Deixeu a les vostres filles que beguin

Un dels malsons més grans dels pares de joves adolescents és que s’emborratxin i tinguin relacions sexuals “inesperades”. Si ets pare i has pensat que la teva filla s’emborratxa amb aquest objectiu en ment t’equivoques, l’alchol no l’afecta.

Glen Waddel (2010), de la Universitat d’Oregon ha publicat un estudi titulat “Gender and the influence of peer alcohol consumption on adolescent sexual activity”. Per realitzar-lo ha fet servir el National Longitudinal Study of Adolescent Health i, finalment, ha determinat que l’activitat sexual no depen de la beguda ingerida. A més, afirma que l’activitat sexual femenina no depèn del que ella hagi begut, si no del que l’home hagi begut. És a dir, deixeu que les vostres filles beguin el que vulguin, això si, eviteu que surtin amb nois que beuen.

Font:

Waddell, Glen R., 2010. "Gender and the Influence of Peer Alcohol Consumption on Adolescent Sexual Activity". IZA Discussion Papers 4880, Institute for the Study of Labor (IZA).

Nou descobriment

Fa uns dies que la gent em comenta que Barcelona és bona si la bossa sona està prenent un caire molt "familiar" amb la publicació d'articles de temes molt planers. No ho negaré i tot té una explicació. Fa un parell de setmanes que he descobert una mina d'or.

Durant el meu temps lliure m'agrada xafardejar estudis i publicacions, així que navegant i navegant vaig anar a parar a una web titulada "IDEAS: Economics and Finance Research". Es tracta d'una web creada pel RePEc (Research Papers in Economics), un grup de voluntaris de més de 70 països amb la voluntat de fer accessible a tothom l'economia. Destaca per tenir més de 775.000 working papers gratuïts sobre una grandíssima varietat de temes. I jo, per no avorrir al personal, anava publicant (i així seguiré fent) els estudis més curiosos.

No deixeu de donar-hi un cop d'ull, hi ha MOLT material.

L’economia de les tasses de vàter

No, no és un article sobre la indústria del vàter (per molt interessant que us pugui semblar aquesta indústria), sinó més aviat sobre l’hàbit dels homes de deixar la tapa de l’urinari aixecada. Però, quina és la forma més eficient per deixar la tapa? Tenim raó els homes o la tenen les dones? Tenen raó les vostres parelles quan us renyen per no deixar la tapa baixada? Vegem-ho.

El problema de la tapa del seient més preuat de la casa el podem estudiar mitjançant teoria de jocs. Es tracta d’un joc de 2 jugadors que no cooperen. Partim també de que el fet de deixar la tapa del vàter baixada és ineficient (de fet, per això els homes tendeixen a deixar-la aixecada inconscientment). No obstant això, per a consternació de la masculinitat, trobem que la norma de deixar la tapa abaixada és la més acceptada socialment entre els jugadors, per molt que “acceptada” no vulgui dir “eficient”. 

Però què en diu la literatura científica sobre això? (Sí, hi ha literatura científica sobre el tema). Jay Phil Choi té un estudi titulat “Up or Down? A male economist’s manifesto on the toilet seat etiquette”, on afirma que la norma egoista de deixar el seient com cadascú prefereix és la més eficient. Qualsevol altra norma (sempre amunt o sempre avall) té perjudici doble (abans de fer-lo servir i desprès per tornar-lo a deixar com la norma indica) per a un dels membres de la parella. I aquest perjudici cal multiplicar-lo per cada viatge al bany que es realitzi. Amb la regla de l’egoisme proposada per Jay Phil Choi pot donar-se el cas de que no faci falta ajustar la tapa, doncs dependrà de qui hagi visitat abans el vàter, i tampoc caldrà ajustar-la al final, ja que es deixarà en la posició que a un mateix li convingui. Us recomano que doneu un cop d’ull a aquest estudi, és increïble com, matemàticament, demostra la inutilitat de la norma de “la tapa sempre avall”.

