Yes We Did

Finalment hi haurà reforma. Desprès de lluitar contra els membres del seu propi partit -curiositats del sistema legislatiu americà- Barack Obama ha aconseguit convèncer als seus companys de votar a favor de la reforma de la sanitat. No m'estendré en la importància que té la reforma -que la té- o el moment històric que ha suposat la seva aprovació -que l'ha suposat-, parlaré directament de què és aquesta llei.

Una cosa ha de quedar clara: no es tracta ni d'un sistema universal ni d'un sistema públic. El que en termes europeus seria una bogeria per a la tradició liberal dels Estats Units és un grandíssim pas endavant. De fet, el sistema resultant no serà millor que cap dels sistemes sanitaris del vell continent, ni per raons d'equitat ni per raons d'eficiència.

Quins canvis veurem, doncs? Bàsicament quatre:

(1) Una nova regulació

(2) Canvis a la obligatorietat

(3) Creació d'un mercat centralitzat

(4) Establiment d'un sistema d'ajudes

(1) Una nova regulació. 

El sistema seguirà sent de provisió privada, és a dir, no desapareixeran les asseguradores. Això si, aquestes tindran les mans bastant lligades a l'hora d'exercir la seva activitat per diverses raons:

(1.1) No podran denegar la cobertura a clients amb patologies prèvies. Això vol dir que a partir d'ara serà il·legal denegar la cobertura a algú per ser diabètic o haver patit un càncer prèviament (si, abans podien fer-ho, el Nobel Paul Krugman ho explica molt bé).

(1.2) Quedarà totalment prohibit expulsar algú per posar-se malalt. Per molt que sembli ridícul que una empresa et pugui fer fora per reclamar els serveis pels que estas pagant, funcionava així fins ara. És com si pagues l'assegurança del cotxe cada mes fins que arriba algú, t'hi dona un cop i l'assegurança decideix fer-te fora dient que no et pensa arreglar el bony.

Ara bé, com tot en aquesta vida, si es canvia la llei es canvien els incentius dels ciutadans. Amb una regulació així la ciutadania tendiria a assegurar-se tan sols quan estiguessin malalts, al cap i a la fi les asseguradores estarien obligades a acceptar-los. Per evitar-ho s'han previst els canvis a la obligatorietat.

(2) Canvis a la obligatorietat

La nova llei obligarà a tots els ciutadans a tenir una assegurança de la mateixa forma que a nosaltres ens obliguen a adquirir una assegurança per al nostre cotxe. En cas de no estar assegurat es pagarà una multa de 750$/any per evitar la proliferació de free riders. De fet, com en tota assegurança, quanta més gent s'asseguri més barat serà el sistema.

(3) Creació d'un mercat centralitzat

Les empreses majors de 49 treballadors seran obligades a contractar assegurances per als seus treballadors, però què passa amb les petites empreses i els autònoms? Per evitar que pateixin els abusos de les asseguradores que podrien obligar-los a acceptar els seus preus, es crea un mercat centralitzat d'assegurances.

Es crearà el Health Insurance Exchanges. En aquest mercat les empreses presentaran una sèrie de paquets que oferiran als clients. Amb el sistema tothom sortirà guanyant: els usuaris rebran preus més baixos donat que la competència entre asseguradores així ho determinarà i les asseguradores aconseguiran molts milions de nous clients.

Veurem si la no-inclusió de la opció pública no acaba propiciant pactes entre asseguradores per augmentar els preus. Els americans són molt donats a això de confiar en grans corporacions -i ja veiem com els hi ha anat-. Va ser una de les grans renúncies d'Obama per tal que la part més conservadora del seu partit acceptès la reforma.

(4) Establiment d'un sistema d'ajudes

Fins ara els canvis han estat bàsicament d'organització, tot i que el punt clau serà la creació d'un sistema d'ajudes per a famílies de renda baixa que marcarà la diferència amb el sistema actual. La nova llei crea una barrera de 88.000 dòlars per família a l'any i 43.000 dòlars per a individus sols; qualsevol persona per sota d'aquesta línia rebrà ajudes en funció de la seva renda. El finançament es farà, atenció, via impostos.

