'acosten les eleccions catalanes i això vol dir que comencen a ser més comuns les discussions entre amics i coneguts sobre qui votarem i en què ens basem per emetre aquest vot. I cada cop que sorgeixen aquests temes recordo les dues raons per les que no milito a cap partit: el fanatisme (de debò el partit en el que milites SEMPRE ho fa tot bé?) i els tòpics (hi ha temes recurrents que haurien de deixar de repetir-se com si fos un dogma).

És evident que els ciutadans no podem estar pendents de tot ni dominar tots els temes -per això escollim representants polítics-. Jo no tinc la més mínima idea de com construir el clavegueram d'una ciutat, del recorregut que ha de seguir un autobús, de la reforma que li cal a un carrer o com organitzar un nou Centre d'Atenció Primària. Així, admeto que el meu desconeixement sobre el que fan o deixen de fer els polítics és bastant gran. De fet, exceptuant els polítics i els tècnics que treballen amb ells, ningú sap gaire cosa del que passa en política. Els ciutadans doncs, prenem les decisions de vot en funció de la intuïció més que no pas basant-nos en un coneixement fonamentat. I per acabar d'arrodonir aquest cacao mental només ens falta afegir l'acció dels mitjans de comunicació.

Per evitar aquests comportaments (parlo de fanatismes partidaris i adhesions intuïtives) el que ens cal són elements que ens permetin valorar l'acció d'un govern en funció de criteris racionals. Em refereixo a indicadors que permetin fer comparacions entre ajuntaments, diputacions, comunitats autònomes i tot organisme públic que ho requereixi (les llistes d'espera per una operació són majors o menors que abans?, la seguretat ciutadana ha augmentat o disminuit?, tenim més ciutadans en risc d'exclusió social o menys? destinem més a sanitat o menys? ...). I no només això, també hem de saber el que ens costa cadascuna de les polítiques dutes a terme per garantir l'eficiència de les Administracions Públiques. Aquesta falta d'informació és la que el votant substitueix per la seva intuïció a l'hora de determinar si les coses van millor o pitjor del que anaven abans.

Perquè és un dret. Els ciutadans tenen el dret de saber en què s'inverteixen els seus diners i si la inversió és realment eficient. Tot això presentat en forma d'indicadors quantitatius (la política de partits peca massa de qualitativa i poc de quantitativa) per comparar de forma racional i científica qui ha estat o pot ser millor gestor de la res publica. N'hi ha que d'això en diuen Open Government.

Els autobusos del futur

A la 13ena Exposició Internacional d'Alta Tecnologia de Pekin s'ha presentat un invent d'allò més interessant: els autobusos del futur. Els embotellaments a la Xina, com a gairebé tota gran ciutat europea, són un problema. Per reduir el trànsit s'han provat moltes solucions, des d'incentius al transport públic fins a la imposició de taxes per circular. Si bé alguns d'ells han tingut resultats positius -altres no- no han acabat de solucionar el problema totalment. Aquest cop però, sembla que han trobat la solució.

L'empresa xinesa Shenzhen Hashi Future Parking Equipment ha dissenyat un vehicle que, segons ells mateixos, és més un metro que un bus. Té sis metres d'alt i circula sobre uns rails o vies col·locats a ambdós costats de la carretera. L'autèntica novetat és que la part de sota està buida, és a dir, funciona com un túnel. Permet a vehicles de menys de dos metres circular-hi per sota. I per si això no fos prou, l'autobús funciona amb energia solar o elèctrica i té capacitat de transport per a unes 1400 persones.

Solució al problema de la Diagonal? Potser si, això s'ho hauran de mirar els tècnics urbanístics. Aquí us deixo el vídeo de presentació del projecte:

Si no veieu bé el video podeu entrar a aquest enllaç: AUTOBUSOS DEL FUTUR.

Curses de braus i la forma de la candidatura

Diu Xavier Torrens, professor de Ciència Política a la Universitat de Barcelona, que "la forma de la candidatura crea els llaços entre els votants i els candidats i entre els candidats i els partits". Aquesta, al seu torn, pot ser unipersonal o de llista. Les candidatures unipersonals les trobem a sistemes majoritaris com el nord-americà, mentre que les candidatures amb vot de llista són aquelles on hi ha un seguit de candidats ordenats per llistes de partits. I perquè parlo de candidatures, llistes i representativitat? Doncs per que llegint les reaccions a la prohibició de les curses de braus a Catalunya m'ha sobtat una cosa. Ningú ha parlat d'un dels aspectes més importants de la reforma. Ningú ha parlat d'acció col·lectiva, associacions d'interessos o disciplina de vot.