Però aquest argument deixa de banda un concepte bàsic: el conflicte, o el que és el mateix, la teoria de jocs. Així, tenim altres estudis (sí, n’hi ha més d’un...) com el de Richard Harter (2005). Aquest, assumeix que els membres d’una casa tendeixen a minimitzar el cost del moviment de la tapa per un factor de repartició de la tasca. Però què passa si els individus decideixen actuar estratègicament i jugar al joc de forma racional?

Dins d’un joc no cooperatiu, com és el cas, els individus poden castigar als altres. En el nostre cas, la penalització es tractaria de les dones escridassant als homes per haver deixat la tapa aixecada. Mentre que en els estudis anteriors deixar la tapa sempre abaix era ineficient (degut a la inexistència de penalitzacions via escridassades), ara ens trobem amb un equilibri de Nash (l’home tractarà d’evitar la penalització fent un esforç i abaixant la tapa). En qualsevol joc, o en la majoria, sempre hi ha més d’un equilibri diferent, així que tampoc és determinant l’equilibri de Nash. És per això que si els fem entendre a les noies, basant-nos en els estudis de Jay Phil Choi i Richard Harter, que deixar la tapa sempre avall és del tot ineficient deixaran d’escridassar-nos i podrem negociar una estratègia millor. Encara hi ha esperança.

Fonts:

Jay Phil Choi, 2002. “Up or Down? A male economist’s manifesto on the toilet seat etiquette”. Department of Economics, Michigan State University

Richard Harter, 2005. “A game theoretic approach to the toilet seat problem”.

Entrevista a ATTAC a la CNN+

Interessant:

Entrevista a ATTAC en CNN+ from AttacTV on Vimeo.

El suïcidi polític i diplomàtic d'Israel

Aquesta matinada l'exèrcit israelià ha atacat un comboi en aigües internacionals. El comboi estava format per sis vaixells carregats amb 10.000 tones d'ajuda humanitària (medicines, material hospitalari, educatiu, esportiu i de construcció). S'hi trobaven a bord dos catalans de Vic i membres de la ONG "Cultura, Pau i Solidaritat", un periodista espanyol de TeleSur, 12 parlamentaris d'Alemanya, Bulgària, Irlanda, Noruega i Suècia, un premi Nobel de la Pau, supervivents jueus de l'holocaust nazi a favor de la pau amb Palestina, i així fins a un nombre de 700 persones entre cooperants i periodistes. Destí del comboi? La zona bloquejada de Gaza. Resultat de l'assalt? 16 cooperants morts i 70 ferits.

L'exèrcit d'Israel ha optat per saltar-se la legalitat internacional i assaltar els sis vaixells en aigües internacionals tintant, finalment, la Mediterrània de vermell. Però, què significa aquest atac?

1. Assalt d'un vaixell en aigües internacionals. La legalitat internacional de nou queda en paper mullat mentre la ONU es reuneix amb caràcter d'urgència per tractar de solucionar l'enèsima trepitjada a la llei per part d'Israel. Segons l'article 101 de la Convenció de les Nacions Unides sobre el Dret del Mar (pàgina 72) això té un nom: pirateria.

2. Les armes i la desproporcionalitat. La gravetat és monumental. La desigualtat de la batalla és escandalosa, el que em dificulta entendre els defensors de l'actuació de les forces d'Israel. L'exèrcit israelià mateix ha publicat el vídeo de les armes amb les que han estat atacats. Aquí el teniu:

Les armes són bàsicament tiradors (tirachinas en castellà), pals, una fregona i cadires de plàstic. No vull fer broma amb aquest tema, però no estem parlant precisament d'armes de destrucció massiva. L'exèrcit d'Israel en canvi, gaudeix de l'armament més modern del món.

3. La premsa internacional ha estat expulsada de la zona. Tot i que a tots els vaixells hi havia presència de periodistes i personalitats (inclosos parlamentaris i premis Nobel) per garantir la legalitat del comboi , l'Estat d'Israel ha expulsat a tots els periodistes internacionals del port d'Ashdod on els vaixells han estat traslladats. De què tenen por?

4. Hem assistit al suïcidi diplomàtic d'Israel. El vaixell que ha rebut l'assalt més violent té bandera turca. Turquia va ser el primer país musulmà en reconèixer l'Estat d'Israel, l'únic país de la zona que comercia amb els israelians, i l'Estat que disposa de les bases de la OTAN des de les que es defensaria a Israel en una possible invasió. Ara és el pais més cabrejat de tots.