Conseqüència 1: La reducció del dèficit

Un dels problemes més grans del model que els americans tenien fins ara és la barbaritat en termes del PIB que els costava mantenir el sistema sanitari. Concretament un 18% del PIB, el doble que la mitjana de la OECD i a anys llum del segon Estat amb un sistema més car. Es tractava d'un monstre terriblement ineficient que ara haurà de canviar. Els metges passaran a cobrar per pacient i no pas per tractament (fins ara el metge es dedicava a fer proves i més proves per tal d'inflar la seva factura), augmentarà la gent assegurada (més gent = sistema més barat) i altres reformes encaminades a retallar despeses. Aquest retall de les despeses unit a un augment dels impostos farà reduir el dèficit considerablement.

Conseqüència 2: La pujada d'impostos

Es gravaran bàsicament tres activitats: les assegurances pagades per l'empresa passaran a tributar com a part del salari dins de la declaració de la renda, pel que les grans empreses ja no quedaran lliures d'impostos. S'augmentarà la quota a la Seguretat Social de les rendes superiors a 200.000$ l'any, incloent-hi -atenció, donat que parlem d'Estats Units- les rendes de capital. Els tercers impostos que pujaran seran aquells que graven la cirurgia estètica no terapèutica (és a dir, no recomanada per un psicòleg/psiquiatra), bronzejats, líftings i demès històries a l'estil Carmen Lomana.

Conseqüència 3: Sanitat universal?

Doncs no. Queden fora de la reforma tots els immigrants il·legals. El nou sistema assegurarà a 32 dels 45 milions que actualment no tenen assegurança, la resta són il·legals que no gaudiran de sanitat. No podem oblidar que estem parlant dels Estats Units. Malauradament no existeix la consciència europea de que la salut és un dret inherent a l'ésser humà, de forma que és de responsabilitat pública garantir-la.

Com veieu, el sistema s'allunya bastant de la imatge que pretenen vendre els republicans de que es tracta d'una nacionalització de la sanitat. De fet, tot i que cal admetre que la millora és grandíssima comparada amb la situació anterior, continua sent un sistema de sanitat poc recomanable que pocs -per no dir cap- Estat europeu acceptaria. No es tracta d'un sistema de sanitat pública. De totes formes i, repeteixo, tractant-se dels Estats Units, és una victòria que farà història. Felicitats a tots els americans que a partir d'ara podran anar a l'hospital sense por de que els embarguin la casa.

Who are you fighting for?

Aquest és el títol de la campanya dels seguidors d'Obama a favor de la reforma de la sanitat americana.

WHO ARE YOU FIGHTING FOR?

"Your photos bring the case for reform home. I am here for my mother, and for all the Americans who are forced to spend time arguing with insurance companies instead of focusing on getting well."

B. Obama.

Ha arribat l'hora de passar reformes

No escapa a ningú que la sanitat als Estats Units és un dels desastres més grans que pateix un dels països més desenvolupats del món. És un sistema deficitari, amb una despesa en sanitat que dobla la mitja de la OECD (els EUA gasten un 18% del PIB en sanitat, una barbaritat). Barack Obama però, va prometre iniciar una reforma per solucionar els problemes humans i econòmics que genera aquest sistema. El resum de la seva proposta el podeu trobar al meu altre bloc: La reforma sanitaria en Estados Unidos.

El Partit Republicà, no gaire donat a això de defensar les millores en la qualitat de vida dels seus ciutadans, no ha dubtat en boicotejar el pla des del principi. Per tal de desbloquejar les negociacions Obama s'ha vist obligat a rebaixar les exigències de la seva proposta -ja de per si no del tot ambiciosa- i retallar algun dels seus punts claus. Partint de la explicació que faig a Salus Populi Suprema Lex Esto, veiem com està el tema avui.

El primer que cal dir és que la reforma no avança i el culpable té un nom:  Partit Republicà. La democràcia americana -complicada, lenta, conservadora i profundament obsoleta- obliga a obtenir una supermajoria al Senat per aprovar la reforma, fet que desprès de la mort del senador Kennedy i la seva substitució per una senadora republicana no pot dur-se a terme. Això dota d'un poder absolut al Partit Republicà que no té cap mena d'incentiu en recolzar la reforma, ja que d'aquesta forma bombardeja una de les principals propostes del president Obama durant la campanya i en danya el seu govern.