La idea general que regeix la Ciència Política és que un sistema electoral ha de mantenir l'equilibri entre la representativitat del partit, és a dir de la societat, i la representativitat del candidat, és a dir d'una comunitat concreta. Inclinacions cap a una o altra banda produeixen resultats subòptims. En el cas d'Espanya (excepte a les eleccions pel Senat), les llistes són tancades i bloquejades, pel que l'elector vota una llista presentada per un partit i bloquejades en tant en quant l'ordre d'aquestes llistes no pot ser alterat. Així doncs, és un sistema que no té gaire en compte les preferències dels electors i en canvi prima les del partit, podent afegir a la llista persones que segueixin criteris aliens a l'interès general o de comunitat que pretén representar.

Però la història canvia si parlem de la votació per tal d'abolir les curses de braus. En aquesta votació diversos partits han optat per permetre la llibertat de vot, el que significa que la funció dels parlamentaris catalans esdevenia semblant a la dels senadors o congressistes americans. Passaven a exercir la seva feina com si es tractés d'un sistema majoritari. Això ha permès la intervenció d'una forma de fer política molt i molt interessant per a tots els politòlegs: els grups de pressió o lobbies. I dic interessant per que és una de les fonts més importants d'empleabilitat per a llicenciats en Ciències Polítiques als Estats Units, Europa i, en menor mesura, Espanya. Es tracta d'establir contactes entre organitzacions que promouen o defensen els interessos de determinat grup de ciutadans i les institucions de l'Estat. La voluntat d'aquestes organitzacions, guiades per politòlegs, és exercir tota la influència possible sobre els àmbits de l'esfera pública que afectin als seus interessos.

Així doncs, la unió entre una major disponibilitat dels parlamentaris a escoltar diverses veus (ja que aquests no tenien el vot determinat pel partit) i l'exercici dels grups de pressió o lobbies (pro-taurins i anti-taurins) han donat a llum una nova forma de participació més democràtica. De totes formes, i sense tenir en compte la posició dels politòlegs a favor de models anglosaxons per la seva major oferta de treball, hem de vigilar amb aquest debat. Què és el que hem de primar en un càrrec electe? Que aquest defensi els interessos de la comunitat més propera (territori, grup ètnic, sexe, edat, religió...) o bé els interessos generals? De totes formes una cosa està clara: el que va començar amb una signatura feta amb un boli Bic ha acabat amb una llei parlamentària i això és un èxit innegable de la democràcia.

Catalunya ja és una mica més civilitzada

Fa uns quants dies em trobava a Pamplona celebrant les festes de San Fermín. És una festa que no em perdo mai des de fa 5 anys. Aquesta però, té una part que no m'agrada. Aquest any però, una escena em va quedar gravada. De bar en bar i de festa en festa vàrem anar a parar a un local que a priori era semblant a la resta: poca llum, música comercial, cervesa i algun personatge en un estat etílic bastant elevat. Tot això a les 6 de la tarda (si, allí la festa és non-stop, 24 hores). A aquella mateixa hora i a la mateixa Pamplona però uns centenars de metres més endavant s'hi produïa un fet que es retransmetia per les televisions del local. El canal sintonitzat era Canal + Toros (es veu que fins i tot hi ha un canal dedicat exclusivament a aquesta temàtica) i no cal dir que ningú hi prestava la més mínima atenció, la gent prefereix parlar/lligar/ballar a veure un "espectacle" així. Jo m'ho vaig quedar mirant uns 10 minuts, suficient per veure l'aberració a la que molts gosen anomenar "art". Ni art ni històries, d'això se'n diu tortura i crueltat. La superioritat amb la que el torero senyalava als ulls al brau ferit de mort i agonitzant a la sorra tot cridant "muere! muere!" era grotesca. Avui però, podem estar contents: Catalunya ja és una mica més civilitzada.

