Yes We Did

Finalment hi haurà reforma. Desprès de lluitar contra els membres del seu propi partit -curiositats del sistema legislatiu americà- Barack Obama ha aconseguit convèncer als seus companys de votar a favor de la reforma de la sanitat. No m'estendré en la importància que té la reforma -que la té- o el moment històric que ha suposat la seva aprovació -que l'ha suposat-, parlaré directament de què és aquesta llei.

Una cosa ha de quedar clara: no es tracta ni d'un sistema universal ni d'un sistema públic. El que en termes europeus seria una bogeria per a la tradició liberal dels Estats Units és un grandíssim pas endavant. De fet, el sistema resultant no serà millor que cap dels sistemes sanitaris del vell continent, ni per raons d'equitat ni per raons d'eficiència.

Quins canvis veurem, doncs? Bàsicament quatre:

(1) Una nova regulació

(2) Canvis a la obligatorietat

(3) Creació d'un mercat centralitzat

(4) Establiment d'un sistema d'ajudes

(1) Una nova regulació. 

El sistema seguirà sent de provisió privada, és a dir, no desapareixeran les asseguradores. Això si, aquestes tindran les mans bastant lligades a l'hora d'exercir la seva activitat per diverses raons:

(1.1) No podran denegar la cobertura a clients amb patologies prèvies. Això vol dir que a partir d'ara serà il·legal denegar la cobertura a algú per ser diabètic o haver patit un càncer prèviament (si, abans podien fer-ho, el Nobel Paul Krugman ho explica molt bé).

(1.2) Quedarà totalment prohibit expulsar algú per posar-se malalt. Per molt que sembli ridícul que una empresa et pugui fer fora per reclamar els serveis pels que estas pagant, funcionava així fins ara. És com si pagues l'assegurança del cotxe cada mes fins que arriba algú, t'hi dona un cop i l'assegurança decideix fer-te fora dient que no et pensa arreglar el bony.

Ara bé, com tot en aquesta vida, si es canvia la llei es canvien els incentius dels ciutadans. Amb una regulació així la ciutadania tendiria a assegurar-se tan sols quan estiguessin malalts, al cap i a la fi les asseguradores estarien obligades a acceptar-los. Per evitar-ho s'han previst els canvis a la obligatorietat.

(2) Canvis a la obligatorietat

La nova llei obligarà a tots els ciutadans a tenir una assegurança de la mateixa forma que a nosaltres ens obliguen a adquirir una assegurança per al nostre cotxe. En cas de no estar assegurat es pagarà una multa de 750$/any per evitar la proliferació de free riders. De fet, com en tota assegurança, quanta més gent s'asseguri més barat serà el sistema.

(3) Creació d'un mercat centralitzat

Les empreses majors de 49 treballadors seran obligades a contractar assegurances per als seus treballadors, però què passa amb les petites empreses i els autònoms? Per evitar que pateixin els abusos de les asseguradores que podrien obligar-los a acceptar els seus preus, es crea un mercat centralitzat d'assegurances.

Es crearà el Health Insurance Exchanges. En aquest mercat les empreses presentaran una sèrie de paquets que oferiran als clients. Amb el sistema tothom sortirà guanyant: els usuaris rebran preus més baixos donat que la competència entre asseguradores així ho determinarà i les asseguradores aconseguiran molts milions de nous clients.

Veurem si la no-inclusió de la opció pública no acaba propiciant pactes entre asseguradores per augmentar els preus. Els americans són molt donats a això de confiar en grans corporacions -i ja veiem com els hi ha anat-. Va ser una de les grans renúncies d'Obama per tal que la part més conservadora del seu partit acceptès la reforma.

(4) Establiment d'un sistema d'ajudes

Fins ara els canvis han estat bàsicament d'organització, tot i que el punt clau serà la creació d'un sistema d'ajudes per a famílies de renda baixa que marcarà la diferència amb el sistema actual. La nova llei crea una barrera de 88.000 dòlars per família a l'any i 43.000 dòlars per a individus sols; qualsevol persona per sota d'aquesta línia rebrà ajudes en funció de la seva renda. El finançament es farà, atenció, via impostos.

Conseqüència 1: La reducció del dèficit

Un dels problemes més grans del model que els americans tenien fins ara és la barbaritat en termes del PIB que els costava mantenir el sistema sanitari. Concretament un 18% del PIB, el doble que la mitjana de la OECD i a anys llum del segon Estat amb un sistema més car. Es tractava d'un monstre terriblement ineficient que ara haurà de canviar. Els metges passaran a cobrar per pacient i no pas per tractament (fins ara el metge es dedicava a fer proves i més proves per tal d'inflar la seva factura), augmentarà la gent assegurada (més gent = sistema més barat) i altres reformes encaminades a retallar despeses. Aquest retall de les despeses unit a un augment dels impostos farà reduir el dèficit considerablement.

Conseqüència 2: La pujada d'impostos

Es gravaran bàsicament tres activitats: les assegurances pagades per l'empresa passaran a tributar com a part del salari dins de la declaració de la renda, pel que les grans empreses ja no quedaran lliures d'impostos. S'augmentarà la quota a la Seguretat Social de les rendes superiors a 200.000$ l'any, incloent-hi -atenció, donat que parlem d'Estats Units- les rendes de capital. Els tercers impostos que pujaran seran aquells que graven la cirurgia estètica no terapèutica (és a dir, no recomanada per un psicòleg/psiquiatra), bronzejats, líftings i demès històries a l'estil Carmen Lomana.

Conseqüència 3: Sanitat universal?

Doncs no. Queden fora de la reforma tots els immigrants il·legals. El nou sistema assegurarà a 32 dels 45 milions que actualment no tenen assegurança, la resta són il·legals que no gaudiran de sanitat. No podem oblidar que estem parlant dels Estats Units. Malauradament no existeix la consciència europea de que la salut és un dret inherent a l'ésser humà, de forma que és de responsabilitat pública garantir-la.

Com veieu, el sistema s'allunya bastant de la imatge que pretenen vendre els republicans de que es tracta d'una nacionalització de la sanitat. De fet, tot i que cal admetre que la millora és grandíssima comparada amb la situació anterior, continua sent un sistema de sanitat poc recomanable que pocs -per no dir cap- Estat europeu acceptaria. No es tracta d'un sistema de sanitat pública. De totes formes i, repeteixo, tractant-se dels Estats Units, és una victòria que farà història. Felicitats a tots els americans que a partir d'ara podran anar a l'hospital sense por de que els embarguin la casa.