Segon, el Partit Demòcrata no està lliure de pecat. Si la reforma de per si ja era poc ambiciosa des del punt de vista europeu, ara ho és encara més: Obama ha renunciat a la opció pública. Com explicava al punt número 3 del resum sobre la reforma sanitària, es crearà un mercat centralitzat d'assegurances on les asseguradores competiran entre elles per oferir el millor servei al preu més baix. Per evitar que les asseguradores pactessin entre elles els preus i els serveis es pretenia crear una opció pública que també competís en aquest mercat, forçant així una millora per als usuaris del sistema. Sense aquesta opció pública -executada pels republicans i defensada amb poca força pel partit demòcrata- ningú pot garantir que les asseguradores no pactin entre elles els preus als que oferiran els seus serveis.

Via Carlos Durán, descobria una cita de Ronald Epstein a La Contra de la Vanguardia: "La reforma sanitaria no saldrá adelante porque los estadounidenses creen que los pobres son culpables de su propia pobreza y por ello consideran que la sanidad no es un derecho universal, sino que cada uno tiene derecho sólo a lo que puede pagar". Espero que s'equivoqui.

La reforma sanitària als EUA

Article llarg i dens sobre la reforma sanitària als EUA. Absteniu-vos tots aquells a qui no us interessi el tema. La resta esteu avisats: Salus Populi Suprema Lex Esto.

Dia de la terra i canvi climàtic

Avui, dia 22 d'abril, és el dia de la Terra. Pensareu que sóc una mica freak tenint coses com aquesta apuntades al calendari. No patiu, ho sé perquè ho he vist al Google, que sempre que hi ha una data significativa canvia el seu logo i ens regala uns dibuixets ben macos. I m'ha vingut com anell al dit que avui sigui el dia de la Terra.

Fa un parell de dies resulta que l'agència ambiental dels EUA, la Enviromental Protection Agency, va acceptar per fi les tesis del canvi climàtic. L'any 2007 la Cort Suprema nord-americana li va demanar a la EPA que estudiés totes les dades científiques que poguès recopilar i es pronunciés. La conclusió de la EPA és clara: La ciencia demuestra con claridad que las concentraciones de gases han llegado a niveles sin precedentes por las emisiones causadas por el hombre, y estos elevados niveles provocarán con una alta probabilidad un aumento de las temperaturas medias y otros cambios en el clima.

Recordo a més, una petita discussió que vaig tenir a un bloc -que ja posats aprofito per recomanar-vos- d'una companya de carrera, la Lidia Pelejà. Un dia d'aquests em poso a tractar els arguments dels negacionistes punt per punt.

Obama parla sobre Cuba a la CNN Espanyola

Els pressupostos d'Obama

La veritat és que els polítics acostumen a fer realitat les seves promeses electorals. Per això no acabo d’entendre la reacció de la majoria de la gent o la visió de la política com a niu de mentiders. Si fan realitat les seves promeses és per una raó d’allò més racional: si han estat escollits per un programa concret és perquè la gent vol que es dugui a terme. I dur a terme el que la gent reclama és tornar a ser escollit en properes eleccions.

És el cas d’Obama. Certament els pressupostos que va presentar fa pocs dies són uns pressupostos progressistes, a l’americana és clar. Però ja és molt més del que hem tingut ençà del New Deal i, per sort, s’abandona tot allò que té a veure amb Reagan.

Per començar l’economia rebrà l’estimul públic necessari: el dèficit s’elevarà fins als 1’75 bilions de dòlars. Tot i així moltes de les mesures que aplicarà ni tan sols tocaran aquest pressupost, o ho faran de forma ínfima. Algunes d’elles, com ara el pla contra el canvi climàtic sortirà gratis.

Bàsicament es tracta d’un pla que, mitjançant la compra-venda de permisos, establirà les empreses que poden emetre gasos a l’atmosfera. En realitat es tracta d’un impost sobre les emissions que permetrà ingressar suficients diners com per invertir-los en aquells que més ràpid els gastaran: municipis i rendes baixes.

El producte estrella serà la sanitat. Certament és un dels punts claus de la política Obama i també la més cara 634.000 milions de dòlars. Estalviarà diners renegociant les concessions públiques a les asseguradores, el que les expulsarà poc a poc de l’economia sanitària. Medicare i Medicaid hauran de ser reformats en profunditat. Fer-ho és relativament senzill un cop has detectat el problema i relativament complicat al mateix temps, ja que els perjudicats (asseguradores, metges i farmacèutiques) faran un bon rebombori.

