Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Altres. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Altres. Mostrar tots els missatges

dilluns, 28 de juny del 2010

Deixeu a les vostres filles que beguin

Un dels malsons més grans dels pares de joves adolescents és que s’emborratxin i tinguin relacions sexuals “inesperades”. Si ets pare i has pensat que la teva filla s’emborratxa amb aquest objectiu en ment t’equivoques, l’alchol no l’afecta.

Glen Waddel (2010), de la Universitat d’Oregon ha publicat un estudi titulat “Gender and the influence of peer alcohol consumption on adolescent sexual activity”. Per realitzar-lo ha fet servir el National Longitudinal Study of Adolescent Health i, finalment, ha determinat que l’activitat sexual no depen de la beguda ingerida. A més, afirma que l’activitat sexual femenina no depèn del que ella hagi begut, si no del que l’home hagi begut. És a dir, deixeu que les vostres filles beguin el que vulguin, això si, eviteu que surtin amb nois que beuen.

Font:


Waddell, Glen R., 2010. "Gender and the Influence of Peer Alcohol Consumption on Adolescent Sexual Activity". IZA Discussion Papers 4880, Institute for the Study of Labor (IZA).

divendres, 21 de maig del 2010

A per el Triatló Olímpic!

Hi havia un temps en que sortir de casa lleuger de roba i amb ganes de córrer no era gaire habitual. Però ara som legió. Som més d'un milió de corredors en actiu els que fem servir la cursa a peu per solucionar els nostres deutes amb l'exercici aeròbic, desembussar el cos i la ment desprès d'una jornada laboral o per posar a prova els límits de la nostra capacitat com a éssers humans.

I arriba el punt en que enllaçar passos veloços de forma repetitiva ja no és suficient.  Desprès d'assolir el somni d'acabar una Marató arriba el punt en que vols anar més enllà. Vols descobrir els límits del cos i de la ment. Perquè no hi ha res noble en ser superior a la resta, la veritable noblesa consisteix en ser superior al nostre antic "jo". Per això em plantejo un nou objectiu: el triatló olímpic.


Bogeria o passió? Per quina raó hauria de posar algú el seu cos contra les cordes i colpejar-lo un cop i un altre? Son preguntes que amics, familiars i coneguts m'han fet molts cops. La resposta és l'assolida en finalitzar la Marató de Barcelona: mai cap prova m'havia brindat tal sensació de felicitat interior. I me la va brindar perquè la victòria no va ser física, va ser mental. El factor psicològic té un paper tant (o més) important que el físic. Per molt que entrenem com animals no ho aconseguirem si la nostra ment no és capaç de suportar la intensa fatiga i els pensaments adversos que ens assaltaran durant el nostre camí a la recerca dels límits. I enfrontar-te a aquests límits t'ensenya una cosa que fins llavors potser no tenia tan clara: tot està al nostre cap. Nosaltres som els únics responsables de qualsevol barrera que ens posem a la vida. Una marató et demostra que la ment pot amb tot i que les nostres cames la seguiran.

Així que ara espero que em segueixin durant els 1'5 Km de natació en mar obert, 40 Km de bicicleta i els 10 Km de cursa a peu del Triatló de Barcelona. Només així es pot assolir el cim: quan ja no queden més forces, quan un creu que ha arribat al seu límit, és llavors quan ha de continuar endavant.

dijous, 8 d’abril del 2010

Màster en Polítiques Públiques i Socials

El Màster en Polítiques Públiques i Socials ha estat nomenat com el segon millor màster en política d'Espanya, tan sols superat pel de Democracia y Gobierno, seleccionat entre 250 màsters. La classificació remarca especialment la inserció del 100% que ofereix aquest postgrau i la col·laboració amb The Johns Hopkins University.

Més informació, altres classificacions de màsters (economia, dret...) o criteris de puntuació a: Màsters del año 2009.

dilluns, 8 de març del 2010

Marató de Barcelona 2010

Si fa un any algú m'hagués dit que acabaria corrent una marató la meva reacció hauria estat posar-me a riure. I molt. És veritat que un cop a l'any corria la Cursa del Corte Ingles o la de la Mercè, però en acabar-les sempre acabava baldat, el que em feia sospitar que aconseguir una marató era una fita impossible.