Això si, el tema sembla no estar tant clar a la resta d'Espanya i entre alguns sectors de Catalunya. La veritat és que no ho entenc, pel que m'agradaria fer un parell de comentaris:

1. Les curses de braus són una tradició o cultura. Soberana absurditat. Els romans tenien com a tradició llençar cristians als lleons o fer lluites a mort de gladiadors. I fins no fa gaires anys (en realitat menys de 50) eren els pares qui escollien els marits per a les seves filles o els mateixos marits qui decidien el que podia o no podia fer la seva esposa. No sé si cap dels defensors de les curses de braus estaria disposat a defensar aquestes tradicions. D'aquí 50 anys ens sorprendrem de com es podia permetre aquesta festa sanguinària.

2. Els drets humans estan per sobre dels drets dels animals. Si i no. És així si haguéssim d'escollir entre la vida d'un animal i la d'un humà, però no pas en una situació on l'animal no ha demanat pas ficar-s'hi si no més aviat al contrari, l'han obligat. Els animals també tenen drets i entre aquests drets hi apareix en primer lloc el dret a la vida i posteriorment a no ser torturats. El dret humà a gaudir del propi cos o de la pròpia imatge està per sobre del dret d'un animal a no ser usat per testar cosmètics? Permeteu-me dubtar-ho.

3. Els animals de granja viuen pitjor i no se'ls defensa igual. Mentida. Les mateixes organitzacions que van impulsar la ILP tenen demandes per garantir una ramaderia i una pesca sostenible i sense tortures. No totes les granges tenen 40 gallines per metre quadrat o porcs que amb prou feines poden caminar. De fet, us convido a acostar-vos als Pirineus on la ramaderia és d'allò més natural proveint beneficis més que satisfactoris. La ramaderia intensiva no és la única que existeix.

4. És un tema de nacionalisme. Fals. De fet, les curses de braus porten molts més anys a Catalunya que no pas a Espanya. Fins i tot es podria dir que són més catalanes que espanyoles, però això no treu que hagin estat, siguin i continuaran sent una forma de tortura animal. M'és igual si és tradició catalana, espanyola o grega; els punts 1 i 2 són suficients per acabar amb aquesta tradició catalana, espanyola o grega.

Jo no tinc absolutament res contra algú que vulgui posar-se davant d'un brau i torejar-lo. Al contrari, desprès de cinc anys de San Fermines ho trobo d'una valentia increïble. Això si, no entenc per quina estranya raó ha de matar al brau desprès de torejar-lo. De la mateixa forma que els "recortadores" o els "saltadores" no sacrifiquen a l'animal desprès dels seus espectacles tampoc ho hauria de fer un torero. I ja posats, afegeixo que un espectacle de "recortadores" és molt més impressionant que una cursa de braus normal i corrent.

Per cert, tot escrivint aquest article he vist les primeres reaccions dels pro-taurins. Tot un exemple del que segons quina gent entèn per "civilització": un grup de pro-taurins liderats pel torero Enrique Guillén han assaltat una seu d'Esquerra. Avui però, i deixeu-me dir-ho de forma més contundent desprès de la noticia, podem estar contents: Catalunya ja és una mica més civilitzada.

Els comunistes independentistes

Multidimensional Poverty Index

Una de les discussions que més es donaven a classe durant la carrera de polítiques (i que s'han continuat donant durant el màster) era la poca fiabilitat dels indicadors agregats. Com mesurem la felicitat? I la pobresa? Hi ha tantes variables que hi influeixen que el càlcul es fa complicat.

Tot i així, la Oxford Poverty and Human Development Initiative (OPHI) en col·laboració amb la United Nations Development Programme (UNDP) han desenvolupat un nou indicador que permet detectar la pobresa de forma més eficient des d'una perspectiva multidimensional. Es tracta del Multidimensional Poverty Index (MPI). El MPI té en compte diverses privacions, des de deficiències a la llar fins a la salut dels individus o l'accés a serveis.  Es tracta doncs d'una mesura més acurada que el dòlar-per-dia i més eficient que l'Índex de Desenvolupament Humà. 

Si xafardegeu per la web del MPI trobareu totes les característiques, com es calcula i una relació dels Working Papers que ja han començat a fer-lo servir.