D’altra banda, l’estímul fiscal és el que s’esperava per reactivar l’economia. Pujada d’impostos per als més rics, que tendeixen a l’estalvi, i rebaixa als ciutadans propensos a gastar més diners. Això és: estímul de la demanda. L’altre gran estalvi de dòlars, i aquest era “de cajón”, serà la política exterior. Obama ja ha posat fi a l’ocupació d’Iraq.

Faltarà veure però, com s’ho manega per dur a terme totes les reformes. Si una cosa hem après de Política Comparada II és que el sistema legislatiu americà és de tot excepte àgil. En un principi el Congrés no representarà cap problema, veurem com es comporta el Senat i si no tenim els projectes de llei passant de cambra a cambra a la recerca de les majories necessàries.

Les prioritats d'Obama

La setmana passada Obama s'asseia en un plató de la CNN per respondre a les preguntes de Wolf Blitzer. I ho va fer forma clara i concisa, cosa que s'agraeix donat el llenguatge eminentment buit que ocupa la política darrerament. Aquesta és la resposta a la pregunta sobre els 5 temes prioritaris:

BLITZER: Priorities are going to be critical. I'm going to give you five issues. You tell me which one of these five would be your top priority after you're inaugurated on January 20th -- if you're inaugurated. Health care reform, energy independence, a new tax code, including tax cuts for the middle class, education spending or comprehensive immigration reform. Top priority?

OBAMA: The top priorities may not be any of those five. It may be continuing to stabilize the financial system. We don't know yet what's going to happen in January. And none of this can be accomplished if we continue to see a potential meltdown in the banking system or the financial system. So that's priority one, making sure that the plumbing works in our capitalist system.

Priority number two of the list that you have listed -- have put forward, I think has to be energy independence. We have to seize this moment, because it's not just an energy independence issue, it's also a national security issue and it's a jobs issue. And we can create five million new green energy jobs with a serious program.

Priority number three would be health care reform. I think the time is right to do it.

Priority number four is making sure that we have tax cuts for the middle class and it's part of a broader tax reform effort.

Priority number five, I think would be -- would be making sure that we have an education system that works for all children.

One thing I want to make a point of, though. The tax cut that I talked about may be part of my priority number one, because I think that's going to be part of stabilizing the economy as a whole. I think we are going to need a second stimulus. One of my commitments is to make sure that that stimulus includes a tax cut for 95 percent of working Americans. That may be the first bill that I introduce.

Així doncs el tema es resumeix en actuar dins del sistema financer, aconseguir la independència energètica mitjançant energies renovables, la reforma del sistema de salut americà, la retallada d'impostos per a les classes mitjanes i un canvi en el sistema impositiu i la revisió del sistema educatiu. Caldrà veure com se'n surt a partir del proper Gener i quines són les polítiques concretes per dur a terme aquestes prioritats. De moment però, la intenció és bona.

Barack Obama

ARA NO POTS FALLAR!

Comença l'últim esforç

Si el voleu veure subtitulat (però amb qualitat més baixa) cliqueu aquí.

Les eleccions americanes: estat per estat

Segueixo el fil d’articles fent cas al comentari d’en Pau que ahir va deixar a la darrera actualització. Aquest cop és el torn de veure com està la situació a les eleccions americanes a cadascún dels estats. Evidentment no comentaré els 50, tan sols els més importants o aquells que mereixin especial atenció.

En primer lloc és destacable la situació de Colorado. Si bé encara no ens podem decantar per cap dels dos candidats, de moment la victoria és per Obama amb uns escassos +0,4 punts. En un principi pot semblar una dada qualsevol però no ho és tant quan la comparem amb la d’anys anteriors. En aquest mateix estat l’any 2004 en Bush guanyava per +4,7 i el 2000 per +8,4. Una cosa semblant passa a Virginia. En Bush guanyava per +8,1 i per +8,2, però aquest cop hi ha un empat tècnic d’ambdós candidats.

