Marató de Barcelona 2010

Si fa un any algú m'hagués dit que acabaria corrent una marató la meva reacció hauria estat posar-me a riure. I molt. És veritat que un cop a l'any corria la Cursa del Corte Ingles o la de la Mercè, però en acabar-les sempre acabava baldat, el que em feia sospitar que aconseguir una marató era una fita impossible.

Però una tarda qualsevol em va donar per sortir a córrer. Vaig enfilar la Diagonal i poc a poc vaig adonar-me que feia molt temps que no tenia un moment per a mi sol. Portava 30 minuts corrent i 20 d'aquests minuts me'ls havia passat pensant sense prestar atenció al córrer. No notava el cansament perquè, de fet, no estava pendent de les meves cames. Des d'aquell dia tot ha estat una evolució.

Quatre hores, i trenta dos minuts és el número que marcarà un abans i un desprès. Sempre ho recordaré com el temps en que vaig acabar la meva primera marató, la Marató de Barcelona el 7/03/2010. Desprès de molts dies i nits entrenant, quedant amb un amic o amb un altre per córrer, desprès de moltes sortides a entrenar tot sol, fins i tot sota la pluja. Desprès de tot aquest esforç la recompensa ha estat molt més gran que el sacrifici per assolir-la.

 

La cosa va començar relativament bé. Un ritme suau, gaudint de la gent que t'acompanya i que no coneixes de res. De fet, un dels punts claus d'una marató és el factor psicològic. No només has d'estar fort físicament, cosa que t'aporta l'entrenament, si no que també has de ser fort mentalment. I has de ser-ho perquè, com a mi em va passar, quan portes 30 km (a l'alçada de Diagonal Mar) comences a patir dels turmells, dels genolls i dels peus. És un dolor que es va intensificant poc a poc i, sabent que anirà a més, no pots desistir. Comences a veure els primers desmais, la Creu Roja retirant gent de la pista. Però t'has marcat un objectiu i has d'assolir-lo. Has d'acabar la marató i només et queden 12 km.

És en aquests moments quan te n'adones que no estas sol. Veus que la resta també pateixen, cadascú amb el seu objectiu o amb la voluntat de dedicar l'esforç a algú, tant se val. El que més impressiona és com amb una sola mirada els corredors en tenen suficient per comunicar-se. "Ànims, ja ens queda menys" pots llegir al teu cap mentre comparteixes mirada amb el corredor del costat. I somrius. Mentrestant la gent no deixa d'animar. Pots veure l'admiració i la felicitat de tots aquells que es troben al marge del recorregut i que tenen un paper tant important: canviar-te la cara de patiment per una d'alegria. Aquesta és la gent que et fa oblidar l'intens dolor que sents en arribar als 40 km. I en aquest punt de la cursa, agonitzant al kilòmetre número 41, se m'acosta un home d'uns 60 anys, també corredor, i em diu: "Som-hi! Que el patiment és el camí cap a la glòria!".

No cal dir que el darrer kilòmetre és apoteòsic. La gent crida com boja, t'aplaudeixen com a recompensa desprès de més de 4 hores corrent, t'animen cridan-te "valent!" o "heroi!". Comences a veure l'arribada, enfiles els darrers 150 metres i veus com les mares passen els seus fills per sobre les tanques del públic i els deixen a la pista. Ells corren a buscar els seus pares que arriben exhaustos. I tots dos junts, agafats de la mà, travessen la línia final. He vist poques coses més emocionants. Quan passes per sota el cronòmetre que marca la fi de la cursa la felicitat més absoluta t'ocupa completament, el que et fa saltar les llàgrimes. Perquè això també és un fet: al final de la marató ploren els corredors, les seves dones, els seus fills i els seus amics. Ha estat un esforç brutal i no s'han rendit.

Així, arriba un dia en que t'adones que córrer et canvia la mentalitat. Et transforma en algú a la recerca de reptes, algú preparat per a l'esforç. T'ensenya a oblidar la rendició, perquè quan corres rendir-se no és una opció. I poc a poc te n'adones que aquestes coses que has après corrent les vas aplicant a la vida del dia a dia. Marcar-se nous reptes, anar sempre amunt, esforçar-se, cultivar la força de voluntat i no rendir-se mai. Al cap i a la fi córrer no és de covards; jo corro per ser feliç, per sentir-me lliure. Corro per viure.