dilluns, 28 de juny del 2010
Deixeu a les vostres filles que beguin
divendres, 21 de maig del 2010
A per el Triatló Olímpic!
dijous, 8 d’abril del 2010
Màster en Polítiques Públiques i Socials
dilluns, 8 de març del 2010
Marató de Barcelona 2010
dimecres, 3 de març del 2010
Quatre professors de la UPF estan entre els deu investigadors espanyols més influents en ciències socials
L'ordre de citació és el següent:
1. Manuel Castells (UOC)
2. Juan Linz (Yale University)
3. Andreu Mas-Colell (UPF)
4. Jordi Galí (UPF)
5. Vicenç Navarro (The Johns Hopkins University - UPF)
6. Manuel Arellano (CEMFI)
7. Xavier Sala i Martín (Columbia University - UPF)
8. Juan J. Dolado (Universidad Carlos III)
9. Xavier Vives (IESE)
10. Mauro F. Guillen (Wharton School, University of Pennsylvania)
divendres, 4 de desembre del 2009
El Departament de Ciències Polítiques i Socials de la UPF entre els millors d'Europa
dilluns, 28 de setembre del 2009
InterACC1Ó 2009, Congrès d'economia catalana
La voluntat del congrès serà fomentar la competitivitat del teixit empresarial català, reunint a 4.000 professionals i experts per debatre sobre innovació i internacionalització. Resulten d'especial interès algunes de les conferències proposades, entre d'altres:
- Sessió plenària “L’estratègia Obama o l’emergència asiàtica: cap a un nou model econòmic?”. A càrrec de David J. Rothkopf, reconegut especialista en comerç internacional i expert en temes d’energia i canvi climàtic, i de Claude Smadja, expert en economia global, política i món empresarial.
- El Fòrum OME Internacional de Prospectiva: ‘De la crisi a la transformació: Oportunitats i estratègies empresarials en un futur emergent’. Estructurat en dues sessions principals, al llarg del Fòrum es debatran les conclusions de l’Informe Anual que està elaborant l’Observatori de prospectiva de Mercats Exteriors d’ACC1Ó (OME).
- Presentació del mapa d’oportunitats globals per a les empreses catalanes. Elaborat per l’Observatori de prospectiva de Mercats Exteriors d’ACC1Ó. La sessió comptarà amb la participació d’experts com Joan Tugores, Catedràtic d’Economia de la Universitat de Barcelona; Ramon Torrent, Director de la Càtedra Internacional OMC/Integració Regional de la Universitat de Barcelona i Enric Fernández, Director d’Economia Internacional de La Caixa que analitzaran quines són les implicacions de la crisi per a l’economia catalana i les oportunitats que se’n deriven en diferents sectors rellevants.
Així doncs, us animo a assistir a tots aquells que estigueu interessats en veure quins són els diferents camins que pot prendre Catalunya per tal de sortir de la crisi i quins són els canvis que es perfilen per al mercat laboral català.
dimarts, 30 de juny del 2009
divendres, 19 de juny del 2009
dijous, 12 de març del 2009
A favor de la legalització de les drogues
La revista defensa bàsicament dos arguments. En primer lloc, la guerra contra les drogues ha demostrat ser un fracàs; les drogues continuen arribant i la gent continua consumint. A més, la duresa de les lleis anti-droga no està relacionada amb el consum, com demostra el cas d’EUA o Espanya. Segon, aquesta situació ha fet que als països pobres els productors es vegin perseguits –ahir mateix a les notícies parlaven de 7.000 morts relacionats amb la droga a Mèxic en menys d’un any- i obligats a plantar droga per culpa d’altres invents econòmics com ara la PAC. Per altra banda als països consumidors això s’ha convertit en una màfia que està enriquint a molta gent. Per tant, una forma de solucionar el problema és legalitzant i regulant la comercialització de drogues. Això comportaria transformar un problema d’ordre públic (màfies, extorsions i demès) en un problema de salut pública. A més, permetria augmentar l’aportació a les arques públiques enlloc d’inflar les guardioles dels narcotraficants. I a mi personalment, això de dotar de recursos a l'Estat m'encanta.

Els beneficis doncs, superen àmpliament els costos. Però no sé si tot està tan clar com defensa l’Economist. En primer lloc, amb la legalització crec que el consum augmentaria. I dic crec perquè tampoc n’estic del tot segur. Suposo que al principi sí, per tots aquells que ara no consumeixen degut a la il·legalitat de fer-ho, i que desprès la situació s’estabilitzaria a un punt de consumidors superior a l’actual. Tot i així, no deixaria de ser un mal menor. L’Estat faria un transvassament de recursos del que és “la lluita contra el narcotràfic” cap a campanyes de conscienciació (a l’estil de les del tabac/alcohol) i cap a la Sanitat Pública. Però torno a repetir: el cost econòmic i social (en vides) seria molt més petit convertint el “problema d’ordre públic” en “problema de salut pública”. El que és segur és que les drogues s’haurien de mantenir com a monopoli estatal.