D’altra banda, Obama pot comptar amb estats tradicionalment demòcrates, com ara Illinois, amb un +21,0, Connecticut i Nova York, amb +18,6 i +16,0 respectivament, Californa, amb +15,3, o Maine, Washington, Massachussets i New Jersey en menor mesura. El candidat demòcrata haurà de consolidar la seva avantatge a Oregon, Wisconsin, Iowa, Pennsylvania, New Mexico o Minnesota.

Altres estats que han estat tradicionals bastions del republicanisme, com ara North Carolina (Bush: +12,4 i +12,8) cauen fins al +4,2 mentenint-se fidels, aquest cop a McCain. Indiana ho fa d’un +20,7 de suport a Bush fins a un +6,7 pel candidat republicà. Es mantenen estats com Missouri, Georgia, Texas, Mississipi, Kansas, Louisiana o Kentucky. Per contra, altres estats augmenten el seu suport a la causa republicana. En són exemples Arkansas, passant de +9,7 a +16,4, Tennesse, de +14,3 a +18,7, o Arizona, de +10,5 a +11,7.

Així doncs, caldrà parar especial atenció als grans estats que encara no tenen decidida la seva orientació. Els tres grans estats, Texas (34), California (55) i New York (31), ja són part del partit republicà el primer i del demòcrata els segons. Però encara resten per decidir-se Pennsylvania (21), de moment a favor d’Obama per +5,0, i Florida (27) a favor de McCain per +3,1.

Aquest seria el resultat si les eleccions es celebressin avui mateix (resultats del mapa anterior sense estats indecisos). Victoria molt ajustada d'Obama per 273 a 265:

Tot i així, no podem oblidar que ens trobem davant de l’inici de la cursa per la presidència i de moment, com gairebé sempre, els republicans dominen més estats que els seus adversaris, però els demòcrates guanyen als estats amb més població. D’aquí que Obama tingui 180 vots assegurats dels 270 necessaris contra els 142 de McCain. Caldrà veure si es consoliden els 55 estats que basculen cap als demòcrates i els 43 que es decanten pels republicans, a més dels 115 punts d’estats que de moment es deixen estimar per tots dos candidats. L’expresident demòcrata, Bill Clinton, va dir un cop que “la política és un esport de contacte” i, ara per ara, el combat no ha fet res més que començar.

Poll Average: Obama VS McCain

Avui no tinc gaire temps per afegir un nou article al bloc. Estic estudiant Comunicació Política, de l'infumable senyor Pallarès, així que he pensat "Què millor per actualitzar el bloc que un gràfic sobre intenció de vot?"

Així és com estan les coses, de moment, per EUA. Font: Real Clear Politics.

Job Creation

Sé perfectament que no hauria d'estar aquí escribint això. Hauria d'estar estudiant, que bona falta em fa. Però no m'he pogut resistir a penjar aquest gràfic que he trobat al bloc d'en Paul Krugman, al New York Times. Crec que parla per si sol.

If there’s one thing that stands out above all over the economic record of the past 16 years, it’s the contrast between stellar employment performance under Clinton and dismal performance under Bush.

Ara sí que vaig a estudiar. Ho prometo.

Barack Obama i el Yes We Can

Ja us vaig parlar l'altre dia sobre la nominació de Barack H. Obama com a presidenciable pel Partit Demòcrata americà. I suposo que a aquestes alçades tots els que us passeu per aquí, ja sigui voluntàriament com involuntàriament, haureu vist aquest video:

És d’una potència extraordinària. Com a recomanació personal us convido a que l’escolteu amb la música lleugerament alta, en especial a partir del minut 3:10, quan fa un crescendo espectacular. Tot el video està inbuit d’una força que posa la pell de gallina. Yes We Can! Yes We Can!

Fa uns dies llegia una definició sobre el que és progressisme feta per en Raimon Obiols, allò que és definitori de tota ideología de progrès: "Un moviment que succeeix. No en trobarem una definició que plagui a tothom, ni un model final de societat sobre el que coincidir, però sabem que sempre que en el món hi ha desigualtat, injustícia i manca de llibertat, existeix i existirà quelcom (un “principi energètic”, una força o funció històrica), de caràcter persistent i recurrent". Successió. Canvi. Aquesta és la definició. The opportunity and prosperity! Yes We Can!