Però una tarda qualsevol em va donar per sortir a córrer. Vaig enfilar la Diagonal i poc a poc vaig adonar-me que feia molt temps que no tenia un moment per a mi sol. Portava 30 minuts corrent i 20 d'aquests minuts me'ls havia passat pensant sense prestar atenció al córrer. No notava el cansament perquè, de fet, no estava pendent de les meves cames. Des d'aquell dia tot ha estat una evolució.

Quatre hores, i trenta dos minuts és el número que marcarà un abans i un desprès. Sempre ho recordaré com el temps en que vaig acabar la meva primera marató, la Marató de Barcelona el 7/03/2010. Desprès de molts dies i nits entrenant, quedant amb un amic o amb un altre per córrer, desprès de moltes sortides a entrenar tot sol, fins i tot sota la pluja. Desprès de tot aquest esforç la recompensa ha estat molt més gran que el sacrifici per assolir-la.
 

La cosa va començar relativament bé. Un ritme suau, gaudint de la gent que t'acompanya i que no coneixes de res. De fet, un dels punts claus d'una marató és el factor psicològic. No només has d'estar fort físicament, cosa que t'aporta l'entrenament, si no que també has de ser fort mentalment. I has de ser-ho perquè, com a mi em va passar, quan portes 30 km (a l'alçada de Diagonal Mar) comences a patir dels turmells, dels genolls i dels peus. És un dolor que es va intensificant poc a poc i, sabent que anirà a més, no pots desistir. Comences a veure els primers desmais, la Creu Roja retirant gent de la pista. Però t'has marcat un objectiu i has d'assolir-lo. Has d'acabar la marató i només et queden 12 km.

És en aquests moments quan te n'adones que no estas sol. Veus que la resta també pateixen, cadascú amb el seu objectiu o amb la voluntat de dedicar l'esforç a algú, tant se val. El que més impressiona és com amb una sola mirada els corredors en tenen suficient per comunicar-se. "Ànims, ja ens queda menys" pots llegir al teu cap mentre comparteixes mirada amb el corredor del costat. I somrius. Mentrestant la gent no deixa d'animar. Pots veure l'admiració i la felicitat de tots aquells que es troben al marge del recorregut i que tenen un paper tant important: canviar-te la cara de patiment per una d'alegria. Aquesta és la gent que et fa oblidar l'intens dolor que sents en arribar als 40 km. I en aquest punt de la cursa, agonitzant al kilòmetre número 41, se m'acosta un home d'uns 60 anys, també corredor, i em diu: "Som-hi! Que el patiment és el camí cap a la glòria!".

No cal dir que el darrer kilòmetre és apoteòsic. La gent crida com boja, t'aplaudeixen com a recompensa desprès de més de 4 hores corrent, t'animen cridan-te "valent!" o "heroi!". Comences a veure l'arribada, enfiles els darrers 150 metres i veus com les mares passen els seus fills per sobre les tanques del públic i els deixen a la pista. Ells corren a buscar els seus pares que arriben exhaustos. I tots dos junts, agafats de la mà, travessen la línia final. He vist poques coses més emocionants. Quan passes per sota el cronòmetre que marca la fi de la cursa la felicitat més absoluta t'ocupa completament, el que et fa saltar les llàgrimes. Perquè això també és un fet: al final de la marató ploren els corredors, les seves dones, els seus fills i els seus amics. Ha estat un esforç brutal i no s'han rendit.

Així, arriba un dia en que t'adones que córrer et canvia la mentalitat. Et transforma en algú a la recerca de reptes, algú preparat per a l'esforç. T'ensenya a oblidar la rendició, perquè quan corres rendir-se no és una opció. I poc a poc te n'adones que aquestes coses que has après corrent les vas aplicant a la vida del dia a dia. Marcar-se nous reptes, anar sempre amunt, esforçar-se, cultivar la força de voluntat i no rendir-se mai. Al cap i a la fi córrer no és de covards; jo corro per ser feliç, per sentir-me lliure. Corro per viure.

dimecres, 3 de març del 2010

Quatre professors de la UPF estan entre els deu investigadors espanyols més influents en ciències socials

L'Institut Lauder de Gestió i Estudis Internacionals de la Universitat de Pennsilvània (EUA) acaba de publicar la primera edició de la classificació anual dels científics espanyols més citats en ciències socials. Es tracta d'un rànquing que mesura l'impacte mundial de la productivitat investigadora en l'àmbit de les ciències socials a nivell internacional.