5. Es tracta d'un acte de guerra contra un país de la OTAN. L'assalt d'un vaixell per part de militars i en aigües internacionals és en tota regla un acte de guerra, el que pot considerar-se una declaració de guerra contra Turquia, que ja ha demanat explicacions urgents. I la declaració de guerra contra un país de la OTAN significa una declaració de guerra contra tota l'Aliança: els Estats Units, França, el Regne Unit i un munt d'Estats entre els que s'inclou Espanya.

Solucions alternatives que tenia Israel? Atenent-nos a la legalitat internacional i nacional, si Israel creu que un vaixell amb bandera d'un país de la OTAN transporta armes al seu territori ha de:

1. Exigir al país que l'abandera que aturi el vaixell emparant-se en les lleis internacionals de cooperació internacional. En cas que l'Estat que abandera el vaixell no ho ordeni aquest serà jutjat per la justícia internacional per l'incompliment de la legalitat internacional.

2. Si tot i les indicacions dels dos Estats (en aquest cas Israel i Turquia) el capità decideix continuar amb la ruta prevista cal aturar-lo tan aviat entri en aigües territorials.

3. Bloquejar-lo al port un cop ha amarrat, posar a disposició judicial al capità i procedir a l'escorcoll del vaixell.

El que MAI es pot fer és assaltar-lo en aigües internacionals, causant 16 morts i que a Tel Aviv no rodin caps. I que quedi clar, no defenso en cap cas als integristes musulmans ni soc anti-jueu ni anti-semita. Odio profundament qualsevol fonamentalisme o fanatisme religiós (i d'aquests n'hi han musulmans i jueus). Però les cartes i els morts ja són sobre la taula. Ara ens diran que entre els cooperants hi havia terroristes. El mateix argument que a l'any 1939 va portar els nazis a exterminar als jueus ja que creien que tots ells, sense excepció, eren responsables de portar a la misèria a Alemanya. Si l'argument nazi no era acceptable, el jueu tampoc ho pot ser. Si un argument no justifica l'holocaust, tampoc l'altre justifica l'assassinat de persones innocents. Perquè això és el que ha de quedar més clar: el centre de tota la discusió no és que Israel es salti a la torera les regles internacionals, allò veritablement important és que avui hi ha 16 cooperants que no tornaran mai més a casa seva. Hi ha línies que ni tan sols Israel pot travessar i aquesta matinada ho ha fet.

¡Israel! ¿No oyes las voces de tus muertos que te recriminan que te comportes como hicieron sus verdugos? ¡Qué triste destino el del pueblo judío, asesinar o ser asesinado! ¿Por qué le negáis, involucionistas del Estado de Israel, el derecho a ser un pueblo amable, respetado y admirado como se merecen muchos, muchísimos ciudadanos judíos dispersados por todo el mundo?

Casar-se engreixa

Per una d'aquelles coses de l'observació natural (la que es dóna amb els ulls, no l'empírica basada en dades) tothom confirmaria la hipòtesi de que les persones casades tendeixen a tenir un pes més elevat que les solteres. Però les dades (aquest cop si, observació empírica) confirmen la hipòtesi? Ahir a la nit, tot veient Buenafuente, xafardejava els estudis publicats sobre aquest tema. La conclusió era semblant a tots els que vaig consultar.

Jeffrey i Rick (teniu l'enllaç de l'estudi al final de l'article) van realitzar un estudi fent servir la informació recollida durant 2 anys de 2528 treballadors per tractar d'estimar l'efecte del matrimoni i el divorci sobre l'obesitat. Les conclusions són bàsicament aquestes:

- Casar-se incrementa l'Índex de Massa Corporal en un 0'70 per als homes i un 0'96 per a les dones. És a dir, uns 2 quilos per als homes i uns 3 quilos per a les dones. I aquest increment augmenta amb el temps.

- Divorciar-se redueix l'Índex de Massa Corporal. Els coeficients estimats són de -0'27 per als homes i -0'63 per a les dones.