Com bé diu en Raimon Obiols, si fos el món sencer que votès a les eleccions americanes Obama aconseguiria la presidencia amb una victòria abrumadora. L’esperança de canvi, de renovació, és el que transmet el senador d’Illinois. Es tracta d’un home encisador, d’aquí que tot el progressisme europeu se’ls hi fagi la boca aigua. Envejant un líder que fa temps que no es veu a Europa. Hi ha pocs homes com ell, amb un carisma enèrgic i capaç de despertar els esperits de les persones de la mateixa forma que ho feren els presidents de la II Guerra Mundial. I tot això sense que ningú, o gairebé ningú, tingui la més mínima idea del seu programa polític. Tan se val, és el canvi. Qualsevol cosa és millor que el que hem tingut fins ara. Justice and equality! Yes We Can!

Però els esperits crítics, amb raó, acostumen a recelar d'aquesta mena de proclames. Per desconfiança, per por a que sigui un projecte vacu. El dubte individual sempre tan poderós i necessari davant la marea. D'alguna manera som així, necessitem aquests principis energètics, ens toquen la fibra sensible i hi reaccionem. A més a més són principis necessaris, és clar que sí. Per això estic també amb Obama. I per si això no fos prou també li dona suport la magnífica Scarlett Johansson. Però cal tenir present el dubte. Al cap i a la fi, no és res de nou que les bondadoses promeses acabin com el rosari de l'aurora. Esperem que no sigui així en el cas d'Obama i el que representa. Voices calling for change! Yes We Can! Yes We Can Repair This World!

Obama Clinches Nomination

Suposo que a aquestes alçades del dia tots sabreu que finalment el candidat demòcrata a les eleccions americanes serà Barack Obama. Crec que és una notícia prou important com per fer uns canvis a l'actualització que tenia pensada per avui per com afectarà al món el canvi de president als EUA.

En primer lloc he de dir que estic content per la seva nominació. És cert que haguès preferit en John Edwards com a presidenciable, però el fet que un afroamericà es presenti als EUA em crida molt l'atenció i me'l fa sentir proper, més planer. Per altra banda tenim a la histèrica de la Clinton. I dic histèrica perquè en té tota la pinta, no perquè jo sapiga res que no sabeu o hagi protagonitzat algún escàndol relacionat amb el seu temperament nerviós. No em va agradar que no es retirès a temps i continuès devilitant la imatge del Partit Demòcrata durant tota la campanya. Els seus atacs personals cap a Obama no han fet més que sembrar una llavor que potser passarà factura al partit. I que a hores d'ara encara no hagi reconegut la seva derrota també és d'escàndol. Aquesta dona té un ego que no s'acaba mai.

Sobre el que realment volia parlar avui (té relació amb el que he dit fins ara, no patiu) era d'un estudi que m'ha semblat profundament interessant. Les dades que se'n desprenen són les que teniu aquí:

El món americà, al contrari de cert talant europeu, es caracteritza per una duresa en matèria de política exterior als medis que potser no acaben d'ajustar-se amb la realitat de la ciutadania americana. És el que coneixem com a diferència entre l'establishment i la ciutadania. Són homes i dones, especialment dels mitjans de comunicació, que generen opinió pensant que són els guies espirituals del país més fort del món. Per contra, Matthew Yglesias ha publicat un estudi on es presenta l'autèntica voluntat del poble americà pel que fa a política exterior. Contràriament al que estem acostumats a pensar, la ciutadania opina diferent del que ens expliquen els nostres medis i la imatge que ens venen dels americans.

Tornant al tema d'Obama, si finalment és ell qui guanya les eleccions els canvis no només seran a nivell estatal, sinó que significarà un canvi a les relacions internacionals. Quan Barack diu que els americans no han de tenir por a parlar amb l'Iran està fent allò que la majoria del poble americà proposa. Asseure's a una taula i parlar és gratis, així que per intentar-ho que no quedi. Obama pot suposar un canvi per a moltes zones del món: les relacions amb l'Iràn i l'Orient Mitjà, el conflicte palestino-israelià, les relacions tenses amb Europa, l'embargament cubà, el respecte al Dret Internacional, un apropament a la ONU... en definitiva, una nova forma de fer política deixant de banda la crispació que ha vingut sent la tònica nordamericana fins ara. Si qui guanya és el candidat republicà... "que Dios nos pille confesados".