L'ordre de citació és el següent:

1.    Manuel Castells (UOC)
2.    Juan Linz (Yale University)
3.    Andreu Mas-Colell (UPF)
4.    Jordi Galí (UPF)
5.    Vicenç Navarro (The Johns Hopkins University - UPF)
6.    Manuel Arellano (CEMFI)
7.    Xavier Sala i Martín (Columbia University - UPF)
8.    Juan J. Dolado (Universidad Carlos III)
9.    Xavier Vives (IESE)
10.    Mauro F. Guillen (Wharton School, University of Pennsylvania)

Podeu llegir la notícia completa aquí.

divendres, 4 de desembre del 2009

El Departament de Ciències Polítiques i Socials de la UPF entre els millors d'Europa

El Departament de Ciències Polítiques i Socials ha estat inclòs en el Grup d'Excel·lència de les millors universitats europees en Ciència Política. El rànquing del Center for Higher Education Development (CHE) compara un grup selecte d'institucions universitàries per a cada disciplina amb l'objectiu de proporcionar informació que permeti als futurs estudiants seleccionar el millor centre per a realitzar un màster o un doctorat. Les dimensions de comparació fan referència a impacte de la recerca, internacionalització dels programes i mobilitat dels estudiants i el CHE atorga una estrella a les institucions que es situen en els primers nivells en cada una de les deu dimensions.

El nostre departament ha obtingut 5 de les 10 estrelles possibles fet que el situa entre les millors universitats europees en l'àmbit de la ciència política. Tan sols hi ha quatre dels 52 centres inclosos en el rànquing que tinguin més estrelles que nosaltres (sis). Aquests són: EUI de Florència, TC de Dublin, Warwick i York.

Més informació i el rànking a CHE.

dilluns, 28 de setembre del 2009

InterACC1Ó 2009, Congrès d'economia catalana

Avui obria el correu i em trobava amb un mail d'ACC1Ó. L'objectiu era convidar-me, gràcies a aquest bloc, a l'esdeveniment que tindrà lloc el proper dia 28 d'Octubre al Centre de Congressos Internacional del Fòrum.

La voluntat del congrès serà fomentar la competitivitat del teixit empresarial català, reunint a 4.000 professionals i experts per debatre sobre innovació i internacionalització. Resulten d'especial interès algunes de les conferències proposades, entre d'altres:

- Sessió plenària “L’estratègia Obama o l’emergència asiàtica: cap a un nou model econòmic?”. A càrrec de David J. Rothkopf, reconegut especialista en comerç internacional i expert en temes d’energia i canvi climàtic, i de Claude Smadja, expert en economia global, política i món empresarial.

- El Fòrum OME Internacional de Prospectiva: ‘De la crisi a la transformació: Oportunitats i estratègies empresarials en un futur emergent’. Estructurat en dues sessions principals, al llarg del Fòrum es debatran les conclusions de l’Informe Anual que està elaborant l’Observatori de prospectiva de Mercats Exteriors d’ACC1Ó (OME).

- Presentació del mapa d’oportunitats globals per a les empreses catalanes. Elaborat per l’Observatori de prospectiva de Mercats Exteriors d’ACC1Ó. La sessió comptarà amb la participació d’experts com Joan Tugores, Catedràtic d’Economia de la Universitat de Barcelona; Ramon Torrent, Director de la Càtedra Internacional OMC/Integració Regional de la Universitat de Barcelona i Enric Fernández, Director d’Economia Internacional de La Caixa que analitzaran quines són les implicacions de la crisi per a l’economia catalana i les oportunitats que se’n deriven en diferents sectors rellevants.

Així doncs, us animo a assistir a tots aquells que estigueu interessats en veure quins són els diferents camins que pot prendre Catalunya per tal de sortir de la crisi i quins són els canvis que es perfilen per al mercat laboral català.

dijous, 12 de març del 2009

A favor de la legalització de les drogues

Per a la meva sorpresa, ahir em trobava amb un article al The Economist a favor de la legalització de les drogues. Ja sé que hauria d’estar estudiant i tota la pesca, però em va agradar tant que aprofito una pausa a la biblioteca per escriure i oblidar-me de la infumable –i extremadament complicada- Hisenda Pública.