A més, l'estudi també conclou que els matrimonis tendeixen a pesar el mateix  que la seva parella a mesura que passa el temps, el que demostraria la importància dels factors ambientals (tipus de vida, d'alimentació...) a l'hora de determinar l'obesitat. De fet, a Salus Populi Suprema Lex Esto també he parlat d'aquest fenòmen: els països que dediquen més temps a menjar són països amb menys obesitat.

I això per què és així? Doncs la hipòtesi que defensen Uri Gneezy i Jason Shafrin (també teniu l'estudi al final) és que les persones casades tenen menys incentius a mantenir-se sans donat que es troben fora del mercat de parelles. Aquest altre estudi a més, mostra com les dones que conviuen amb les seves parelles sense casar-se guanyen menys pes que les dones casades. És a dir, sembla que a mesura que augmenta el compromís també augmenta el pes. O, com afirmen els autors, la probabilitat de que una parella es separi és un dels determinants del pes. Així, les dones en relacions molt estables guanyen molt més pes que les dones solteres.

Si voleu consultar les fonts i no voleu pagar podeu fer servir el servei Troia de la UPF, això si, n'heu de ser estudiants. Si no, us tocarà pagar per veure els estudis.

Fonts:

Jeffery RW, Rick AM. (2002) “Cross-sectional and longitudinal associations between body mass index and marriage-related factors.” Obesity Research 2002 Aug;10(8):809-815.

Gneezy U, Shafrin J. (2009) "Why does getting married make you fat? Incentives and appearance maintenance" University of California, March 25 2009

L'adulteri NO és desitjable

Ahir jugava una mica amb la polèmica i les trampes lògiques per defensar l'adulteri de forma científica, fent servir l'òptim de Pareto. Però no patiu, era un article escrit en to d'humor, de fet, aquest segon article l'escric tot just acabar d'escriure l'anterior i serà publicat de forma automàtica per Blogspot a la mateixa hora que la primera part. Així doncs, quins son els errors de l'argumentació que vaig fer servir ahir? Els següents:

(1) L'òptim de Pareto no acostuma a ser usat en casos d'informació asimètrica. És a dir, en teoria de jocs, hom només pot comparar A i B si tots els jugadors tenen la mateixa informació, imperfecta o no, però idèntica. És a dir, tots dos necessiten informació perfecta o informació imperfecta.

(2) El criteri de Pareto no té en compte la dimensió del benestar dels individus, en el sentit que només està interessant en les conseqüències dels actes, no en els actes mateixos. És a dir, el criteri de Pareto entendrà que l'adulteri és bo perquè la vida del marit no canviarà el més mínim (tant si finalment es consuma l'adulteri com si no) i en canvi la dona haurà complert la seva preferència (tot allò que deia sobre la indiferència entre A o B i la preferència de la dona per A sobre B). El que no té en compte el criteri de Pareto és que l'adulteri (o robatori, assassinat, estafa...) és una activitat col·lectivament no desitjable pels valors de la nostra societat, per tant, fos quina fos la preferència de qualsevol dels individus (robar, matar, estafar...), la conclusió no hauria de ser mai òptima en el nostre context cultural.

(3) Estem parlant d'una situació teòrica. Efectivament, no estem tenint en compte un munt de variables: remordiments, errors de la dona, suspicàcia de l'home, possibles rumors que arribin a l'home... En resum, que es tracta d'un supòsit teòric molt simple.

Així que no patiu, l'adulteri no és desitjable ni justificable via òptim de Pareto.

L'adulteri és desitjable

Per aquells que no hagin estudiat ciències socials cal que, abans d'entendre per quina raó l'adulteri és desitjable, sàpiguen què és l'òptim (o eficiència) de Pareto. Es tracta d'un sistema per medir situacions òptimes on el resultat és Pareto-eficient quan no és possible que algú obtingui un benefici major sense que hi perdi algú altre. És a dir, si tothom prefereix la opció A a la B, llavors la situació A és preferible a nivell col·lectiu que la situació B. Aquest és el model simplificat ja que, com veurem, no podem oblidar els casos on els individus són indiferents entre dues opcions.