Però un cop les legalitzem... com es regula el mercat de la droga? Em sembla un tema molt complicat. De la mateixa forma que hi ha medicaments als que no pot accedir tothom haurien d’existir drogues amb la mateixa regulació. La marihuana podria ser legalitzada completa i lliurement, al cap i a la fi no és més nociva que l’alcohol o el tabac. Per a altres drogues, si la regulació és massa restrictiva en el fons el que acabes fent es fomentar de nou l’aparició de les màfies. Possible solució? El carnet de drogaddicte.
Això del carnet pot sonar a broma, però no ho és tant (algun dia també parlaré del “carnet de votant”). Aquest carnet estaria destinat al subministrament de drogues dures, com ara la cocaïna o la heroïna, i seria per tal d’abastir de drogues a tots aquells que ja en són addictes. És a dir, legalització però venda restringida. Aquesta legalització a més, permetria evitar la seva adulteració, el transport d’alt risc (culeros, mulas, etc.) i es podria investigar per tal de reduir-ne els efectes nocius. De la mateixa forma se’n podrien obtenir beneficis a partir dels impostos que, juntament amb la reducció de la despesa policial, permetria assignar més recursos a la prevenció i l’assistència. L’exemple de l’alcohol és il·lustratiu.
La legalització a més, hauria de ser a tota al Unió Europea, o fins i tot internacional, si no fos així, el país que ho fes es convertiria en la meca del narcoturisme, com de fet ja passa a Holanda.
Com veieu, els arguments no tenen res a veure amb els tòpics liberals de “que cadascú faci el que vulgui amb la seva vida” o “a mi l’Estat no m’ha de prohibir res bla bla bla”. En realitat es tracta de la millor forma de solucionar els problemes: l’anàlisi del risc. La gestió del risc ens permet actuar en termes racionals, en allò que és més eficient, i no pas en allò que ens sembla més o menys ètic. El mateix és aplicable a temes com l’abort o la eutanàsia. I ara, a seguir amb Hisenda Pública.
dijous, 27 de novembre del 2008
La Marató de TV3
Anunci molt, molt, molt i molt bo!
dimecres, 12 de novembre del 2008
Noranta anys d'error polític
dijous, 11 de setembre del 2008
Diada Nacional de Catalunya
dimecres, 16 de juliol del 2008
A Londres
diumenge, 29 de juny del 2008
El meu país - Lluís Llach
que quan el sol se'n va a dormir
mai no està prou segur d'haver-lo vist.
Diuen les velles sàvies
que és per això que torna.
Potser sí que exageren,
tant se val! és així com m'agrada a mi
i no en sabria dir res més.
Canto i sempre em sabré
malalt d'amor pel meu país.
El meu país és tan petit
que des de dalt d'un campanar
sempre es pot veure el campanar veí.
Diuen que els poblets tenen por,
tenen por de sentir-se sols,
tenen por de ser massa grans,
tant se val! és així com m'agrada a mi
i no sabria dir res més.
Canto i sempre em sabré
malalt d'amor pel meu país.
El meu país és tan petit
que sempre cap dintre del cors
si és que la vida et porta lluny d'aquí
i ens fem contrabandistes,
mentre no descobreixin
detectors pels secrets del cor.
I és així, és així com m'agrada a mi
i no en sabria dir res més.
Canto i sempre em sabré
malalt d'amor pel meu país.
El meu país és tan petit
que quan el sol se'n va a dormir
mai no està prou segur d'haver-lo vist.
divendres, 23 de maig del 2008
La raó de la capçalera d'aquest bloc
M'agraden els paisatges, em tranquil·litzen. Però n'hi ha dos que ho fan d'una forma més marcada: les muntanyes, sobretot les del Pirineu de Lleida, i les ciutats nocturnes, especialment Nova York. El primer dels paisatges és influència dels estius de la infantesa passats durant mesos a La Pobla de Segur, de la que en propers articles us parlaré. El segon no sé ben bé d'on l'he tret. Potser pel meu amor incondicional a la ciutat que m'ha vist néixer i créixer, Barcelona, o potser per la màgia que transmeten tantes llums que recorden els estels que, precisament per aquestes llums, no es poden veure a la ciutat. M'agrada imaginar els milers de coses que succeeixen al mateix temps en un lloc tan concentrat. La quantitat d'històries diferents que s'han viscut al llarg del dia i que de nit es comenten mentre es sopa o es mira la televisió. Històries divertides, històries tristes, històries avorrides i històries apassionants.
Potser és un sentiment que impregna els dos paisatges: la petitesa de l'ésser humà, fet que permet veure amb distància els problemes i mostrar que no sempre n'hi ha tants com sembla.
Nova York representa això, la màxima expressió de la petitesa de l'individu i bellesa d'un mar d'estels il·luminats per les llars. I quina millor forma de compartir-ho que amb una imatge del pont de Brooklyn ara que celebra el seu 125è aniversari?