La revista defensa bàsicament dos arguments. En primer lloc, la guerra contra les drogues ha demostrat ser un fracàs; les drogues continuen arribant i la gent continua consumint. A més, la duresa de les lleis anti-droga no està relacionada amb el consum, com demostra el cas d’EUA o Espanya. Segon, aquesta situació ha fet que als països pobres els productors es vegin perseguits –ahir mateix a les notícies parlaven de 7.000 morts relacionats amb la droga a Mèxic en menys d’un any- i obligats a plantar droga per culpa d’altres invents econòmics com ara la PAC. Per altra banda als països consumidors això s’ha convertit en una màfia que està enriquint a molta gent. Per tant, una forma de solucionar el problema és legalitzant i regulant la comercialització de drogues. Això comportaria transformar un problema d’ordre públic (màfies, extorsions i demès) en un problema de salut pública. A més, permetria augmentar l’aportació a les arques públiques enlloc d’inflar les guardioles dels narcotraficants. I a mi personalment, això de dotar de recursos a l'Estat m'encanta.


Els beneficis doncs, superen àmpliament els costos. Però no sé si tot està tan clar com defensa l’Economist. En primer lloc, amb la legalització crec que el consum augmentaria. I dic crec perquè tampoc n’estic del tot segur. Suposo que al principi sí, per tots aquells que ara no consumeixen degut a la il·legalitat de fer-ho, i que desprès la situació s’estabilitzaria a un punt de consumidors superior a l’actual. Tot i així, no deixaria de ser un mal menor. L’Estat faria un transvassament de recursos del que és “la lluita contra el narcotràfic” cap a campanyes de conscienciació (a l’estil de les del tabac/alcohol) i cap a la Sanitat Pública. Però torno a repetir: el cost econòmic i social (en vides) seria molt més petit convertint el “problema d’ordre públic” en “problema de salut pública”. El que és segur és que les drogues s’haurien de mantenir com a monopoli estatal.

Però un cop les legalitzem... com es regula el mercat de la droga? Em sembla un tema molt complicat. De la mateixa forma que hi ha medicaments als que no pot accedir tothom haurien d’existir drogues amb la mateixa regulació. La marihuana podria ser legalitzada completa i lliurement, al cap i a la fi no és més nociva que l’alcohol o el tabac. Per a altres drogues, si la regulació és massa restrictiva en el fons el que acabes fent es fomentar de nou l’aparició de les màfies. Possible solució? El carnet de drogaddicte.


Això del carnet pot sonar a broma, però no ho és tant (algun dia també parlaré del “carnet de votant”). Aquest carnet estaria destinat al subministrament de drogues dures, com ara la cocaïna o la heroïna, i seria per tal d’abastir de drogues a tots aquells que ja en són addictes. És a dir, legalització però venda restringida. Aquesta legalització a més, permetria evitar la seva adulteració, el transport d’alt risc (culeros, mulas, etc.) i es podria investigar per tal de reduir-ne els efectes nocius. De la mateixa forma se’n podrien obtenir beneficis a partir dels impostos que, juntament amb la reducció de la despesa policial, permetria assignar més recursos a la prevenció i l’assistència. L’exemple de l’alcohol és il·lustratiu.

La legalització a més, hauria de ser a tota al Unió Europea, o fins i tot internacional, si no fos així, el país que ho fes es convertiria en la meca del narcoturisme, com de fet ja passa a Holanda.

Com veieu, els arguments no tenen res a veure amb els tòpics liberals de “que cadascú faci el que vulgui amb la seva vida” o “a mi l’Estat no m’ha de prohibir res bla bla bla”. En realitat es tracta de la millor forma de solucionar els problemes: l’anàlisi del risc. La gestió del risc ens permet actuar en termes racionals, en allò que és més eficient, i no pas en allò que ens sembla més o menys ètic. El mateix és aplicable a temes com l’abort o la eutanàsia. I ara, a seguir amb Hisenda Pública.