Ara imagineu-vos una parella. En aquesta parella la dona està dubtant entre mantenir-se fidel o enganyar al marit amb un company del gimnàs. Suposem que aquesta dona és força subtil (a diferència dels homes) i pot anar a passar-s'ho bé sense que l'enganxin. També suposem que la dona no té prou valor per deixar al seu marit; prefereix ser infidel argumentant que "l'explotador del cap l'ha fet quedar fins tard a la feina fent hores extres".

Així doncs, tenim dos opcions: (A) la dona continua sent fidel i (B) la dona és infidel però sense que el seu marit ho sàpiga. D'acord amb la nostra hipòtesi, la dona prefereix B sobre A. Però, i l'home? Què respondrà a la pregunta: "Què prefereix: que la seva dona li sigui fidel o que li sigui infidel i vostè no ho sàpiga mai?". Suposo que l'home respondrà que espera que la dona li sigui fidel i, per tant, prefereixi A sobre B.

Tanmateix, aquesta opció és problemàtica, ja que l'home és incapaç de distingir entre la opció A i B i per tant, en realitat és indiferent a qualsevol de les opcions. La raó és senzilla: té informació imperfecta. La única opció doncs, és que l'home es posi en la situació d'un observador exterior que vegi totes dues opcions i determini quina és bona i quina no.

On vull arribar amb tota aquesta història? Doncs que si l'home és indiferent entre la opció A i B i la dona prefereix B sobre A... aplicant el criteri de Pareto es dedueix que, col·lectivament, es prefereix B a A. És a dir, l'adulteri és la opció desitjable.

Però abans de que la meva futura muller comenci a llençar la meva futura roba i la meva futura Play Station 5 per la finestra de la nostra futura casa... ja aviso que tinc preparada la segona part de l'article. Tot el que he escrit és una trampa lògica. Algú sap per què?

Edició a divendres 28 de Maig. Aquí està la segona part de l'article: L'adulteri NO és desitjable.

A per el Triatló Olímpic!

Hi havia un temps en que sortir de casa lleuger de roba i amb ganes de córrer no era gaire habitual. Però ara som legió. Som més d'un milió de corredors en actiu els que fem servir la cursa a peu per solucionar els nostres deutes amb l'exercici aeròbic, desembussar el cos i la ment desprès d'una jornada laboral o per posar a prova els límits de la nostra capacitat com a éssers humans.

I arriba el punt en que enllaçar passos veloços de forma repetitiva ja no és suficient.  Desprès d'assolir el somni d'acabar una Marató arriba el punt en que vols anar més enllà. Vols descobrir els límits del cos i de la ment. Perquè no hi ha res noble en ser superior a la resta, la veritable noblesa consisteix en ser superior al nostre antic "jo". Per això em plantejo un nou objectiu: el triatló olímpic.

Bogeria o passió? Per quina raó hauria de posar algú el seu cos contra les cordes i colpejar-lo un cop i un altre? Son preguntes que amics, familiars i coneguts m'han fet molts cops. La resposta és l'assolida en finalitzar la Marató de Barcelona: mai cap prova m'havia brindat tal sensació de felicitat interior. I me la va brindar perquè la victòria no va ser física, va ser mental. El factor psicològic té un paper tant (o més) important que el físic. Per molt que entrenem com animals no ho aconseguirem si la nostra ment no és capaç de suportar la intensa fatiga i els pensaments adversos que ens assaltaran durant el nostre camí a la recerca dels límits. I enfrontar-te a aquests límits t'ensenya una cosa que fins llavors potser no tenia tan clara: tot està al nostre cap. Nosaltres som els únics responsables de qualsevol barrera que ens posem a la vida. Una marató et demostra que la ment pot amb tot i que les nostres cames la seguiran.

Així que ara espero que em segueixin durant els 1'5 Km de natació en mar obert, 40 Km de bicicleta i els 10 Km de cursa a peu del Triatló de Barcelona. Només així es pot assolir el cim: quan ja no queden més forces, quan un creu que ha arribat al seu límit, és llavors quan ha de continuar endavant.

HiT Barcelona 2010

Per a tots aquells interessats en el tema de l'emprenedoria teniu una cita a la que no podeu faltar:

Més informació a la web de HiT Barcelona 2010.