dijous, 27 de novembre del 2008

dimecres, 12 de novembre del 2008

Noranta anys d'error polític

Avui fa noranta anys del final de la Primera Guerra Mundial. L'armistici de Rethondes es va firmar un onze del mes onze de l'any 1918. Però el que va venir desprès no va ser pas un camí fàcil, especialment per culpa d'un grup de polítics nefastos. Gràcies a aquest grup de polítics, dirigents de les diferents potències de l'època, s'han anat succeïnt durant noranta anys conflictes hereus dels seus tractats de pau. Es va sembrar la llavor dels conflictes a l'Orient Mitjà, als Balcans i com no, a Alemanya, el que va provocar la Segona Guerra Mundial.
Noranta anys. Aquest és el temps que ha durat -i dura- l'error d'uns pocs. Per molt que cal reconèixer que la situació no era gens fàcil -encara menys amb nou milions de morts a l'esquena- les accions dutes a terme van empènyer el món cap a un conflicte encara pitjor. Esperem que els polítics n'hagin après i les decisions que es prenguin a Washington per redefinir el sistema financer no es prenguin a la valenta. Les conseqüències poden durar molt i, el que és més important, costar masses vides.

dijous, 11 de setembre del 2008

Diada Nacional de Catalunya


Al fossar de les Moreres no s'hi enterra cap traïdor, fins perdent nostres banderes serà l'urna de l'honor.


dimecres, 16 de juliol del 2008

A Londres

Aquest bloc (el de Barcelona és bona si la bossa sona) quedarà una mica aturat fins que no torni de Londres. Podeu anar seguint les peripècies d'un amic i meves al següent bloc:


Ens veiem aviat!

diumenge, 29 de juny del 2008

El meu país - Lluís Llach

El meu país és tan petit
que quan el sol se'n va a dormir
mai no està prou segur d'haver-lo vist.
Diuen les velles sàvies
que és per això que torna.
Potser sí que exageren,
tant se val! és així com m'agrada a mi
i no en sabria dir res més.
Canto i sempre em sabré
malalt d'amor pel meu país.

El meu país és tan petit
que des de dalt d'un campanar
sempre es pot veure el campanar veí.
Diuen que els poblets tenen por,
tenen por de sentir-se sols,
tenen por de ser massa grans,
tant se val! és així com m'agrada a mi
i no sabria dir res més.
Canto i sempre em sabré
malalt d'amor pel meu país.

El meu país és tan petit
que sempre cap dintre del cors
si és que la vida et porta lluny d'aquí
i ens fem contrabandistes,
mentre no descobreixin
detectors pels secrets del cor.
I és així, és així com m'agrada a mi
i no en sabria dir res més.
Canto i sempre em sabré
malalt d'amor pel meu país.
El meu país és tan petit
que quan el sol se'n va a dormir
mai no està prou segur d'haver-lo vist.

divendres, 23 de maig del 2008

La raó de la capçalera d'aquest bloc

La veritat és que la imatge d'encapçalament d'aquest bloc poca cosa té a veure amb el seu nom. Molts pensaran que simplement era la imatge que venia amb la plantilla o d'altres pensaran que és una imatge a l'atzar. Res més lluny de la meva intenció.

M'agraden els paisatges, em tranquil·litzen. Però n'hi ha dos que ho fan d'una forma més marcada: les muntanyes, sobretot les del Pirineu de Lleida, i les ciutats nocturnes, especialment Nova York. El primer dels paisatges és influència dels estius de la infantesa passats durant mesos a La Pobla de Segur, de la que en propers articles us parlaré. El segon no sé ben bé d'on l'he tret. Potser pel meu amor incondicional a la ciutat que m'ha vist néixer i créixer, Barcelona, o potser per la màgia que transmeten tantes llums que recorden els estels que, precisament per aquestes llums, no es poden veure a la ciutat. M'agrada imaginar els milers de coses que succeeixen al mateix temps en un lloc tan concentrat. La quantitat d'històries diferents que s'han viscut al llarg del dia i que de nit es comenten mentre es sopa o es mira la televisió. Històries divertides, històries tristes, històries avorrides i històries apassionants.

Potser és un sentiment que impregna els dos paisatges: la petitesa de l'ésser humà, fet que permet veure amb distància els problemes i mostrar que no sempre n'hi ha tants com sembla.

Nova York representa això, la màxima expressió de la petitesa de l'individu i bellesa d'un mar d'estels il·luminats per les llars. I quina millor forma de compartir-ho que amb una imatge del pont de Brooklyn ara que celebra el seu 125è aniversari?